El 23 de Juliol es compliran 34 anys de la mort de Xesco Boix. M'he esgarrifat en recordar-ho, 34 anys, i sembla que fos ahir que el vaig veure i escoltar a Camprodon, en una calurosa tarda d'estiu quasi normal com la d'avui...
XESCO BOIX - (records d'una tarda quasi normal)
Era una tarda quasi normal d'estiu, d'un més d'Agost a Camprodon. Estàvem de vacances amb la Nuri, la Maritxell i la Vanessa. Com poc hi ha a fer en un lloc d'estiueig a muntanya, anàvem cada tarda a passejar i a berenar a alguna font. Però aquella tarda quasi normal, va passar a ser especial. Passàvem per davant de L'Església que hi ha al nord de Camprodon, i a la gespa que hi ha a sota vàrem veure tot de mainada asseguda entre els plataners.
Era evident que esperaven algú. En preguntar, ens varen dir que havia de venir un noi amb una guitarra a cantar cançons. Decidirem quedar-nos i esperar sense saber qui era. Va aparèixer, una mica tard, i amb una guitarra sota el braç,- o a vegades amb un banjo -, un home menut amb ulleres, barba, llargs cabells i gorra. Es va asseure mentre fèiem una rotllana i va començar a cantar-nos cançons, i la tarda va deixar de ser normal per passar a ser màgica. L'home menut de la guitarra era Xesco Boix (ja quasi oblidat) de qui uns anys més tard misericordiosament és va dir que l'havia atropellat un tren. I és que els trens atropellen massa gent, i fins i tot els poetes moren en intentar arreglar una persiana de casa seva.
Què bonic vídeo! I què injustament "ja quasi oblidat" aquest home. No el coneixia. Gràcies per descubrirmelo.
ResponEliminan'hi ha que encara el recordem.
EliminaOstres ¡¡¡¡
ResponEliminaMe'n recordo perfectament, érem a un càmping de Malgrat a prop d'on va passar i ens vam quedar de pedra, aleshores no sabia res de tot això de les seves depressions. A les escoles d'estiu ens feia cantar sovint però era una mica ensopit i la gent preferia més aviat anar a cantar amb l'Oriol Martorell. Com sol passar, encara ara, els suïcidis s'amaguen o mig s'amaguen, encara és aquesta una assignatura pendent pel que fa a la normalitat.
ResponEliminaLa meva filla havia anat a escola amb un seu nebot, l'Oriol Canals, que també va cantar per la canalla i que per desgràcia va morir en un accident de moto durant el viatge de nuvis, no sé si el recordeu.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Oriol_Canals
Recordo que feia algun temps havia protagonitzat un Vostè pregunta amb el Puyal i un nen que va trucar li va dir que quina sort devia tenir el seu fill (aleshores tenia un nen molt petitó).
La veritat és que el recordo sovint, teníem molts cassettes d'ell i és un exemple de com ens pot enganyar el rostre 'oficial' de la gent. En alguna ocasió han emès biografies d'ell però sembla que encara es parla amb molta prevenció i discreció de la seva mort. Crec que no parlar obertament del suïcidi perjudica la gent -molta- que n'ha tingut algun o més d'un a la família, en general van lligats a depressions. Un altre tema és quan se suïcida una persona gran o malalta, però el suïcidi assistit és encara, també, una assignatura pendent.
Tot es posa al mateix sac. Per exemple, Sandor Marai o Charles Boyer es van suicidar perquè eren vells, malalts i es trobaven sols, no és el mateix.
De suïcidis de gent jove n'hi ha d'inexplicables i sovint es busquen culpables i la família se sent molt malament, jo tenia una àvia que es va suïcidar amb trenta i pocs i no ens ho van dir mai, quan va morir la meva mare ho vam saber per unes cartes familiars que vam trobar.
El món de les depresions és una incógnita, afecta a qualsevol i en qualsevol status que tingui en la vida. No nomès es deprimeixen els pobres o els fracasats, tambè la gent d'exit.
ResponEliminaXesco Boix m'agradaba, potser l'ambient a Camprodon allà al costat de l'Esglesia, asseguts a l'herba, hi ajudava, però el record és molt agradable encara a hores d'ara.