Els taxistes continuen drets, i no es rendeixen. Me n’alegro, i molt. Crec que tots ens n’hauríem d’alegrar. No estem acostumats que sectors de treballadors, cada dia més colpejats per la crisi, precaritzats, empesos a l’atur s’aixequin, s’organitzin i plantin cara. Per sort, els taxistes han dit "prou".
Només volen poder treballar, guanyar-se la vida. La seva lluita és la nostra. La seva dignitat ens representa... Ho escriu Esther Vives a el periódico sota el títol Tots som taxistes. No hi estic d'acord, em sembla molt més encertat i realista l'anàlisi de Joisep-Francesc Valls al mateix mitjà. No! No tots som taxistes.

DRETS CONTRA DRETS - Josep-Francesc Valls

En comptes d'aprendre de les 'apps', els taxistes opten per l'autodefensa d'una professió que no es pot exercir de la mateixa manera en el futur immediat.

D’entrada, la meva solidaritat és amb els taxistes en vaga, un dret inalienable en una societat democràtica. Tenen les seves raons. Ara bé, el model d’exercitar aquesta vaga xoca contra altres drets, tan inherents a les persones com els altres. Tot i que el repartiment capitalista no es dirimeix en les meses de negociació dels convenis col·lectius, les vagues i les amenaces resulten indispensables per assolir les conquestes laborals. Però el taxi és un servei públic. Està regulat pel sector públic, utilitza l’espai comú i disfruta d’infraestructures que financem tots. Els clients són els qui opten per aquest mitjà de transport davant d’altres. Per tant, exercir el dret a la vaga, amb serveis mínims coberts i respectant l’ús i el gaudi de la ciutat a tothom, sí. Però crear indefensió entre els usuaris –habitants i turistes que desitgen utilitzar el servei públic–, generar violència de carrer, col·lapsar el centre de les ciutats i perjudicar la imatge de la població, no. No poden pesar més els drets dels taxistes que els dels usuaris i els ciutadans.
La virulència del sector del taxi es veia venir. La legislació sempre va molt més lenta que els canvis tecnològics. Tant de bo que quan començaven fa 10 anys a desenvolupar-se per tot el món les aplicacions –'apps’ com Uber, Cabify i moltes altres en 'start-ups’ que venen–, el sector públic i els partits polítics haguessin sensibilitzat la població de la seva bondat i haguessin ajudat a crear entorns d’aplicació al sector del taxi.
S’han demonitzat les 'apps’. ¿Com podem estar en contra d’unes eines que milloren les prestacions, abarateixen els serveis i creen nous llocs de treball que substituiran, sense cap dubte, molts d’anteriors? El problema és que les administracions timorates, lentes de reflexos davant de gran part de les novetats, amaguen el cap sota de l’ala. Només reaccionen –si finalment passa– quan es produeixen conflictes greus com l’actual.
Milers de taxistes en peu de guerra. ¿Com no defensaran el que és seu? Però els han fet creure que les 'apps’ són els seus enemics. Els seus enemics són les condicions en les quals els obliguen a exercir la professió 10 o 12 hores al dia: costos excessius de llicència, d’assegurances i d’un altre munt de gravàmens.  En comptes d’aprendre de les 'apps’, apropiar-se’n per reconvertir el seu model de negoci –com han començat a fer alguns–, els taxistes opten per l’autodefensa d’una professió que no es pot exercir de la mateixa manera en el futur immediat.

Es requereixen respostes immediates a: 
1) L’equilibri de les llicències entre uns i altres, a nivell autonòmic i local, sabent que els clients s’estan decantant molt ràpidament; 
2) L’abaratiment de les llicències tradicionals, buscant una sortida digna per a aquells que les han pagat caríssimes,
3) La reducció de la resta de condicions i impostos que el leviatan sostreu a aquest tipus de negocis.