T'estimo a les deu del matí, i a les onze, i a les dotze del migdia. T'estimo amb tota la meva ànima i amb tot el meu cos, de vegades, en les tardes de pluja. Però a les dues de la tarda, o a les tres, quan em poso a pensar en nosaltres dos, i tu penses en el menjar o en la feina diària, o en les diversions que no tens, em poso a odiar-te sordament, amb la meitat de l'odi que guardo per a mi.

Després torno a estimar-te, quan anem al llit i sento que estàs feta per a mi, que d'alguna manera m'ho diuen el teu genoll i el teu ventre, que les meves mans em convencen d'això, i que no hi ha un altre lloc on jo em vingui, a on jo vagi, millor que el teu cos. Tu véns tota sencera a trobar-me, i els dos desapareixem un instant, ens fiquem a la boca de Déu, fins que jo et dic que tinc gana o son.

Cada dia t'estimo i t'odio irremeiablement. I hi ha dies també, hi ha hores, en què no et conec, en què m'ets aliena com la dona d'un altre. Em preocupen els homes, em preocupo jo, em distreuen les meves penes. És probable que no pensi en tu durant molt de temps. Ja veus. Qui podria estimar-te menys que jo, amor meu?

T'estimo a les deu del matí
ciudadseva.com
Jaime Sabines