• En una web s'està realitzant la subhasta d'una "rebeca i jaqueta procedent de camps de concentració Nazi a Polònia". Des que estic ficat en temes relacionats amb la Història i la Memòria he vist gairebé de tot, però aquesta vegada se'm va gelar especialment el cor. - Carlos Hernández.



  • ¿Creuen que a Alemanya algú s'atreviria a subhastar la roba d'un presoner d'un camp de concentració nazi que el seu avi, membre de les SS, es va dur de Polònia com "record"? Contestin vostès mentre jo els explico el que he trobat en una coneguda web espanyola de venda d'objectes per a col·leccionistes. L'anunci inclou quatre fotografies en què es mostra un abric de petites dimensions bastant deteriorat. A la principal es veu la peça perfectament emmarcada. Qui es va prendre les molèsties de col·locar-la amb un fons blanc, un marc de fusta i un vidre protector, va completar el bodegó situant alguns bitllets vells i diversos documents apuntant de les seves butxaques. Les altres tres fotografies ofereixen detalls perquè el possible comprador sigui conscient que es tracta d'una peça antiga i molt desgastada. El text de l'anunci aporta la informació que ens falta: "Excepcional document històric. Rebeca i jaqueta procedent de camps de concentració Nazi a Polònia. No tinc cap document que verifiqui la seva procedència i/o autenticitat. Només informació per part del meu avi que va participar com a voluntari a la División Azul i afirmava que va pertànyer a un nen gitano de 4 anys procedent d'Itàlia reclòs amb la seva mare en un camp de concentració a Polònia durant 1942 o 1943. Les peces estan en un marc envidriat i decorat amb 2 bitllets originals de 5 pessetes, una partida de naixement i el llibre de família original del meu avi que va participar com a voluntari a la División Azul. Mides del quadre: 75x55 cm ". Des que estic ficat en temes relacionats amb la Història i la Memòria he vist de gairebé tot, però aquesta vegada se'm va gelar especialment el cor. A la web en què s'està realitzant la subhasta, i en moltes altres, hi ha nombrosos objectes relacionats amb la II Guerra Mundial. Es venen fins i tot jaquetes ratllades d'homes i de dones que van passar pels camps de concentració del III Reich. No obstant això, en cap d'aquestes subhastes es presumeix, tot i no ser conscient de la gravetat que això suposa, que la peça hagués estat "aconseguida", in situ, per un membre de l'Exèrcit comandat per Adolf Hitler. Per si no fos poc, estem parlant d'una víctima de l'Holocaust que només tenia quatre anys i que va ser deportada amb la seva mare... Com va conèixer aquest soldat de la División Azul tants detalls sobre el propietari de la jaqueteta? Com la va aconseguir...? Calfreds. El meu primer impuls va ser escriure a l'autor de l'anunci per retreure la seva conducta. "Quin nazi indecent", recordo que vaig pensar. De seguida em vaig adonar del meu error. Si alguna cosa traspua el text de l'anunci és ignorància i, si m'apuren, fins i tot una certa innocència. Encara que pugui semblar paradoxal, va ser llavors quan vaig decidir escriure aquest article perquè vaig ser conscient que no estava davant d'una trista anècdota. No es tractava d'una mostra més d'aquest neofeixisme que recorre Europa ni del resultat d'una ment pertorbada. Era una altra prova, molt amarga com totes, del que malalt que està el nostre país. L'anunci és el fruit d'aquesta Espanya que, amb la suposada excusa de "no reobrir ferides", va decidir no afrontar el seu passat i deixar les coses com estaven, és a dir com les van escriure els franquistes. El resultat és aquest: generacions d'espanyols que no vam aprendre la nostra Història. Generacions d'espanyols que confonem a víctimes amb botxins, a demòcrates amb feixistes, a resistents antinazis amb aquella División Azul que va lluitar a les ordres de Hitler i sota la bandera de l'esvàstica. L'autor de l'anunci és, com gairebé tots nosaltres, fill d'aquest Alfonso Guerra al qual vaig dedicar un article per retreure'ns que seguíssim boxejant amb el fantasma de Franco. Encara que soni més fort, el que es diu en el text de l'anunci no és diferent al que transcendeix de moltes frases que escoltem cada dia als bars, els carrers o la televisió. Em refereixo, òbviament, a les quals es verbalitzen des de la ignorància i no des d'una militància franquista encoberta: "A mi no m'importa que el meu carrer es digui Queipo de Llano, no sé ni qui era aquest home"; "A qui molesta que el col·legi se segueixi dient José Antonio? Aquest nom només em porta bons records de la meva infància"; "¿No hi ha maneres millors de gastar els diners que desenterrar a Franco?"; "A mi m'importa el present i no el que va passar fa 80 anys"; "Tots van ser iguals, tots van ser uns criminals". Equidistància entre assassins i víctimes, entre democràcia i dictadura, entre veritat i mentida. No és un anunci, és un mirall. - Carlos Hernández - el diario.es