Veig tantes raons per negar que la vida té un sentit que seria inútil enumerar: la desesperació, l'infinit i la mort són només les més evidents. Però hi ha molts altres elements íntims que ens condueixen tant com aquests a negar totalment el sentit de la vida... Davant l'existència la veritat i la falsedat deixen de ser importants, i només ho és la nostra reacció personal. Subjectivisme es dirà. ¡Què més dóna! És que l'experiència subjectiva no ens eleva al nivell de la universalitat, com l'instant al de l'eternitat? .¡Els éssers humans aprecien tan poc la solitud...! S'afanyen a decretar l'esterilitat de tot el que procedeix d'ella: només s'aferren als valors socials, per l'afalagats que se senten creient haver col·laborat tots en ells. Cada ésser desitja fer alguna cosa a la vida, i sobreviure gràcies a les seves realitzacions. ¿Com si elles no anessin a acabar reduïdes a pols!
Tot em deixa insatisfet. Fins i tot si fos elegit Déu, dimitiria immediatament, Si el món es reduís a mi, si jo fos el món sencer, em trencaria a mi mateix en mil trossos, em faria esclatar. ¿Com és possible que conegui instants en què tinc la impressió de comprendre-ho tot?

EMIL MICHEL CIORAN