Un reportatge de Marta Belver a El Mundo ens adverteix que els suïcides madrilenys augmenten a un ritme del 18% per any. Les dades són de l'Institut Anatòmic Forense, que és com el VAR de la regata per la llacuna Estígia. Incontestables. Ens diu la periodista que "els suïcidis suposen ja la segona causa de mort violenta a la regió, només per darrere de les morts accidentals".
És curiós que a Madrid hi hagi deu vegades més suïcides per any (311) que assassins (31). I, no obstant això, la investigació de les causes dels suïcidis no és abordada policial i judicialment com a risc per a la seguretat pública.
Darrere de cada suïcidi hi ha un assassinat irresolt. Ningú es mata per plaer, tret d'algun dandi o alguna diva infreqüents. Hi ha culpables darrere de cada suïcidi. Que ningú s'ho prengui com una frivolitat, però a mi em fa meditar una societat que assassina deu vegades menys del que es suïcida. Atenent-nos a aquesta estadística, l'instint de supervivència comença a ser una tendència marginal, una raresa, un frikada.
Un tal Honoré de Balzac va escriure que darrere de cada gran fortuna s'amaga un gran crim, i avui potser es deu dir que darrere de cada suïcidi s'amaguen moltes grans, mitjanes i petites fortunes. Però quedaria inconvenient comparar suïcidi i crim, ja que la taca de sang del suïcidi està tan repartida que seria impossible detectar-la entre tantes mans.
Als que provoquen accidents se'ls multa. I als que provoquen suïcidis, no. Ni se'ls investiga. Crec que algun dia naixerà un policia literari que investigarà els suïcidis. Serà un personatge de ficció, però precisament per això serà també molt més contundent, precís i creïble. Només la literatura ha assenyalat als grans criminals de la història. Els jutges mai s'han atrevit.
Plató ja va meditar sobre el suïcidi i es va oposar a ell furibundament, encara que va anotar tres rigoroses excepcions. Una d'elles era que el suïcida patís una pena insuportable. A Madrid ha crescut en un sol any un 18% el nombre de persones que decideixen matar-se, que pateixen aquesta pena insuportable de Plató, que jo crec que amb aquella frase, per primera i potser darrera vegada, va convertir en ciència la psicología.
Observem els suïcides com a éssers que s'odien a si mateixos, però potser es suïciden perquè se senten odiats pels altres. Per un banc. Una periodista. Per un ministre. Per una factura elèctrica. Per una hipoteca triplicada. Pel dentista impagable del nen. Perquè fa massa fred. Pel telediari. Perquè fa excessiva calor. Per les adolescents que es riuen pels carrers quan tu camines fotuda o fotut. Per tot junt.
En el reportatge de Belver, s'assabenta un també que a Espanya hi ha una Societat Espanyola de Suicidología. Diu el seu director, Eduardo Andreu: "En determinats sexes, edats i en situacions d'atur sí que sembla que pogués haver-hi certa correlació, però poc més podem concloure, perquè fins i tot durant la crisi, quan es va produir un altre augment, es van constatar algunes contradiccions".
Segons els científics, per tant, els suïcides se'ns estan posant contradictoris després de la crisi. La crisi, potser sí o potser no, és la culpable dels suïcidis, però ningú sap què és la crisi. Ni cap governant ni jutge ha perseguit els culpables de la crisi. Excepte dos o tres mediàtiques i calculades excepcions. El cas és que ens suïcidem un 18% més a l'any. Si estés per aquí Pepe Carvalho, jo l'hi faria investigar. - Suïcides de Madrid - Aníbal Malvar - publico.es
recordo de les moltes vegades que he parlat del suïcidi, el cas d'Àngel Iniesta, l'home que no es sap suïcidar.
És curiós que a Madrid hi hagi deu vegades més suïcides per any (311) que assassins (31). I, no obstant això, la investigació de les causes dels suïcidis no és abordada policial i judicialment com a risc per a la seguretat pública.
Darrere de cada suïcidi hi ha un assassinat irresolt. Ningú es mata per plaer, tret d'algun dandi o alguna diva infreqüents. Hi ha culpables darrere de cada suïcidi. Que ningú s'ho prengui com una frivolitat, però a mi em fa meditar una societat que assassina deu vegades menys del que es suïcida. Atenent-nos a aquesta estadística, l'instint de supervivència comença a ser una tendència marginal, una raresa, un frikada.
Un tal Honoré de Balzac va escriure que darrere de cada gran fortuna s'amaga un gran crim, i avui potser es deu dir que darrere de cada suïcidi s'amaguen moltes grans, mitjanes i petites fortunes. Però quedaria inconvenient comparar suïcidi i crim, ja que la taca de sang del suïcidi està tan repartida que seria impossible detectar-la entre tantes mans.
