L’evolució dels humans no s’ha d’entendre com una línia ni com un arbre, sinó com una xarxa. Sigui de la disciplina que sigui, el treball de camp pot ser esgotador. Qualsevol científic sap que, al llarg d’una campanya que pot durar setmanes senceres, és vital trobar estones d’esbarjo. Els integrants de l’equip de paleoantropòlegs dirigit per Mary Leakey, que el 1976 excavaven un terreny al Parc del Serengueti, al nord de Tanzània, van trobar una manera curiosa de distreure’s: llançar-se tifes d’elefant els uns als altres. En una acrobàcia per esquivar un dels projectils, un científic va caure a terra de tal manera que la cara li va quedar just al davant d’una petjada misteriosa. Semblava humana i estava fossilitzada. Una anàlisi detallada d’aquell rastre, que arribava a 27 metres, va revelar que les petjades s’havien fet 3,7 milions d’anys enrere.

A peu dret

Gràcies a la cendra escopida per un volcà i a la pluja que va caure a continuació, el terra de la zona s’havia convertit en un llot finíssim on quedaven marcats els peus de tothom que hi passava. Després que s’hi enregistressin unes quantes petjades, una nova erupció va cobrir-les de cendra, de manera que es van preservar durant milions d’anys fins que el vol parabòlic d’un excrement paquidèrmic va facilitar-ne la descoberta.
El registre fòssil i les anàlisis genètiques indiquen que el llinatge que donaria lloc als humans es va separar del dels ximpanzés i els bonobos fa entre 4 i 7 milions d’anys. Però aquest descobriment ens diu que fa 3,7 milions d’anys ja hi havia algú que caminava sobre dues cames. Probablement es tractava d’un grup d’australopitecs, que amb prou feines superaven el metre d’alçada, eren peluts i no tenien el cervell gaire més gros que el d’un ximpanzé. Però eren bípedes, cosa que els permetia veure depredadors de lluny i, sobretot, tenir dues extremitats lliures. La separació i profunditat de les petjades mostren que caminaven a poc a poc. I potser amb aquell caminar parsimoniós, amb una curiositat que s’assembla vagament a la nostra, admiraven amb una certa solemnitat l’erupció imponent del volcà.

Treballs manuals

Tenir dues extremitats lliures facilita la manipulació d’objectes d’utilitat quotidiana i fomenta, per tant, l’aparició d’una tècnica rudimentària que alhora pot estimular el cervell. Com que començar a controlar l’entorn mitjançant la manipulació d’objectes ofereix avantatges evidents, aquesta aptitud podria haver sigut el motor que seleccionés cervells amb més capacitat i mans més fines i precises que les dels australopitecs. L’ Homo habilis, considerat el primer manetes, que va viure fa entre 1,5 i 2 milions d’anys a l’Àfrica, ja tenia un cervell més voluminós i uns dits més destres que li permetien donar forma a eines de pedra, per exemple per tallar carn. Malgrat la seva habilitat, aquest homínid no hauria pogut desmuntar el motor d’un cotxe, tot i que n’hauria pogut ratllar i abonyegar la carrosseria amb les pedres esmolades que fabricava.

Gens, foc, acció

Mentre passava tot això, una família de gens anomenada NOTCh2NL feia la seva feina en silenci. En els llinatges dels altres grans simis havia quedat desactivada, però en el nostre va promoure l’augment de neurones i el desenvolupament del còrtex cerebral, el teixit nerviós que recobreix els dos hemisferis del cervell i que és responsable d’això que en diem pensament. Aquest augment de la mida i la complexitat del cervell promogut genèticament va trobar un aliat molt valuós en el foc, que es va començar a controlar fa un milió i mig d’anys. Més endavant va arribar l’olor de la carn rostida. Tal com deia l’escriptor John Cheever, “després del descobriment de l’amor, de la importància de la cacera i de la constància del sistema solar, hi ha l’olor de carn rostida”. Tot i que a hores d’ara es tracta d’una hipòtesi no comprovada, com que la carn cuita proporciona més energia que la crua i que una dieta estrictament vegetariana, és probable que l’hàbit de cuinar permetés alliberar temps de recol·lecció per dedicar-lo a altres activitats com la vida social i la tecnologia. Tot això va facilitar que en poc més de 2 milions d’anys el volum del cervell es tripliqués per passar dels 450 centímetres cúbics dels australopitecs als 1.450 dels Homo sapiens de fa 300.000 anys.

El poder de la ficció

Així vam arribar a ser, en aparença, una espècie com qualsevol altra. Fa 100.000 anys vivíem a l’Àfrica en petits grups, recollíem fruita i arrels durant el dia, de tant en tant caçàvem i al vespre ens arreceràvem a la vora del foc. Avui som una espècie com cap altra. No només hem trepitjat tots els confins del món sinó també la Lluna. Som set mil milions, hem arraconat els boscos i els animals i estem transformant el planeta. Com hem arribat a dominar el món? Individualment no semblem més aptes per sobreviure a la sabana que un ximpanzé, però quan ens agrupem som capaços de col·laborar d’una manera molt especial. Les abelles i les formigues són insectes socials, però la col·laboració en què es basa el seu funcionament és inflexible perquè sempre es produeix de la mateixa manera. Els ximpanzés, en canvi, estableixen relacions més dinàmiques però sempre entre grups petits d’individus. Nosaltres hem après a col·laborar de manera flexible i massiva, i aquesta col·laboració ha donat lloc a les biblioteques, les catedrals, les expedicions espacials i internet. També a les guerres, els genocidis i els camps de concentració i extermini.

És innegable que la cultura, entesa com a transmissió no genètica d’informació, ha impulsat aquesta capacitat de col·laborar. Però els ximpanzés també en tenen, de cultura: fabriquen esponges que només el mascle alfa porta fins al riu, el lloc on són més vulnerables, per recollir aigua. El que no tenen els ximpanzés és pensament simbòlic, ni tampoc la capacitat d’articular-lo amb un llenguatge. És cert que es comuniquen, però només s’intercanvien informació directa sobre la realitat immediata: “Estic enfadat”, “S’acosta un lleó”. En canvi, el llenguatge humà permet construir noves realitats que ens cohesionen com a espècie i faciliten la col·laboració: ens inventem faules per explicar l’origen del món, creem declaracions de drets humans, lleis que regulen les societats i discursos que mouen l’economia.

Una conclusió entortolligada

El llenguatge humà fins i tot permet escriure textos en què ens preguntem com hem arribat a ser com som. Alerta, però: tots els textos són lineals i transmeten la idea falsa que la realitat també ho és. Els homínids no s’han succeït en el temps sinó que han conviscut els uns amb els altres, s’han hibridat, s’han enxarxat fins al punt que la nostra espècie és el llegat genètic procedent de diversos llinatges humans extingits. Fa 100.000 anys hi havia sis espècies d’humans al planeta. A l’illa indonèsia de Flores hi vivia un homínid d’un metre, conegut com a hòbbit, que es va extingir fa només 12.000 anys. Els neandertals, que també tenien pensament simbòlic i algun tipus de llenguatge, es van extingir fa 27.000 anys, però abans es van creuar amb els nostres avantpassats i això va fer que avui tots tinguem part del seu ADN a l’interior de les cèl·lules. No venim d’una cadena d’espècies correlatives ni del famós arbre que Darwin va dibuixar a L’origen de les espècies. Venim d’una xarxa impulsada pel bipedisme, la tecnologia, el llenguatge i el pensament simbòlic. -  TONI POU - ARA.CAT