L'ILLA DELS IMMIGRANTS 6.12.18

El govern de Dinamarca vol crear un centre en una illa deshabitada per enviar-hi els immigrants pendents d'expulsió, una mesura inclosa en un paquet de mesures per endurir la política migratòria. Segons ha informat El Periódico, el pla, que s'inclou en els pressupostos acordats entre el govern i el xenòfob Partit Popular Danès, afecta aquells demandants d'asil als quals se'ls ha rebutjat per haver comès delictes greus i criminals estrangers que no poden ser retornats al seu país, la qual cosa és com a mínim discutible coneixent als països d'on procedeixen aquests immigrants, com podria ser el cas d'Espanya, on Puigdemont, Valtonyc i altres podrien entrar en aquesta qualificació sense anar més lluny. (La qual cosa no dic que em sembli ni bé ni malament), aquí ho deixo.

El centre estarà situat a Lindholm, una illa al sud-est del país, destinada des fa un segle a experiments amb malalties contagioses per a animals i fins al juliol sota el control de l'Institut de Veterinària de la Universitat de Lyngby, a Copenhaguen. L'illa estarà controlada per autoritats penitenciàries i els interns podran abandonar-la durant el dia però hi hauran de tornar de nit. 

La iniciativa ha provocat un allau de crítiques d'entitats pro drets humans. Consideren que es troba al límit de la legalitat perquè es tracta de persones que han complert una pena i a les quals no es pot privar de llibertat.
Aquest cas és un clar exemple del perniciós que pot arribar a ser un partit d'ultradreta com VOX, i com deia ahir referint-me a l'illa de Creta, som els ciutadans els qui hem d'actuar, és aquest un extrem al que no hem d'arribar, si és que encara ens queda una mínim de decencia i vergonya, i la única solució és tenir el seny suficient a l'hora de votar perquè aquests partits rancuniosos que viuen de predicar l'odi és quedin on estaven, dins el no res.
És ben cert que més val votar un boig conegut que a un savi per conèixer.

VOX EXPLICAT ALS NENS 4.12.18

Les democràcies tenen febleses, una de les quals és que hi puguin participar aquells que la volen destruir. - Najat El Hachmi

Què és racisme? M’ho va preguntar per primer cop la meva filla diumenge passat  i li vaig contestar que és creure que una persona és inferior pel simple fet de tenir un color de pell diferent, unes faccions diferents o haver nascut en un altre país. I què vol dir inferior? Doncs que la persona en qüestió és menys de tot: menys guapa, menys bona, menys intel·ligent, menys persona. Però tu vas venir d’un altre país i no ets “inferior”. I és clar perquè el racisme és absurd, no té cap lògica. De la mateixa manera que no té lògica el masclisme, que considera que són les dones les inferiors als homes. Ja ho veus, filla, són mentides, mentides dels qui necessiten sentir-se superiors i per això s’inventen categories per situar-se per damunt dels altres.

Explicar el racisme i el masclisme als nens és relativament fàcil, la majoria ho veuen de seguida que és una postura sense sentit però explicar-los el que va passar diumenge a Andalusia ja és una tasca més complicada. ¿Com pot ser que entri a un parlament autonòmic un partit polític que té entre els seus principals eixos programàtics acabar amb els parlaments autonòmics? ¿Com es pot defensar que es farà complir l’ordre constitucional, que estableix, entre altres coses, l’estat autonòmic amb els seus corresponents Estatuts i competències pròpies, i alhora prometre que se suspendrà l’autonomia de Catalunya però també es traurà la gestió de sanitat i educació a totes les comunitats? ¿Com es pot defensar l’expulsió immediata de tots els imams que menyspreen a les dones i alhora voler acabar amb allò que anomenen “ideologia de gènere”, derogant la Llei contra la Violència de Gènere i eliminant les quotes de la política? Y el que és encara més difícil d’explicar: ¿com pot ser que hi hagi gairebé 400.000 persones que combreguin amb el cúmul de contradiccions que és el programa de Vox?

