Creure en una justícia en què es prenen aquestes decisions, resulta molt difícil. Però no disposem d'una altra alternativa. Quan hi ha un abisme entre la Justicia i la societat, no és justicia.

Vaig tenir la impressió quan vaig llegir la sentència de "La Manada" que el jutge que va signar el vot particular és el que havia marcat el debat a l'interior de l'òrgan col·legiat. Va aconseguir l'objectiu que perseguia: afeblir la convicció dels seus dos companys de Sala, de tal manera que no hi hagués concordança entre el relat de fets provats i la qualificació jurídica dels autors dels mateixos.
El vot particular va ser inusitadament extens. És possible que els lectors el recordin o no, però per recordar-ho, per si és necessari, és per al que estem els professors de dret, que entenem que forma part de la nostra obligació docent no solament ensenyar a les aules, sinó també projectar la docència en el procés de formació de l'opinió pública. La Universitat és una reserva de coneixement que ha d'estar a disposició de la societat. Els professors universitaris tenim un estatut privilegiat en comparació co el dels professors en els nivells preuniversitaris. El nostre nombre d'hores lectives és molt menor, la possibilitat d'assistir a congressos i seminaris dins i fora del país és molt més gran, les biblioteques de què disposem solen ser excel·lents... La societat inverteix molt en la formació d'un professor universitari, que deu, en conseqüència, estar disponible més enllà del compliment de la seva estricte horari lectiu.

Torno després del parèntesi, al vot particular, que, com deia, va ser inusitadament extens. L'extensió del vot particular, a més del to en què està redactat, ens dóna una idea del que va haver de ser el debat entre els tres magistrats que componia la sala. Hi ha un esforç titànic per part de l'autor del vot particular en excloure que es pogués contemplar si més no que la conducta dels membres de "La Manada" pogués ser considerada constitutiva del delicte de violació.
Ja que en el relat dels fets era molt difícil que si no hi havia una coincidència plena, hi hagués una discrepància absoluta, era en la qualificació jurídica on es centrava el debat. Sembrar el dubte en els seus dos companys sobre aquesta qualificació ha estat la tasca de l'autor del vot particular, que, per a això, havia de portar la seva argumentació fins a un extrem que resulta difícil d'entendre. Llegir el relat de fets provats com una orgia en què havien participat activa i joiosament tant els cinc homes com la noia adolescent, no pot tenir una explicació que no ratlli amb el patològic.

L'autor del vot particular no veu res punible en els fets que van tenir lloc aquest dia. Atenent-nos a les seves paraules, ell mateix podia haver-se incorporat a "La Rajada" i participar en l'orgia, ja que el que estaven eren mantenint relacions sexuals agradables per a tots els que hi participaven. I és amb aquesta posició extrema amb la qual va aconseguir sembrar el dubte en els seus companys de sala i que quedés descartat el delicte de violació. Buscar el punt intermedi entre les dues qualificacions extremes. Ni Absolució, ni Violació.
No es que em produeix més desassossec, si la brutalitat del vot particular o la "debilitat" dels magistrats que van dictar la sentència. L'autor del vot particular es retrata amb la literalitat del mateix, que, probablement és un pàl·lid reflex de la violència amb què va haver de expressar-se en el debat amb els seus col·legues. Però la pusil·lanimitat dels dos magistrats que dicten la sentència genera un neguit molt pertorbadora. Com es pot ser tan covard?

En qualsevol cas, un cop dictada la sentència en els termes que va ser dictada, la decisió de posar en llibertat als integrants de "La Manada" no crec que pugui sorprendre. Creure en una justícia en què es prenen aquestes decisions, resulta molt difícil. Però no disposem d'una altra alternativa. Cal seguir lluitant amb els instruments de què disposem. Ja tinc els suficients anys com per saber que qualsevol temps passat va ser pitjor. - Javier Pérez Royo