La independència ocupa en l'estratègia del PDEcAT definida aquest cap de setmana, el lloc que mai habia ocupar en l'antiga convergència, fins última hora, poc abans de la deva disolució. És un objectiu que cal assolir, però recorrent un camí a l'interior de les institucions representatives de l'Estat, que portarà el temps que sigui necessari. 'Él més aviat possible, però no de manera immediata'. Et felicito fill, la punteta ik res més. I mentrestant s'han petat a Marta Pascal. En la seva primera intervenció com a President del PDecat, Bonvehí ha fet autocrítica sobre com s'ha desenvolupat el congrés.
‘Hem fet coses que no les hem fetes bé’, ha reconegut, i s’ha declarat partidari de desblocar les llistes. Bonvehí ha confessat que els darrers dies ha estat ‘col·laborador’ i alhora ‘víctima’ del vell funcionament del partit i ha advocat per canviar-lo. També ha demanat ajut a les bases per a aconseguir que la unitat de tots els sectors sigui real. ‘No serà fàcil, tot això,’ ha confessat. L’assemblea s’ha acabat, però les ferides continuen obertes.
Si fem cas a la dita: 'lo que mal empieza mal acaba' aquesta nova singladura del PDeCat, té mala peça al teler, i tot per la tossuderia de Puigdemont, cercant el protagonisme desesperadament en veure com s'esborra la seva imatge de la fotografia igual que li passaba al protagonista de Retorn al Futur, que per cert tambè tocaba la guitarra eléctrica com Puigdemont. Un Puigdemont que amb aquesta obcecació ho està arrossegant tot camí del pedregar, fins que el qui paga i manté s'en cansi, 20 anys és molt de temps, encara què Gonzalo Boyé digui que en serà menys, però sigui el lapse de temps que sigui, Puigdemont està acabat, amortitzat i finiquitat, ell no ho accepta i vanament es resisteix però la seva fotografia s'està esborrant inexorablement, i amb ell arrossega a massa gent directa al precipici. Jo, aquí ho deixo. El PdeCat s'ha rendit, s'ha entregat a la via unilateral i acabarà dissolt dins la Crida, i tots els seus moments es perdran en el temps...com llàgrimes en la pluja.
No em feia el pes la Pascal però m'agrada menys com se l'han carregat i la deriva que està prenent el tema, la veritat.
ResponEliminamassa moderada, en temps d'esvalotats
ResponEliminaPues si que manda el amigo Putxi,aquí quito,aquí pongo.Va para San Putxi de Girona.Mira que si consigue la independencia.
ResponEliminaVa a ser que no. Aquí la que gana es Esquerra con todo este desbarajuste.
EliminaPuigdemont ha allargat tot el tema per interés propi per recolzar la seva defensa davant la justícia europea i derrotar els seus adversors amb la legitimitat de la gent i del partit. Què vull dir amb això? doncs que la gent es cansa i el partit comença a tenir dubtes i passa el que passa quant no pots donar respostes ni la cara al lloc que les mereix. Hagués sigut bon President? potser tenim la resposta en la seva manera de procedir. El Pdcat necessita renovar-se o morir i crec que no durarà, està massa malmés per consolidar la força necessària per lluitar contra esquerra i el màrtir que ha construït la presó, això la gent ho té per una injustícia tant gran que mentre Puigdemont estigui a Europa, Junqueres sempre guanyarà. No es pot pretendre més de la gent, de la "bona" gent com diuen ells.
ResponEliminaBen vist, en el fons aquesta agonia beneficia a ERC, ja es veurà a les properes eleccions.
EliminaAmb la GEMMA.
ResponEliminaSalut
Vendre objectius polítics inabastables només funciona un curt lapse de temps. El cansament, la frustració i la manca de resultats positius passen factura. Només la poca traça del govern de Rajoy han donat fins ara un mínim d'oxigen a la causa separatista, però ara el miratge s'ha dissolt. Hi ha dues alternatives, seguir la via de la república i arriscar-se a un altre 155, o començar a negociar amb Madrid sense maximalismes, corrent el risc que una part dels separatistes els acusin de traïdors. S'han ficat en un altre carreró sense sortida.
ResponEliminaI el suport i la paciencia s´esgoten.
O sigui, seguir la via ERC, i aparcar als del: tenim pressa.
ResponEliminaHay que saber donde estas, quien eres, al ambiente que te rodea (no me refiero solo a España) y medir tus fuerzas. Creo que ni sabe quien es (donde ha llegado donde ha llegado y como lo ha hecho, define sus méritos, lo define bien y el no lo ve), el ambiente que le rodea se lo pone a su gusto (que la realidad no hunda tu mensaje), y de sus fuerzas no hablo.
ResponElimina