Aquests dies els mitjans de comunicació espanyols expliquen, amb calculada mesura (no sigui que s'estengui fora de França, com ha succeït a Bèlgica), la revolta francesa de les "armilles grogues" ("gilets jaunes"). Crida l'atenció que el que succeeix a França, aquí al costat, tingui un tractament limitat i tan escàs en explicacions, més enllà de les relatives a l'efecte de la pujada dels carburants sobre els usuaris i a un intencionat intent de vincular-lo al lepenisme. No obstant això, tot just he llegit contextualitzacions que tractin de buscar explicacions més enllà que Macron sigui un president liberal, elitista i poc donat a escoltar la veu del carrer i al diàleg i de la ja esmentada pujada dels carburants sobre les classes populars franceses .
Des de l'esclat de la crisi capitalista a nivell mundial, França ha conegut tres presidents -Sarkozy, Hollande i Macron- cadascun promotor de polítiques més reaccionàries, antipopulars i liberals que el següent. Durant aquests anys els tres presidents han estat elements de gran importància en el manteniment de l'eix germano-francès, que ha estat decisiu en la implantació de les polítiques d'austeritat i retallades socials contra les classes treballadores a tota la UE i que ha tingut la seva plasmació en el conjunt de les economies nacionals de la Unió.
A França, com a Espanya o Grècia, va haver-hi vagues generals contra aquestes polítiques però això no era obstacle perquè a França ia Espanya, com a Itàlia, Alemanya, els Països Baixos o els nòrdics l'esquerra i el sindicalisme majoritari hagin format part del entramat de relacions que fa anys vaig definir com "la corporació". És a dir, ni l'esquerra ni el sindicalisme majoritari han estat en els últims 50 anys almenys disposats a trencar els límits del joc polític que l'Estat capitalista havia marcat. En el cas del sindicalisme majoritari en aquests països s'ha vingut caracteritzant des de fa molt temps com un sindicalisme de concertació, o fins i tot de cogestió de les relacions socials de producció capitalistes i no de combat contra el capital. L'única excepció de la que es pot parlar a Europa dins del sindicalisme majoritari la representa el PAME grec.

Mentrestant, no ja els partits autodenominats socialistes o socialdemòcrates sinó la gran majoria de sectors de l'esquerra excomunista, que fins i tot té el desvergonyiment de seguir dient-se -comunista-, i de l'anomenada "esquerra alternativa", van anar abandonant la pràctica de classe -el discurs, l'exerceixin o no, importa molt poc si la pràctica ho nega- per anar-se integrant en els cent mil identitarismes postmoderns, negadors de la classe com a eix del principal antagonisme, el de capital-treball.
En aquest buit és on sorgeix en les lluites de caràcter social l'espontaneisme, el rebuig a ser representats en les lluites per organitzacions clàssiques, l'aparent apoliticisme, que més que apoliticisme és prepolítica i apartidisme, la transversalitat ideològica de moviments la espurna pren a partir de circumstàncies, qüestions i reivindicacions concretes.

 N'hi ha que han sentit la temptació d'establir comparacions entre el moviment de les "armilles grogues" i el dels indignats espanyols del 15M. Fora dels elements de transversalitat ideològica, aparent apoliticisme i sorgiment a les xarxes socials res en el que s'assemblin.
Si el 15M va ser principalment un moviment nascut de la generació jove d'unes classes mitjanes urbanes, fonamentalment de les grans ciutats, que veien el fantasma del seu proletarització i descens social, com després es va veure en la composició de les seves figures més rellevants i que van fer carrera en la política, el moviment de les armilles grocs és sobretot un moviment de les classes treballadores i petits autònoms dels barris dormitori populars allunyats de les grans ciutats i els seus centres i de la França agrícola. Persones que utilitzen els seus vehicles particulars per desplaçar als seus llocs de treball perquè la xarxa de transport públic francès és molt insuficient per a substituir l'ús de mitjans privats.