Haurem d’explicar als nens que les democràcies tenen febleses, una de les quals és que hi puguin participar aquells que la volen destruir. I que les mentides, tot i ser absurdes i evidents, explicades mil vegades, ara a través de les xarxes i les notícies falses, potents instruments d’alienació massiva, poden arribar a semblar veritat. Que els qui tenen por se les creuen, aquestes mentides. Creuen que les dones són en realitat els botxins que volen sotmetre els homes tot i que siguin elles les assassinades, maltractades, mal pagades, relegades a un segon lloc. Els fan més por els nens que sobreviuen a la travessia fugint de la guerra que no pas els cadàvers que floten en el Mediterrani, els morts no els semblen amenaçadors perquè no s’han imaginat mai que podrien ser ells els ofegats per la violència i la fam. Han perdut la memòria de quan van ser ells els qui se n’anaven amb una maleta. Han oblidat els seus orígens i per això no es poden emmirallar en l’altre. O potser sí i per això tenen tanta por i per això necessiten una ideologia aparentment forta on arrecerar-se.

Vox explicat als nens

Najat El Hachmi

elperiodico.cat/

DE LES ARMILLES GROGUES 4.12.18

Aquests dies els mitjans de comunicació espanyols expliquen, amb calculada mesura (no sigui que s'estengui fora de França, com ha succeït a Bèlgica), la revolta francesa de les "armilles grogues" ("gilets jaunes"). Crida l'atenció que el que succeeix a França, aquí al costat, tingui un tractament limitat i tan escàs en explicacions, més enllà de les relatives a l'efecte de la pujada dels carburants sobre els usuaris i a un intencionat intent de vincular-lo al lepenisme. No obstant això, tot just he llegit contextualitzacions que tractin de buscar explicacions més enllà que Macron sigui un president liberal, elitista i poc donat a escoltar la veu del carrer i al diàleg i de la ja esmentada pujada dels carburants sobre les classes populars franceses .
Des de l'esclat de la crisi capitalista a nivell mundial, França ha conegut tres presidents -Sarkozy, Hollande i Macron- cadascun promotor de polítiques més reaccionàries, antipopulars i liberals que el següent. Durant aquests anys els tres presidents han estat elements de gran importància en el manteniment de l'eix germano-francès, que ha estat decisiu en la implantació de les polítiques d'austeritat i retallades socials contra les classes treballadores a tota la UE i que ha tingut la seva plasmació en el conjunt de les economies nacionals de la Unió.
A França, com a Espanya o Grècia, va haver-hi vagues generals contra aquestes polítiques però això no era obstacle perquè a França ia Espanya, com a Itàlia, Alemanya, els Països Baixos o els nòrdics l'esquerra i el sindicalisme majoritari hagin format part del entramat de relacions que fa anys vaig definir com "la corporació". És a dir, ni l'esquerra ni el sindicalisme majoritari han estat en els últims 50 anys almenys disposats a trencar els límits del joc polític que l'Estat capitalista havia marcat. En el cas del sindicalisme majoritari en aquests països s'ha vingut caracteritzant des de fa molt temps com un sindicalisme de concertació, o fins i tot de cogestió de les relacions socials de producció capitalistes i no de combat contra el capital. L'única excepció de la que es pot parlar a Europa dins del sindicalisme majoritari la representa el PAME grec.

Mentrestant, no ja els partits autodenominats socialistes o socialdemòcrates sinó la gran majoria de sectors de l'esquerra excomunista, que fins i tot té el desvergonyiment de seguir dient-se -comunista-, i de l'anomenada "esquerra alternativa", van anar abandonant la pràctica de classe -el discurs, l'exerceixin o no, importa molt poc si la pràctica ho nega- per anar-se integrant en els cent mil identitarismes postmoderns, negadors de la classe com a eix del principal antagonisme, el de capital-treball.
En aquest buit és on sorgeix en les lluites de caràcter social l'espontaneisme, el rebuig a ser representats en les lluites per organitzacions clàssiques, l'aparent apoliticisme, que més que apoliticisme és prepolítica i apartidisme, la transversalitat ideològica de moviments la espurna pren a partir de circumstàncies, qüestions i reivindicacions concretes.

