El delicte d’odi va quedar incorporat al Codi Penal l’any 1995 després d’una  lluita de diversos col·lectius amb la intenció de protegir diverses minories d’atacs per motius racistes o altres referents a la ideologia, religiosos, d’orientació o identitat sexual, per raó de gènere o discapacitat. El que està passant ara és que tant la fiscalia com les forces de seguretat de l’Estat espanyol, emparant-se en aquest delicte, han denunciat persones que han manifestat públicament el seu rebuig a l’actuació de les institucions de l’Estat envers Catalunya, sobretot en el cas de la repressió policial de l’1-O.  

Si algú sent antipatia i aversió cap a algú i li desitja el mal, és a dir, si sent odi, tal com ho defineix la RAE, no està cometent cap delicte. Odiar no és delicte. És més, tots tenim fins i tot el dret a odiar, com el dret a estimar. Tenim dret a sentir "antipatia i aversió" cap al nostre cap, cap als homófobs, cap al col·lectiu LGTB, cap als masclistes i les feministes. L'odi és lliure i, sobretot, és humà, depén doncs, de com es manifesti i tot i així hi estem en el nostre dret, o hauriem de tenir-lo. Però, una vegada més, des del Partit Popular i la judicatura es porta més enllà dels límits la interpretació de la llei, si això els serveix per als seus foscos propòsits, encara que suposi vulnerar un dret tan fonamental com el de la llibertat d’expressió i s'usa i abusa impunement del "delicte d'odi". 
A Espanya, la llibertat d'expressió ha mort, ha desaparegut, no existeix, i l'han matat, precisament des de l'odi d'un Partit Popular i Ciudadanos vers els ciutadans o entitats que han intentat emprar aquesta llibertat d'expressió. Descansi en pau. La inquisició ha tornat i sembla que per quedar-s'hi una llarga temporada.

 Deia Fuster: m'odien i això no té importància, però m'obliguen a odiar-los, i això si que en té.