Tot i el que diguin alguns crítics, el moviment Slow no es proposa fer les coses a pas de tortuga. Tampoc és un intent ludic de fer que el planeta sencer retrocedeixi a alguna utopia preindustrial. Per contra, el moviment està format per persones com vostè i jo, persones que volen viure millor en un món modern sotmès a un ritme ràpid. Per això, la filosofia de la lentitud es podria resumir en una sola paraula: equilibri. Actuar amb rapidesa quan té sentit fer-ho i ser lent quan la lentitud és el més convenient. Tractar de viure en el que els músics anomenen el 'tempo giusto', la velocitat apropiada. 
Un dels principals defensors de la desacceleració és Carlo Petrini, l'italià fundador de Slow Food [menjar lent], el moviment internacional dedicat a la idea tan civilitzada que cal cultivar, cuinar i consumir els aliments d'una manera relaxada. Encara que l'alimentació és el seu principal front de batalla, Slow Food és molt més que una excusa per dedicar molt de temps als àpats. El manifest del grup és una crida a les armes contra el culte a la velocitat en totes les seves formes: «El nostre segle, que va començar i s'ha desenvolupat sota la insígnia de la civilització industrial, primer va inventar la màquina i després la va prendre com el model de la seva vida. Estem esclavitzats per la velocitat i tots hem sucumbit al mateix virus insidiós: viure ràpid, una actitud que trasbalsa els nostres hàbits, envaeix la intimitat de les nostres llars i ens obliga a ingerir l'anomenat menjar ràpid».
Una tòrrida tarda estiuenca a Bra, la petita població piemontesa on hi ha la seu de'Slow Food', em vaig reunir amb Petrini. La seva recepta per a la vida té un sabor modern que resulta tranquil·litzador.
-Si un actua sempre amb lentitud, és un estúpid -em va dir-. No és això el que ens proposem. Ser lent significa que un controla els ritmes de la seva vida i decideix què celeritat convé en un determinat context. Si avui vull anar ràpid, vaig ràpid; si demà vull anar a poc a poc, vaig lentament. Lluitem pel dret a establir els nostres propis tempos.
Aquesta filosofia tan senzilla està guanyant terreny en molts àmbits. En el lloc de treball, milions de persones s'entesten amb èxit en aconseguir un millor equilibri entre el treball i la vida. Al dormitori, la gent descobreix el plaer del sexe lent, per mitjà del tantra i altres formes de desacceleració eròtica. La idea que la lentitud és millor explica l'enorme difusió que tenen els règims d'exercici (des del ioga fins al Tai Chi) i la medicina alternativa (des de la herbologia fins l'homeopatia), sistemes que aborden l'organisme des d'una perspectiva suau, oolítica. En molts països s'està renovant el paisatge urbà per tal d'estimular la gent a que condueixi menys i camini més. Molts nens també estan apartant-se del carril ràpid, a mesura que els pares alleugereixen els seus compactes horaris.
Com no podia ser d'una altra manera, el moviment Slow se superposa a la croada antiglobalització. Els seguidors de tots dos moviments creuen que el «turbocapitalisme» ofereix un bitllet d'anada cap a l'extenuació, per al planeta i els qui l'habitem. Afirmen que podem viure millor si consumim, fabriquem i treballem a un ritme més raonable. No obstant això, de la mateixa manera que els antiglobalitzadors moderats, els activistes del moviment Slow no es proposen destruir el sistema capitalista, sinó que tracten més aviat de donar-li un rostre humà. El mateix Petrini parla d'una «globalització virtuosa». Però el moviment Slow va molt més enllà de la mera reforma econòmica. En centrar la punteria en el fals déu de la velocitat, aconsegueix el cor de l'humà en l'era del xip de silici. El credo d'aquest moviment pot reportar beneficis quan s'aplica a poc a poc, per etapes. Però el benefici màxim del moviment Slow només s'aconseguirà si anem més enllà i reflexionem sobre la nostra manera de fer-ho tot. Un món realment lent requereix ni més ni menys que una revolució de l'estil de vida. - Carl Honoré