Un reportatge de Marta Belver a El Mundo ens adverteix que els suïcides madrilenys augmenten a un ritme del 18% per any. Les dades són de l'Institut Anatòmic Forense, que és com el VAR de la regata per la llacuna Estígia. Incontestables. Ens diu la periodista que "els suïcidis suposen ja la segona causa de mort violenta a la regió, només per darrere de les morts accidentals".
És curiós que a Madrid hi hagi deu vegades més suïcides per any (311) que assassins (31). I, no obstant això, la investigació de les causes dels suïcidis no és abordada policial i judicialment com a risc per a la seguretat pública.
Darrere de cada suïcidi hi ha un assassinat irresolt. Ningú es mata per plaer, tret d'algun dandi o alguna diva infreqüents. Hi ha culpables darrere de cada suïcidi. Que ningú s'ho prengui com una frivolitat, però a mi em fa meditar una societat que assassina deu vegades menys del que es suïcida. Atenent-nos a aquesta estadística, l'instint de supervivència comença a ser una tendència marginal, una raresa, un frikada.
Un tal Honoré de Balzac va escriure que darrere de cada gran fortuna s'amaga un gran crim, i avui potser es deu dir que darrere de cada suïcidi s'amaguen moltes grans, mitjanes i petites fortunes. Però quedaria inconvenient comparar suïcidi i crim, ja que la taca de sang del suïcidi està tan repartida que seria impossible detectar-la entre tantes mans.
Als que provoquen accidents se'ls multa. I als que provoquen suïcidis, no. Ni se'ls investiga. Crec que algun dia naixerà un policia literari que investigarà els suïcidis. Serà un personatge de ficció, però precisament per això serà també molt més contundent, precís i creïble. Només la literatura ha assenyalat als grans criminals de la història. Els jutges mai s'han atrevit.
Plató ja va meditar sobre el suïcidi i es va oposar a ell furibundament, encara que va anotar tres rigoroses excepcions. Una d'elles era que el suïcida patís una pena insuportable. A Madrid ha crescut en un sol any un 18% el nombre de persones que decideixen matar-se, que pateixen aquesta pena insuportable de Plató, que jo crec que amb aquella frase, per primera i potser darrera vegada, va convertir en ciència la psicología.
Observem els suïcides com a éssers que s'odien a si mateixos, però potser es suïciden perquè se senten odiats pels altres. Per un banc. Una periodista. Per un ministre. Per una factura elèctrica. Per una hipoteca triplicada. Pel dentista impagable del nen. Perquè fa massa fred. Pel telediari. Perquè fa excessiva calor. Per les adolescents que es riuen pels carrers quan tu camines fotuda o fotut. Per tot junt.
En el reportatge de Belver, s'assabenta un també que a Espanya hi ha una Societat Espanyola de Suicidología. Diu el seu director, Eduardo Andreu: "En determinats sexes, edats i en situacions d'atur sí que sembla que pogués haver-hi certa correlació, però poc més podem concloure, perquè fins i tot durant la crisi, quan es va produir un altre augment, es van constatar algunes contradiccions".
Segons els científics, per tant, els suïcides se'ns estan posant contradictoris després de la crisi. La crisi, potser sí o potser no, és la culpable dels suïcidis, però ningú sap què és la crisi. Ni cap governant ni jutge ha perseguit els culpables de la crisi. Excepte dos o tres mediàtiques i calculades excepcions. El cas és que ens suïcidem un 18% més a l'any. Si estés per aquí Pepe Carvalho, jo l'hi faria investigar. - Suïcides de Madrid - Aníbal Malvar - publico.es

 recordo de les moltes vegades que he parlat del suïcidi, el cas d'Àngel Iniesta, l'home que no es sap suïcidar.