Els fums de les fàbriques de començaments del segle passat a les ciutats, eren un simbol de progrés, a Sabadell en teniem unes quantes mentre els telers no paraven les 24 hores dels dia en petites quadres. Els efectes nocius sobre la salut van ser el detonador per a la transformació urbana al segle XIX. Amb la Revolució Industrial, la concentració de fàbriques i la massiva emigració, les ciutats es van densificar i van créixer fins a límits insospitats. Així, es va descobrir que la contaminació de les aigües i 'l'smog' que cobria Londres tenien conseqüències immediates sobre la salut dels seus habitants, amuntegats en condicions precàries.
De la mateixa manera que a SBD ja no hi ha xemeneies industrials en funcionament vomitant fum, a Londres no hi ha smog, vol dir que en certa manera ja es varen anar veient els efectes nocius de la contaminació industrial i les mesures es varen aplicar correctament. Però, a partir d'aqui el procés es va aturar i el cotxe va alterar-ho tot, com comentava ahir.
La pressió del cotxe sobre la ciutat no és només una qüestió de la quantitat d’espai que ocupa o dels sorolls a què sotmet la població resident en els carrers per on circula o el seu efecte directe sobre la salut. El CO2 que emeten molts vehicles contribueix a accelerar el canvi climàtic. Però no només es tracta de passar del cotxe dièsel al vehicle elèctric. Sembla lògic que aquesta transició signifiqui també prioritzar definitivament els sistemes col·lectius sobre els individuals, que no sé a qui li costarà més adaptar-s'hi, si als ajuntaments o als ciutadans.
Relegat el cotxe a la circulació imprescindible per la ciutat, els transports col·lectius no contaminants podran circular millor i contribuir a ciutats més còmodes, amb més espai i sobretot més sanes. Cal acostumar-s’hi. A més, és menys avorrit. L’ús de les furgonetes que reparteixen i que fan possible l’activitat a la ciutat és imprescindible actualment, tot i que s’obren noves possibilitats amb vehicles no contaminants.
Mentrestant, (als ajuntaments ja els hi agraden aquests tipus de mesures), es podrien implantar peatges com passa a Londres, on entrar-hi costa 16 euros diaris. Tot aquest procés que sembla difícil de dur a terme, no té aturador malgrat els interessos diversos que s'hi oposen, i cal tot un canvi de mentalitat en el moviment dels ciutadans en l'àmbit urbà i periurbà. Aquesta es una aposta que fa anys hauria semblat utòpica i que encara no és una realitat, però sembla que el procés ja ha començat i és imparable.