En les últimes setmanes han tornat a ser notícia les sessions de control del Congrés dels Diputats i ha emergit, com una paròdia de si mateixa, la portaveu del PP Dolors Montserrat, que ha reactivat els ancestrals mecanismes de la bronca parlamentària. Al Parlament de Catalunya també s'ha imposat el mal rotllo, fins al punt que el president Roger Torrent sembla decidit a tallar amb aquests brots dialèctics que traslladen les tècniques del dirty talk íntim a l'àmbit polític. Fa poc, Pablo Iglesias explicava que al recurs de rugir continuada i reactivament, que tant sol obligar la presidenta Ana Pastor a reclamar silenci qual desesperada institutriu, en diuen "fer el senglar". La imatge és d'una precisió difícilment superable: els diputats es conjuren per, en un moment donat, convertir-se en bèsties que s'ajunten per, sense arguments, sabotejar, envestir i intimidar l'adversari.
En les sessions més volcàniques, l'ambient és tan tens que poden coincidir senglars de diverses rajades, que porten al límit la degradació de la cortesia parlamentària. Per justificar aquestes actituds i no diagnosticar-amb el grau de vergonya pròpia i aliena que mereixen, s'apel·la a les baralles del parlament britànic o a les baralles entre diputats postsoviètics o asiàtics. Però la lògica destructiva dels escons no tindria sentit si no fos morbosament amplificada pels mitjans de comunicació, que han convertit les sessions de control en generosa font de vídeos i sensacionalisme de gala de Gran Hermano.
El senglar és un animal omnívor amb una notable capacitat d'adaptació. Convertit en model de conducta per parlamentaris turbulents, en canvi, el model del senglar només esperona una actitud desafiant i el grunyit sense sentit. La impotència dels presidents connecta amb la impotència dels electors que encara s'escandalitzen amb aquests intercanvis d'hostilitats escolars. Fa anys, recordo que a casa meva rebíem el Diari de sessions, una lectura molt entretinguda perquè permetia accedir a la literalitat dels debats del Congrés i donar-se compte de les diferents estratègies de partit i de la diversitat d'oratòries. Eren els temps de Miquel Roca i Xabier Arzalluz, de Santiago Carrillo i Adolfo Suárez, i els moments més insòlits eren descrits amb parèntesis dramatúrgics que posaven "rialles", "aplaudiments" i "esbroncades" per definir la guarnició ambiental de les intervencions. Ignoro si el diari es segueix editant però seria bo que quan reprodueixi el biliós buit dels discursos actuals, tan intervinguts pels aparells de comunicació-propaganda, tan saturats de tòpics importats per màsters de dubtosa procedència, quan hagin de definir el rugit animal que denigra les institucions i el respecte pels electors, hauria d'introduir-res metafòrica anotació de "irrompen els senglars". - Sergi Pamies - lavanguardia.