 Si el 15M va néixer amb un programa en què en primer lloc destacaven els elements de tipus polític (allò de la democràcia participativa), al que després se li van afegir els de tipus econòmic, bàsicament referents a l'economia financera (la banca), a la qual es van incorporar certs utopismes de l'anomenada economia col·laborativa, que ja sabem avui el que és, el moviment de les armilles grocs ha arrencat amb una agressió clarament econòmica i molt concreta la brutal pujada dels carburants, a la qual s'ha sumat la anomenada ecotaxa del govern de Macron.
De fet, Macron s'embolica en la bandera ecologista d'aturar mitjançant aquestes mesures impopulars el canvi climàtic. Però les armilles grocs ja no s'aturen en la qüestió de la pujada dels carburants. Incorporen tot un temari de propostes de tipus socioeconòmic marcadament igualitari, com la reversió de les retallades, la millora de les pensions, el suport a les famílies més desfavorides, augment del salari mínim, foment de l'ocupació no precària, restabliment de l'impost a les grans fortunes, recuperació dels serveis públics, jubilació als 60 anys, ... És evident que es tracta de demandes reformistes però no existeixen energies revolucionàries que vagin per davant d'aquelles i es tracta d'exigències que connecten amb les necessitats immediates de la classe treballadora francesa, igual que la de la classe treballadora d'altres països de la UE.

Entrem amb aquesta qüestió de caràcter aparentment només mediambiental en una temàtica de la qual pràcticament ningú, a dreta i esquerra -Quant s'assemblen les dues! -, sembla interessat a parlar. Que la transició energètica d'unes energies molt contaminants i no renovables a altres pretesament netes (ja veurem quant ho són i el seu impacte ecològic en el futur) i renovables va a colpejar fonamentalment sobre les esquenes de la classe treballadora, que l'anomenada sostenibilitat és la gran coartada per treure de les calçades a milions de treballadors que no poden permetre comprar un vehicle nou (ecològic o no) i del major pelotazo econòmic que pegarà el capitalisme en tota la seva història. Fins ara no estem veient pràcticament mesures econòmiques governamentals, ni a dreta ni a esquerra, que ajudin a la classe treballadora a fer més suportable aquesta transició energètica però no falten els ajuts d'aquests mateixos governs a sectors com el de l'automòbil, ja sigui en els seus versions elèctrica o d'hidrogen. Per a la classes mitjanes-altes i riques la transició ecològica serà, en canvi, una cosa molt suportable i que els ajudarà a sentir-ambientalment responsables i millors persones.
El major efecte que ha tingut el 15M ha estat el de l'ocupació de centenars de persones a la política, ja sigui com a representants, assessors o tècnics. La lluita dels "armilles grogues" apunta directament contra aquesta nova forma d'austeritat que deixarà fora de l'accés al vehicle als qui ho necessiten per treballar o per desplaçar als seus treballs per falta d'alternatives de transport públic adequades i que tindrà el correlat d'un gegantí negoci per a la gran indústria. Per als que hagin de desplaçar-se una mitjana de 50 o 100 kms al dia, i els asseguro que són molts més dels que puguin pensar, la bicicleta o el patinet elèctric no seran una alternativa. Avui són més aviat una moda urbanita.

He vist en aquests dies a persones que es diuen d'esquerra, alguns de les quals s'autodefineixen comunistes, condemnar aquest moviment perquè diuen que està infiltrat pel partit de Marine Le Pen, alguns fins i tot s'atreveixen a dir que està dirigit. La ignorància sempre ha estat mala cosa. És mare de l'estupidesa, la falsedat i el comportament reaccionari; aquest al que alguns diuen combatre per acabar per caure en allò que condemnen.
Aquest és un moviment, com tot el que té feble organització, estructures líquides i és políticament divers -amb treballadors i petits autònoms d'esquerra, de dreta i migpensionista, que és el que gairebé tothom és en aquest món ideològicament tan confús-, i amb lideratges molt febles, canviants i, per descomptat, no unànimement reconegut des de dins.

