Ni oblit ni perdó, el 30 minuts emès el 22 de juliol passat per TV3, tracta sobre la guerra dels Balcans i té un protagonista, l’Esad Landzo, un bosni musulmà, que quan encara no tenia ni 18 anys va ser vigilant del camp de presoners de Celebici i es dedicava a torturar presoners. Li agradava especialment cebar-se amb els homes grans. Usava bats de beisbol i cables. Se’l va acusar de matar-ne uns quants i va ser condemnat pel tribunal de La Haya. Va complir només deu anys de presó. En sortit, l'Esad s'en va anar a viure a Hèlsinki. Ha tingut problemes per trobar feina, per viure amb normalitat. Ho explica i se’n fa càrrec, ho entén: “No tinc present ni futur, només tinc passat”. El primer que sempre li surt de la boca és demanar perdó per tot el que va fer. Pel que explica i pel que veiem, poca gent ho ha fet. És lògic i humà. El reportatge, senzill i eficaç, planteja a l’espectador aquesta pregunta: “Fins a quin extrem som capaços de perdonar?”, “Quin grau de pietat i de perdó tenim?”.
Un cop en llibertat, es va proposar anar a buscar alguns dels homes que va torturar per mostrar el seu penediment i demanar perdó pel sofriment que va causar. El reportatge "Ni oblit ni perdó" recull els moments en què Esad es retroba amb expresoners del camp de Celebici, amb qui parla, i com, malgrat el remordiment que mostra, ells no han oblidat ni perdonen la violència que van patir per part seva. Aquests dies, quan fa 23 anys de la matança de Srebrenica, on més de 8.000 persones van ser assassinades a mans de les forces serbobosnianes, en el pitjor genocidi d'aquella guerra, cap dels condemnats per aquella matança ha demanat perdó. Per això pren una especial significació el gest d'Esad Landzo cap a les seves víctimes, una acció que no sempre ha trobat la comprensió de la seva família ni dels seus veïns musulmans, que tampoc obliden ni perdonen els múltiples crims que es van cometre contra ells aquells anys.

El video del 30 minuts el podeu veure aquí.