CÒLERA

Escric el matí de divendres. Tot d'una, pel digital d'aquest diari, m'arriba la notícia de les peticions dels fiscals en el judici dels líders independentistes i abandono el que escrivia per aquest dilluns: una reflexió crítica sobre les conseqüències negatives que ha tingut el procés per al incert futur de la llengua catalana. L'independentisme ha comès molts errors, però després de constatar una vegada més que l'Estat abandona el dret per posar-se al servei d'una causa general contra una ideologia, avui em sento incapaç d'escriure segons els criteris que jo mateix m'imposo. Avui no puc posar el cor en el congelador i reflexionar sobre els esdeveniments del país amb la pretensió de superar els conflictes promovent l'empatia, el reconeixement de les raons de l'altre i el diàleg polític. Avui, sincerament, no puc.

El que estem vivint aquests anys amb el plet entre Catalunya i Espanya és la victòria de l'oblit. La transició, amb tots els seus defectes, mancances i limitacions, va ser inspirada per la memòria. Llavors no necessitàvem el que després hem anomenat "memòria històrica". I és que tots recordàvem perfectament (per vivència directa o per transmissió d'aquells que la van viure) la barbàrie que es va desencadenar abans i durant la guerra i, després, en la llarga dictadura, en tots els racons d'Espanya (Catalunya inclosa). El pacte de impotències de la transició ara no es podria produir, perquè cada part pensaria, com pensa ara gairebé tothom, que, tot i l'empat, la confrontació és positiva i necessària ja que és el camí més recte i clar cap a a la victòria dels teus.

Aznar (que és un any més gran que jo) tenia perfecta notícia del bàrbar passat comú. Però, sent molt jove, en plena transició, en els seus escrits a La Nova Rioja, ja s'oposava a la reparació (Títol VIII de la Constitució) per resoldre un plet històric. El plet català ve de segles i torna sempre que algú creu que, reprimint-lo o fent trampes, el despatxa. Aznar, dèiem, va enterrar el consens, per tou, i va abanderar la confrontació i l'estratègia amic-enemic. Ell va inaugurar el futur. Un futur que, com passa sempre, va triomfar col·lectivament quan la majoria de la població espanyola i catalana va oblidar el passat tràgic que arrosseguem i el va convertir en una pel·lícula de l'oest amb indis i cowboys, amb bons i dolents.

Amb l'oblit del passat ha tornat la lògica del fort i la pretensió d'abusar del poder per doblegar l'adversari. També ha tornat la descripció del dialogant com feble, covard, traïdor. Sé el que està de moda. Aquí, al Brasil o a l'Amèrica de Trump. El que influeix en l'opinió ciutadana no és l'escriptura raonada i prudent, sinó tot el que contribueix a excitar els ànims del personal. Fabricar frases feridores i ofensives. Afalagar el baix ventre de la teva manada. Encendre fogueres. Portar els arguments al límit. Practicar la mentida o la mitja veritat. Bombardejar ponts i àgores. Promoure trinxeres. Afavorir el tremendisme. Fabricar antagonismes. Fomentar els extrems. Afavorir els desacords. Arrossegar el personal al dilemes binaris. Impossibilitar el diàleg. Fer burla dels moderats o dialogants fins a aconseguir que s'avergonyeixin de la seva posició i no els quedi més alternativa que refugiar-se en un o altre extrem.

Sé que en l'era del soroll mediàtic i de les insomnes xarxes socials, dominen els antagonismes viscerals i les tensions. I és que ajuden a pujar les audiències, exciten la testosterona ambiental i animen a la confrontació. Som víctimes de l'oblit, del soroll i de la passió desfermada. Per això, tendeixo a predicar (al desert) la primera màxima que aprenen els metges: primum non nocere: el primer, no empitjorar el malalt. Que escriure no causi més mal del que ja estem patint.

Però hi ha dies en què el fàstic s'imposa a totes les prudències, contencions i raonaments. Hi ha dies en què la moderació i la realitat són incompatibles. Hi ha dies com avui en què, més enllà del pessimisme i la desesperança (desgraciadament habituals en un observador de la realitat catalana, espanyola i mundial), necessitaria vomitar la indignació que porto dins. El mateix dia en què hem sentit a l'exministra Cospedal passejar-se per les clavegueres de l'Estat com si estigués al palau de Versalles, hem sabut que la Fiscalia demana més anys de presó per als pacífics líders independentistes dels que es demanen per a un assassí. La mala sang em domina, els sentiments em corroeixen i descobreixo en mi les serps de la medusa que convertia en pedra a tots els que la miraven.

Avui vomitaria còlera com lava el volcà. Per als que escrivim amb el fre posat, procurant no empitjorar les coses, treballant per refredar les emocions col·lectives i pugnant per tenir en compte no només el que ens surt de dins o ens agafa a prop, sinó també el que captem a les antípodes del nostre pensament, expressar còlera és constatar el fracàs personal. 

Antoni Puigverd

lavanguardia.com