"Fa dues hores que estic assegut davant de l'ordinador intentant escriure un text que pugui resultar interessant i útil al lector. Avui, però, no em surt res ni se m'acut res. Començo a sentir tensió i ansietat. Els pensaments comencen a minvar la meva capacitat creativa. "No em surt res", "he de lliurar l'article avui", "em queda poc temps de marge", "no estic complint"...
Aquest text trobat a la xarxa, el podria escriure molta gent. Qui no ha patit la Síndrome del full en blanc, aquest atac d'ansietat en relació al procés de creació escrita. Dit d'una altra manera, és sentir-se sense idees o bloquejat davant d'un document en blanc que ha de ser emplenat si o si amb un text produït per un mateix. Aquesta situació genera malestar significatiu, ansietat i estrès. No ho dic pels qui pasturem per aquí, que no tenim aquesta pressió, però imagineu-vos per un moment, una persona com l'Espinàs que publica (ara ja només tres a la setmana), que publica -deia- un article diari des del començament dels temps, de quan encara no s'havien inventat els diaris, un article que escriu - suposo - amb la seva vella Olivetti.
Imagino que hi ha trucs, sempre pots tenir articles escrits intemporals guardats per l'ocasió, el que dóna una certa tranquil·litat. Però hi ha gent que els articles d'opinió que escriu són diaris i d'actualitat, i entenc que aquí sí que es pot donar fàcilment la síndrome del full en blanc.
Em passa a mi sovint, que no tinc cap mena de pressió ni obligació de publicar cada dia, encara que ho faig des del primer, tot i no tenir cap necessitat de fer-ho, però cadascú té les seves dèries. De fet davant d'aquesta situació el que es pot fer és parlar del mateix problema i del problema ja en surt un escrit, com és el cas d'aquest que acabeu de llegir.
Aquest text trobat a la xarxa, el podria escriure molta gent. Qui no ha patit la Síndrome del full en blanc, aquest atac d'ansietat en relació al procés de creació escrita. Dit d'una altra manera, és sentir-se sense idees o bloquejat davant d'un document en blanc que ha de ser emplenat si o si amb un text produït per un mateix. Aquesta situació genera malestar significatiu, ansietat i estrès. No ho dic pels qui pasturem per aquí, que no tenim aquesta pressió, però imagineu-vos per un moment, una persona com l'Espinàs que publica (ara ja només tres a la setmana), que publica -deia- un article diari des del començament dels temps, de quan encara no s'havien inventat els diaris, un article que escriu - suposo - amb la seva vella Olivetti.
Imagino que hi ha trucs, sempre pots tenir articles escrits intemporals guardats per l'ocasió, el que dóna una certa tranquil·litat. Però hi ha gent que els articles d'opinió que escriu són diaris i d'actualitat, i entenc que aquí sí que es pot donar fàcilment la síndrome del full en blanc.
Em passa a mi sovint, que no tinc cap mena de pressió ni obligació de publicar cada dia, encara que ho faig des del primer, tot i no tenir cap necessitat de fer-ho, però cadascú té les seves dèries. De fet davant d'aquesta situació el que es pot fer és parlar del mateix problema i del problema ja en surt un escrit, com és el cas d'aquest que acabeu de llegir.
Jo crec que el que hi ha és galvana, per part de molts que cobren per escriure. Jo també sentia la síndrome de la mestra poc motivada en algun moment, quan entrava a classe, però havia de fer el cor fort. Passa a totes les professions però els que escriuen de forma professional sembla que siguin més importants.
ResponEliminaMés importants, o amb més responsabilitat al ser publica la seva tasca.
EliminaPER CERT: Galvana en castellà es pot dir o escriure: Galbana.
Molta 'literatura', vaja.
ResponEliminaEn un creativo,es posible ese hecho,pero en un periodista que se basa en las cosas que ocurre y está lleno de información,que le llega de todas partes,no tiene motivo.Sólo da su toque,su estilo y el articulo sale.Lo difícil es crear,investigar,estudiar y plasmar los resultados,en cualquier campo.Eso ya es otra cosa.Además la mayoría,ni se mueven de la estufa,todo su saber,su realidad es de internet,nada de vivencias.
ResponEliminaDe niño,ocurrió un crimen "pasional"(hoy sería violencia de genero),el marido mató a la mujer.Al barrio llegaron dos periodistas del "Caso",estuvieron casi una semana preguntando,investigando,se le curraron.Hicieron un magnifico articulo en la revista.Eso era periodismo.
Ya no hay periodismo como el que citas, aunque piensa en que tuvieras que escribir un artículo diario, por mucho oficio e información que tengas, el síndrome de la página en blanco está ahí, latente.
ResponEliminaCert, Francesc, ens assemblem més del que volem admetre:
ResponEliminaLunes, galbana; martes, mala gana; miércoles, tormenta; jueves, mala venta; viernes, vendaval; para un día que me queda, ¿a qué voy a trabajar?
Elogi de la peresa.
ResponElimina" levante mis ojos al cielo, buscando inspiración, y me quedé "colgao" en las alturas. Por cierto, al techo no le iría mal, una mano de pintura"
ResponEliminaJa ho cantaba el "noi del Poble Sec" fa un grapat d´anys.
No acostuma a passar-me quan vaig a publicar alguna cosa al "bloc", ja acostumo a tenir un esquema mental del que vaig a publicar, encara que després el texte vagi creixent a mesura que el escric.
Però em passa a vegades quan vaig a començar algúna maqueta. La vista es em perd entre la multitud de peces, i penso allò de "coll ... per on començo aquest merdé de montatge i pintures sense ficar la pota" i fer un nyap.
Ui, una maqueta plena de peces, a mi m'en sobrarien unes quantes, qualsevol cosa que sigui de muntar en peces, a mi sempre m'en sobren, fins i tot en algun moble d'Ikea que he muntat...
EliminaPienso que hay que hacerlo cuando apetece, sin más .
ResponEliminaA todos os sobra técnica para suplir a las musas.
ResponEliminasupongo, a eso se le llama oficio.
ResponElimina