Tornem a tenir a l'Aquarius voltant per la Mediterrània amb 141 migrants rescatats a bord, sense trobar cap port de cap país que els vulgui acollir. El problema dels migrants potser és que no és tal problema, potser el problema som nosaltres (els nostres governants), almenys aixó insinúa Antón Losada en aquest article.

1.- No hi ha cap crisi migratòria a Espanya.
2.- Tampoc a Europa; de fet, el nombre de migrants no deixa de caure des 2016.
3.- Sí patim, en canvi, un gravíssim problema polític amb la immigració; però no causat pels migrants, sinó per una dreta xenòfoba i populista.

 No hi ha cap crisi migratòria a Espanya. Tampoc a Europa. De fet, el nombre de migrants no deixa de caure des de 2016. Al final de 2018 els migrants que intentaran entrar a Espanya per la Mediterrània no ompliran ni la meitat de l'aforament del Santiago Bernabéu. Tampoc és cert que hi hagi milions d'africans rumb a les nostres costes o desenes de milers acampats a les portes de Ceuta i Melilla.
Tampoc estem davant d'un problema d'immigració. Els estrangers amb prou feines arriben al 11% de la població espanyola total. Abans, al contrari, el nostre problema seria en tot cas que necessitem més gent de fora per millorar el nostre sistema productiu, la nostra economia i el nostre mercat laboral, per sostenir el nostre estat del benestar i les seves pensions o per equilibrar la demografia. Sí patim, en canvi, un gravíssim problema polític amb la immigració. Però no causat pels migrants, sinó per una dreta xenòfoba i populista, que ha trobat combustible electoral en la por a l'expectativa que el migrant s'acabi quedant amb el nostre benestar, i una esquerra que, lluny de combatre radicalment aquest discurs o defensar una política alternativa, atorga credibilitat al discurs de la por oferint control i ordre, però més humanitaris, pagar-los per no venir o pagar als seus governs perquè no vinguin; triïn la menys dolenta.
Europa no ens ha abandonat a la nostra sort. Tampoc a Itàlia. Els dos països resulten els majors perceptors dels fons europeus per immigració habilitats en 2016 per fer front a la crisi dels refugiats: més de 2.800 milions d'euros fins al 2020. Les comunitats autònomes no estan al límit de la seva capacitat. De fet, moltes ni han començat a utilitzar-la. Si es resisteixen o no hi ha acord per acollir més menors migrants es deu a la mateixa raó que a Europa: por al discurs populista i xenòfob i absència de coratge polític per enfrontar-ho. Als governs autonòmics els passa el mateix que als executius europeus: els corca la por.
El Nord d'Àfrica necessita més recursos i més cooperació europea, però, sobretot, necessita que la corrupció de règims com el marroquí deixi de devorar els recursos i la cooperació que ja existeixen. Els migrants suposen un negoci per a les màfies, és cert, però encara ho són més per als seus governs. Pagar-los més generarà principalment més corrupció. La democràcia sempre ha demostrat ser la millor gestora dels fluxos migratoris.
Mentre cap governant europeu digui i repeteixi aquestes veritats les vegades que siguin necessàries, on i quan calgui, no es trencarà l'espiral de la por que devora a la Unió Europea. Matteo Salvini o qualsevol altre energumen dirà en alguna part del continent que Europa és feble o bonista o ximple i cal aturar l'amenaça migrant, a cada país de la UE irresponsables i oportunistes com Pablo Casado o Albert Rivera li donaran la raó i s'inventaran la seva pròpia amenaça local i governants com Pedro Sánchez o Angela Merkel es reuniran d'urgència per parlar de la "crisi" o "l'amenaça" i prometre més diners per arreglar un problema que afirmen no és el que diuen Salvini, Casado o Rivera però, tal com ho expliquen, se li assembla bastant. - Antón Losada - eldiario.es