Cada vegada que el president Quim Torra crida als catalans a lluitar pels drets civils, - i ho fa sovint - i ja no diguem quan cita a Martin Luther King, sento vergonya. Aliena i pròpia: el món va a acabar pensant que Catalunya és un country club de socis pijos. - Joaquin Luna - lavanguardia.com
No sé qui va tenir la idea d'explotar la marca lluita pels drets civils, propietat de tots els negres dels Estats Units que en els anys cinquanta i seixanta van ser trets a cops de puny de restaurants, arrossegats en cotxes fins a la mort per les carreteres del Deep South o linxats -com Emmett Till, de catorze anyets, acusat de flirtejar amb una blanca casada-, però crec que és un dels majors despropòsits de l'independentisme.
Aquells pàries de la terra, pobres de l'Amèrica més pobre, no poden ser invocats avui a Catalunya, una de les regions més riques d'Europa, com un espot publicitari o una "inspiració" -en el llenguatge cursi dels coachs- perquè fer-ho és mostrar lletjor davant del mirall i revelar urbi et orbi que se t'ha anat l'olla.
Uns dels molts representants del llegat de Luther King i director d'un centre dedicat a la memòria del Nobel va explicar la seva perplexitat a preguntes d'un periodista d'El Confidencial. Li va caure la del pop, i el doctor Carson va emetre després un comunicat de sis punts en què matisa però no desmenteix. L'enregistrament de l'entrevista és inequívoca i avala el periodista: "No veig els catalans oprimits com a grup".
Només un fanàtic -i espero que el president de Catalunya no ho sigui- pot persistir en aquesta apropiació immoral. Que un moviment sigui pacífic no ho equipara amb la lluita dels drets civils d'uns herois als que cap Estat ni diners públics donava suport. Un no s'imagina a Luther King citant els seus -en tercera i dramàtica convocatòria- al pont Pettus per marxar de Selma a Montgomery, la capital d'Alabama, i després aparèixer a l'hora fixada ¡a Canadà! després de deixar a l'estacada als seus companys ...
Una cosa és modelar la història del teu país a conveniència i una altra -més inquietant- és cuinar una pizza on aquí poso a Mandela, allà a Luther King i allà a Jesucrist nostre senyor. Un bumerang indigest. I plou sobre mullat: Jimmy Carter es va negar rotundament a l'abril de l'any passat a monitoritzar l'1-O -a donar-li legitimitat- i es va cuidar molt de regalar una foto al president Puigdemont tot i que va viatjar fins a Atlanta, en un altre episodi delirant i malgastador de la "internacionalització" del Procés.
Posats a jugar amb la història i extreure el que et convé -marxant una de èpica per a una societat acomodada-, potser seria apropiat invocar la Llarga Marxa de Mao Zedong i els seus: la retirada estratègica i realista per evitar el desastre en la guerra civil xinesa dels anys trenta. O la llarga marxa de Stephen King, potser més addient.