Als que provoquen accidents se'ls multa. I als que provoquen suïcidis, no. Ni se'ls investiga. Crec que algun dia naixerà un policia literari que investigarà els suïcidis. Serà un personatge de ficció, però precisament per això serà també molt més contundent, precís i creïble. Només la literatura ha assenyalat als grans criminals de la història. Els jutges mai s'han atrevit.
Plató ja va meditar sobre el suïcidi i es va oposar a ell furibundament, encara que va anotar tres rigoroses excepcions. Una d'elles era que el suïcida patís una pena insuportable. A Madrid ha crescut en un sol any un 18% el nombre de persones que decideixen matar-se, que pateixen aquesta pena insuportable de Plató, que jo crec que amb aquella frase, per primera i potser darrera vegada, va convertir en ciència la psicología.
Observem els suïcides com a éssers que s'odien a si mateixos, però potser es suïciden perquè se senten odiats pels altres. Per un banc. Una periodista. Per un ministre. Per una factura elèctrica. Per una hipoteca triplicada. Pel dentista impagable del nen. Perquè fa massa fred. Pel telediari. Perquè fa excessiva calor. Per les adolescents que es riuen pels carrers quan tu camines fotuda o fotut. Per tot junt.
En el reportatge de Belver, s'assabenta un també que a Espanya hi ha una Societat Espanyola de Suicidología. Diu el seu director, Eduardo Andreu: "En determinats sexes, edats i en situacions d'atur sí que sembla que pogués haver-hi certa correlació, però poc més podem concloure, perquè fins i tot durant la crisi, quan es va produir un altre augment, es van constatar algunes contradiccions".
Segons els científics, per tant, els suïcides se'ns estan posant contradictoris després de la crisi. La crisi, potser sí o potser no, és la culpable dels suïcidis, però ningú sap què és la crisi. Ni cap governant ni jutge ha perseguit els culpables de la crisi. Excepte dos o tres mediàtiques i calculades excepcions. El cas és que ens suïcidem un 18% més a l'any. Si estés per aquí Pepe Carvalho, jo l'hi faria investigar. - Suïcides de Madrid - Aníbal Malvar - publico.es
recordo de les moltes vegades que he parlat del suïcidi, el cas d'Àngel Iniesta, l'home que no es sap suïcidar.
.png "English"){kind=small}
20 Comentaris
Dicen, pero yo no lo se, que muchos hombres que se suicidan (no lo pone ahí, pero se suicidan muchos más hombres que mujeres) es a consecuencia de divorcios donde se les ha quitado, piso, familia y extorsionado económicamente hasta la ruina. Hombres que a la edad de 50 años y despues de una vida de trabajo, se quedan en la PUTA CALLE, manteniendo a una señora que se queda con los hijos POR DINERO, que vive en la casa común mantenida por el marido y además con otro señor en casa que le proporciona las satisfacciones necesarias con sus hijos al lado, todo mientras el marido paga la fiesta, se tiene que ir a vivir con sus padres y mendigar a la familia para mantenerse.
ResponEliminaQuizás la custodia compartida ayudase a disminuir estos suicidios.
Copio y pego
"Ante las declaraciones de D Francisco de Asis Serrano,juez del juzgado de 1ª Instancia nº 7 de Sevilla,aparecidas en ABC y expuestas en la página web de lexfamily que recoge" hasta el año 2006 había una estadística de más de 630 hombres que habían suicidado cuando estaban en una situación de crisis de pareja. El INE dejó de publicar esa estadística porque cantaba mucho la gallina".
Es decir, los divorcios sexistas y patriarcales que dejan a la mujer con todo han matado más gente en dos años que ETA, así de sencillo, y son más las víctimas silenciadas de estos casos que los de la violencia de sexo, que no de genero..
Y ahora eso se lo cuentas a los cargos y cargas públicas y ya tienes preparada la hoguera.
Por lo demás, el suicidio meditado, es decir del tipo:
"Hasta aqui hemos llegado, se ha acabado la fiesta y el último que cierre la puerta..."
Arreglando tus cosas, consciente y digno tampoco lo veo yo mala solución, lo que veo mal es que mis hijos se despidan de mi después de haberme visto en situaciones poco dignas y yo soy persona que vigilo mucho mi dignidad, así de sencillo. Pensar como un griego, luchar como un espartano y morir como un romano, que decía el otro...
Un saludo
Tiene toda la lógica lo dices, conozco algun caso de los que describes como el tuyo e incluso de peores. Ahora bien, si se suicidan más hombres és quizás por qué no somos tan fuertes psicologicamente como las mujeres.
EliminaDe todos modos, en el fondo depende de como se negocie el divorcio, tengo dis hijas separadas que tienen otra pareja y ambas tienen buenas relaciones con sus ex y la custodia compartida. Ambas i ambos tuvieron claro desde el primer momento que lo mas importantes eran los hijos.
