Només des de la insensibilitat i l'absoluta manca d'empatia poden els polítics intentar protagonitzar el que hauria de ser un homenatge a les víctimes. - Antón Losada.
Poques coses més ridícules i depriments de veure hi ha, com que el que havia de ser un homenatge a les víctimes dels atemptats del 17 d'agost a Barcelona, s'ha anat convertint en un reality on amb prou feines es parla dels protagonistes. Només es discuteix i polemitza de la manera més barroera i carrinclona sobre l'actituds i els gestos d'una col·lecció de personatges secundaris que no haurien de tenir importància perquè no en tenen. Els únics realment importants són totes les víctimes d'agost i les seves famílies, el record i el consol que mereixen. Per què Felipe VI, Pedro Sánchez, Ada Colau, Quim Torra, Pablo Casado o Albert Rivera només són figurants, actors secundaris en un drama que únicament des de la insensibilitat i l'absoluta manca d'empatia poden intentar protagonitzar d'una manera tan barroera i desconsiderada.
Cal ser molt poc empàtic per intentar convertir la presència del rei en l'homenatge de divendres en una demostració de força de l'Estat, com sembla pretendre el govern a l'haver fet bandera de la presència real. Cal ser molt poc sensible per pretendre transformar aquesta mateixa presència en tot el contrari i mudar l'acte en una suma de menyspreus, com sembla que aspira una part de l'independentisme. Cal ser bastant cínic per convertir el que pugui succeir en la prova del cotó de la legitimitat del govern, com pretenen Pau Casado o Albert Rivera. Vagi per endavanrt que sóc dels que pensen que les autoritats no han d'anar mai a les manifestacions ni als homenatges. No és el seu lloc ni els correspon. El seu treball consisteix precisament en què no hi hagi raons per manifestar-se, ni víctimes a les que homenatjar, no a presidir aquests actes. Si tant interès tenen a acudir que ho facin com a ciutadans corrents, sense escortes ni privilegis d'accés ni zones vip, entre la gent del carrer a la que han de servir i protegir.
Que ho facin envoltats de tot l'aparell i la pompa del poder, barallats per veure qui es queda amb la rendibilitat política i mediàtica de l'homenatge, només pot servir per recordar-nos la seva pròpia incompetència i la seva més aviat escassa humanitat. Ni una paraula més mereixen.
Les víctimes i els màrtirs sempre són molt útils al poder, del signe que sigui.
ResponEliminaCasi cada día piso el mural de Miró, cuando salgo del metro y cuando entro en él, en la parada de Liceo, camino de TdC.
ResponEliminaNo hay día que al mirarlo no lo recuerde, y recuerdo al niño de Rubí. Y me acurdo de su nombre. Y lo tengo siempre presente porque era de la edad de mi nieto.
Me duele tanto gansterismo fútil. Tanta mentira inventada, tanto engaño por mantenerse en el poder, de los unos y de los otros.
Sólo vivimos una vez, no hay más oportunidad, y nos dedicamos a la pompa y la fatuidad.
¿Qué se celebra? ¿Qué hay que celebrar? Más valiera que quedaran todos los políticos, representantes, corporaciones, fundaciones, comisiones, asociaciones, reyes, presidentes todos, en sus casas, como hasta hoy.
Insisto, ¿qué hay que celebrar?. El recuerdo pertenece a 365 días, a cada día, a todos los días de 24 horas...no sólo al 17.