Reflexiona Francesc Marc Álvaro al Nacional.cat sobre l'autocrítica dins del món independentista, des del meu punt de vista la DUI va ser una irresponsabilitat, no per declarar-la, sinó per congelar-la, ja posats, com diu sovint Manel Delgado, s'havia d'haver aplicat per coherència, per què era el que s'havia promés que es faria, alló que s'havia de fer 'com sempre', i no es va fer, per tant el Govern va ser alhora un Govern irresponsable i espantat. Älvaro hi reflexiona més a fons, analitzant pros i contres, intentant treure'n l'entrallat que ens permeti sortir d'aquest atzucac.
«Si acaba imposant-se que som on som perquè "es van espantar" no és el mateix que si acaba imposant-se que som on som perquè la raó i el càlcul realista van cedir a la visceralitat, la gesticulació i el tacticisme» - Francesc-Marc Álvaro.
"Fixeu-vos que ningú no està satisfet. Hi ha dues tendències autocrítiques dins del món independentista, per resumir: una parteix de la idea que la DUI va ser un moviment equivocat i que Puigdemont hauria d'haver convocat eleccions; l'altra afirma que el problema no va ser la DUI sinó el fet que ni el Govern ni els partits van aplicar-la i, per tant, van aparcar el pla de la desobediència a gran escala -per dir-ho amb el mot cupaire- amb carrers plens de gent i els consellers defensant el Palau de la Generalitat.
En definitiva, uns independentistes consideren que els fets d'octubre van culminar amb un gest irresponsable i frívol mentre uns altres pensen que van desembocar en una actuació incoherent i dimissionària dels líders del procés, que "es van espantar quan van veure que podien fer saltar la banca", en paraules de Julià de Jòdar.
Avui en dia, dins del Govern Torra, hi ha persones de les dues tendències, amb més o menys matisos i amb més o menys capacitat per admetre el que pensen i per retreure coses a tercers. En tot cas, és una evidència que l'independentisme que governa porta dues llufes penjades. Ser alhora els continuadors d'uns "irresponsables" i els continuadors d'uns "dimissionaris", uns polítics que han pagat molt car -això és evident- fer veure que declaraven la independència.
De portes enfora, el Govern Torra eludeix aquesta discrepància perquè només mira enrere per subratllar que el referèndum del dia 1 d'octubre va atorgar a la causa independentista un plus de legitimació moral. Una legitimació que no ha tingut recorregut polític perquè una cosa és la simpatia mediàtica i una altra la geopolítica. Faré servir una paràfrasi pujoliana, amb perdó: l'1 d'octubre ens vam agradar però el 28 i el 29 d'octubre no ens vam agradar gens ni mica.
Les eleccions del 21-D i el 155 van congelar qualsevol debat sobre aquestes dues autocrítiques antagòniques. La presó i l'exili tampoc faciliten que es pugui parlar obertament de la qüestió. Per tant, l'independentisme torna a caminar institucionalment sense tenir un diagnòstic compartit i clar sobre les decisions del Govern (i els seus assessors) durant aquelles jornades del passat octubre.
Ja sé que hi ha moltes informacions que es desconeixen i d'altres que no poden sortir a la llum per raons òbvies. D'acord. Però, per establir un diagnòstic general, ja tenim ara prou coneixement de les dinàmiques del Govern i dels partits. És cert que hi ha versions diferents de certs episodis, extrem que té a veure amb la pugna latent per fixar determinades responsabilitats.
El curtcircuit independentista de l'octubre neix d'una decisió estratègicament equivocada -fer la DUI- que busca la densitat heroica però s'esclafa contra la realitat en el primer minut que la retòrica ha de transformar-se en gestió de la força. Perquè els mateixos que no volien decebre unes bases a les quals s'havia promès una independència-exprés tampoc volien assumir -aquí cal celebrar el seu sentit comú- l'eventualitat d'una violència que es podia girar fàcilment contra la part feble.
Els teòrics que durant setmanes havien especulat amb un escenari Maidan a la catalana per forçar el govern espanyol a negociar havien menystingut la minsa capacitat que tenia el Govern català d'imposar un marc nou de lleialtats als servidors públics i altres. Siguem clars: la pregunta sobre el paper dels Mossos d'Esquadra en un possible entorn de crisi oberta oferia silencis prou eloqüents sobre els límits del voluntarisme que s'havia instal·lat al Palau de la Generalitat. No eren silencis de top secret, eren silencis de realisme vergonyant.
Com es pot fixar avui una estratègia nova de l'independentisme si abans no s'estableix quina autocrítica és la que explica millor els errors dels seus dirigents en les hores decisives? Si acaba imposant-se que som on som perquè "es van espantar" no és el mateix que si acaba imposant-se que som on som perquè la raó i el càlcul realista van cedir a la visceralitat, la gesticulació i el tacticisme. En funció del relat que s'imposi, el futur serà d'un color o d'un altre.
Quan escolto els presidents Puigdemont i Torra parlar de trobar o construir "un nou moment" no sé exactament què volen dir. Què prometen? Un moment per posar en pràctica els consells savis de l'escocès Alex Salmond, o un moment per aconseguir l'aplaudiment entusiasta dels que exigeixen "pit i collons"?
