Tot i els intents de Quim Torra i Pere Aragonès de mantenir la legislatura fins que es produeixi la sentència contra els líders del Procés, serà molt difícil que puguin resistir fins al final. No només per les diferències entre JxCat i Esquerra, que arriben en alguns casos a la qüestió personal, sinó també per la manca de lideratge en les files postconvergents que es mouen com un pollastre sense cap. El líder natural, Carles Puigdemont, està de sortida, com revela en el seu recent llibre La crisi catalana. A ell li agradaria que el moviment independentista girés al voltant de la Crida Nacional per la República i té tota la seva confiança en Jordi Sànchez. Aquest va guanyant protagonisme cada vegada més però encara està lluny de ser l'home clau que prengui les decisions. Torra, per la seva banda, no té una altra missió d'exercir d'agitador mantenint la flama de la república. Artur Mas s'ha anat allunyant dels nuclis de decisió per voluntat pròpia. I tampoc hi ha la influència del partit. La sortida en fals de l'exsecretària general de l'PDECat, Marta Pascal, ha provocat malestar en bona part de la militància i tampoc ha contribuït a millorar les relacions amb l'equip de JxCat. La sensació que cadascú fa la guerra pel seu compte és evident i el millor exemple d'això és la divisió existent en el grup parlamentari a Madrid.
Les dues grans formacions d'aquesta història són en un cul de sac. ERC té un lideratge molt clar en Oriol Junqueras i sap el que vol. Es podrà estar d'acord o no amb la línia possibilista que ha adoptat Esquerra, però no hi ha dubte que té un pla possible, de fet l'ùnic pla possible, mentre que Puigdemont i Torra exigeixen uns dies un referèndum. altres llençar ultimàtums i altres aplicar la república, un desori i desgavell total. 
Resumint la caótica situació i com explica Jordi Juan a la vanguardia: "Fins i tot els més recalcitrants partidaris de l'independentisme sembla que han obert els ulls per arribar a la conclusió que amb aquesta tropa no es va enlloc". Han arribat al final de l'escapada, de l'esbojarrada fugida endavant, i ja sabem com acabava Jean Paul Belmondo en la ficció de Truffaut, que de fet, de ficció és el món irreal en que viuen Puigdemont i Torra.