No ha de sorprendre, per tant, que hi hagi al seu interior elements lepenistes. El que sí hauria de sorprendre és que l'esquerra francesa i els sindicats majoritaris, el acollissin amb desconfiança, quan no abruptes desqualificacions, sobretot quan molt majoritàriament està compost per treballadors. És clar que si portes desenes d'anys practicant el discurs de classe mitjana i mirant cap a ella per buscar el vot, potser no coneguis res dels interessos i necessitats immediates de la classe a la qual en el passat deies representar. És cert que a última hora els melenchones, les Segolenes Royales i fins als molt social-liberals Hollandes es van sumant oportunistament a un tebi suport del que abans van condemnar, no sigui que acabin en un clot electoral més gran del que ara són.
De la miopia de l'esquerra i bona part dels esquerrans i comunistes espanyols em sorprenc menys. Els conec millor. El seu discurs és més o menys aquest: hi ha gent de Le Pen, li han lliurat la direcció del moviment (el que és tan estúpid com pensar que aquest partit ultradretà està disposat a arriscar la seva il·legalització, donat el caire que van prenent els esdeveniments de l'incendi social a França, sobretot quan Marine Le Pen intenta donar un vernís de respectabilitat i moderació al seu partit d'extrema dreta). El que no se'ls ocorre a aquestes ments clarividents és que si abandones i rebutges a un moviment que neix d'un aa demanda popular i fins de classe, el buit d'influència que tu deixes pot ser emplenat parcialment per un altre. És de primera cartilla de marxisme.
Aquest és el tipus de gent que confon les seves posicions partidàries amb les de tot un moviment, el que és propi dels que es troben a les xarxes socials, sense un mínim de formació política, imparteixen classes de la seva ignorància i no participen dels moviments populars perquè recelen d'ells i temen el rebuig dels mateixos, en lloc de guanyar-se el seu respecte pels seus posicionesy seu compromís.
Que hi hagi qui s'atreveixi a dir que les armilles grocs s'oposen a les ecotaxes i als impostos per sostenir l'Estat del Benestar, que els impostos indirectes (IVA, impostos sobre els combustibles, ...) històricament han estat una mesura reaccionària i desigualitària , i han estat precisament els governs francesos de la crisi els que han anat desmuntant, és mostra d'una profunda estupidesa i d'un revolucionarisme tan de curta volada que aquí el podrien comprar el PP o Ciutadans i que a França el aplaudiria rabiosament Macron. Precisament el mateix Macron que va eliminar l'impost a les grans fortunes, que ara planeja abaixar els impostos a les grans empreses i que ell mateix afirma amb orgull que és el president dels rics Hi ha major ofensa a la classe treballadora que algú que fa això tracti d'arruïnar mitjançant ecotaxes i pujades brutals dels carburants? Em temo que algun d'aquests giliprogres si es declara l'estat d'emergència a França i comença una repressió molt més brutal que la que hem vist aquests dies, acabarà aplaudint. Al cap ia la fi, alguns d'ells condemnen la violència exercida per una part dels manifestants, com si els grans canvis socials es fessin amb batucades, posar-se un nas de pallasso i fer assegudes en què et folren a hòsties. El que la mesura de l'Estat francès sigui una autèntica acció violenta i declaració de guerra contra la classe treballadora... això ja. Ells ho canviarien a les urnes Ja!
A on arribi el moviment serà cosa tant del propi moviment, com de la correlació de forces en aquesta lluita, com de la traïció de l'esquerra francesa. No sóc optimista sobre això, sóc conscient que és un moviment immadur, centrat en la immediatesa, però estic convençut que de les experiències de les lluites, dels seus avenços i les seves derrotes la classe aprèn molt més que d'esperar asseguda al fet que la inexistent avantguarda es creï un dia amb tant cretí que la compon i vingui amb les taules de la llei a salvar-la.
De totes les aportacions de les lluites de la classe treballadora, que avui no poden ser més que autònomes i parcials, perquè aquesta avantguarda es nega a néixer i prefereix oscil·lar entre les temptacions parlamentàries i la nostàlgia de Don Pepe, una de les més positives seria la liquidació política de l'esquerra per extenuació i barroeria. Només amb una nova generació de militants, que no activistes, pot sorgir el necessari instrument del que avui no té.

Fuente: dprezat. 
Flickr. París: Rue de Rivoli
Por Marat - labarricada
imatges de Brussel·les i Paris, aquí