En mi caso Francesc, yo hice separación de bienes (acerté aunque me costó una llorera de la parte contraria, que si el amor y esas cosas y casi no lo llego a hacer, pero lo hice). Después de darla lo que no había puesto y 7562 euros de abogado por mi parte conservó la casa, pero no mis hijos. Por cierto si yo fuese catalán, ahora tendría mis hijos, en eso Cataluña (y creo que Madrid también) es más avanzada que el resto de España, yo no me he quedado en la ruina, pero pago puntualmente una pensión desproporcionada a una señora que también tiene su trabajo, ¿No seria lo normal la custodia compartida? digo, se me ocurre.... hasta aquí hemos llegado, tu trabajas, yo tambien y los hijos a medias, lo normal.. pues no, en este país machista los niños para la mujer y el dinero también... EL padre se ve reducido a ser proveedor de dinero, nada más que eso...
EliminaAquí en general, la justicia suele ser muy injusta con el hombre, cierto és que en Catalunya es diferente lo de compartir los hijos, diferente y más justo, en Madrid no lo sé.
EliminaEn el caso de mi hijo,no ha establecido la compartida,su expa
ResponEliminareja,tampoco la pide.Asi van las cosas,él va dando dinero,cada vez que la moza le llora,eso sí todos los gastos de los hijos los cubre. Tiene de bueno,que dispone de los hijos cada vez que quiere,incluso se queda a dormir en casa de la moza,para que salga y se divierta.Estamos todos de
acuerdo,esperando que le salga un buen hombre y sea feliz.A la puñetera no le salen más que ligues,son los tiempos.Mi hijo cubre sus necesidades,con otra pareja,bastante estable.
Disfruto de mis nietos,siete,tres del separado.Estoy deseando y hago todo lo posible para que mi nuera,encuentre de nuevo el amor,pero hay mucho tío ahí fuera muy escarmentado,lo comprendo.
Lo importante en estos casos, son los niños, que ellos estén bien. El resto ya se van apañando como pueden.
ResponEliminaPos claro,angelitos,ellos no tienen la culpa
EliminaCar res, el consejo es que esperes sentado a que tu ex-nuera encuentre al hombre de su vida. Una buena amiga mía dice que a partir de los cuarenta, los tios son como los lavabos, cuando no están ocupados están hechos una mierda.
ResponEliminaUna mujer divorciada con hijos a su cargo, es la anti-tesis de cualquier romanticismo. A los dos dias, los "interfectos" salen a buscar tabaco y no vuelven.
Jodidos tiempos modernos.....
No se trata de romanticismo,más bien de apaños.Ella busca,pero no lo encuentra.Mi hijo,con sus tres hijos,se ha apañado con una señora que tiene dos(compartidos con su ex).Salen todos juntos de excursión e incluso son socios y más cosas.Rodericus,el amor es cosa de la juventud,de mayores nos apañamos(palabra andaluza).
Eliminasempre quedarà Firts dates....
ResponEliminaJOder, Dile a la Aristóteles, CAR RES, que le copio la frase pa ponerla en la portada de Tot ¡¡¡
ResponElimina" a partir de los cuarenta, los tios son como los lavabos, cuando no están ocupados están hechos una mierda"
No coño, que es RODERICUS, pues eso, RODERICUS...diseselo bien desido...
ResponEliminaI per què no es plantegen que el suïcida es un assassí? Sovint deixen pares mares O fills mutilats de per vida.. saps perquè no ho diuen oi? Perquè ningu ni res pot provocar el suicidi més que un mateix. Si que frivolitzen.
ResponEliminasi de cas seria un auto suïcida.
EliminaEs una feina d,investigació periodística que tampoc fan perquè tot i ser la segona causa de mort no poden dir-nos la nacionalitat, el sexe ni l,edat dels suïcides i per això no calen polis, ni jutges, cal gent que investigui la notícia i els fets abans de buscar culpables colaterals. Que jo no dic que la gent s,enfonsa pels calers, precisament et dic que ningú es mora quant es maten però vaja es evident que no s,han preocupat en sàpiguer ni el sexe ni l,edat ni la nacionalitat.
ResponEliminasuposo que ho saben pero no ho publiquen, de fet parlen poc del suïcidi per no crear un efecte crida - diuen -
EliminaSaps que hi ha països que la causa de suïcidi, es no veure el sol durant mesos? Sona a collonades però no ho és i les morts fent-se selfies són considerades accidentals o han estat assassinats per la càmera o pels me gustas?
ResponEliminaho sé, als països nòrdics els index de sucïdis són molt elevats. De selfies n'han mort molts, pe+o això és mort idiota no suïcidi.
EliminaQuina xafogor, com que no hi ha qui dormi estava donant voltes al tema, potser els anuncis d,apostes han creat una societat suïcida.. no fa gaires anys que ho anuncien, i ho va començar a Fer un madridista millionari.. tot quadra ja pot cridar al carvalho que me,n vaig a dormir...
ResponEliminaja vaig parlar de les apostes i de que s'hauria de prohibir aquests anuncis a teles, radios i diaris, sinó suïcidi si que és la ruina de moltes families.
Elimina