N'hi ha que han sentit la temptació d'establir comparacions entre el moviment de les "armilles grogues" i el dels indignats espanyols del 15M. Fora dels elements de transversalitat ideològica, aparent apoliticisme i sorgiment a les xarxes socials res en el que s'assemblin.
Si el 15M va ser principalment un moviment nascut de la generació jove d'unes classes mitjanes urbanes, fonamentalment de les grans ciutats, que veien el fantasma del seu proletarització i descens social, com després es va veure en la composició de les seves figures més rellevants i que van fer carrera en la política, el moviment de les armilles grocs és sobretot un moviment de les classes treballadores i petits autònoms dels barris dormitori populars allunyats de les grans ciutats i els seus centres i de la França agrícola. Persones que utilitzen els seus vehicles particulars per desplaçar als seus llocs de treball perquè la xarxa de transport públic francès és molt insuficient per a substituir l'ús de mitjans privats.

Si el 15M va néixer amb un programa en què en primer lloc destacaven els elements de tipus polític (allò de la democràcia participativa), al que després se li van afegir els de tipus econòmic, bàsicament referents a l'economia financera (la banca), a la qual es van incorporar certs utopismes de l'anomenada economia col·laborativa, que ja sabem avui el que és, el moviment de les armilles grocs ha arrencat amb una agressió clarament econòmica i molt concreta la brutal pujada dels carburants, a la qual s'ha sumat la anomenada ecotaxa del govern de Macron.

De fet, Macron s'embolica en la bandera ecologista d'aturar mitjançant aquestes mesures impopulars el canvi climàtic. Però les armilles grocs ja no s'aturen en la qüestió de la pujada dels carburants. Incorporen tot un temari de propostes de tipus socioeconòmic marcadament igualitari, com la reversió de les retallades, la millora de les pensions, el suport a les famílies més desfavorides, augment del salari mínim, foment de l'ocupació no precària, restabliment de l'impost a les grans fortunes, recuperació dels serveis públics, jubilació als 60 anys, ... És evident que es tracta de demandes reformistes però no existeixen energies revolucionàries que vagin per davant d'aquelles i es tracta d'exigències que connecten amb les necessitats immediates de la classe treballadora francesa, igual que la de la classe treballadora d'altres països de la UE.

Entrem amb aquesta qüestió de caràcter aparentment només mediambiental en una temàtica de la qual pràcticament ningú, a dreta i esquerra -Quant s'assemblen les dues! -, sembla interessat a parlar. Que la transició energètica d'unes energies molt contaminants i no renovables a altres pretesament netes (ja veurem quant ho són i el seu impacte ecològic en el futur) i renovables va a colpejar fonamentalment sobre les esquenes de la classe treballadora, que l'anomenada sostenibilitat és la gran coartada per treure de les calçades a milions de treballadors que no poden permetre comprar un vehicle nou (ecològic o no) i del major pelotazo econòmic que pegarà el capitalisme en tota la seva història. Fins ara no estem veient pràcticament mesures econòmiques governamentals, ni a dreta ni a esquerra, que ajudin a la classe treballadora a fer més suportable aquesta transició energètica però no falten els ajuts d'aquests mateixos governs a sectors com el de l'automòbil, ja sigui en els seus versions elèctrica o d'hidrogen. Per a la classes mitjanes-altes i riques la transició ecològica serà, en canvi, una cosa molt suportable i que els ajudarà a sentir-ambientalment responsables i millors persones.

El major efecte que ha tingut el 15M ha estat el de l'ocupació de centenars de persones a la política, ja sigui com a representants, assessors o tècnics. La lluita dels "armilles grogues" apunta directament contra aquesta nova forma d'austeritat que deixarà fora de l'accés al vehicle als qui ho necessiten per treballar o per desplaçar als seus treballs per falta d'alternatives de transport públic adequades i que tindrà el correlat d'un gegantí negoci per a la gran indústria. Per als que hagin de desplaçar-se una mitjana de 50 o 100 kms al dia, i els asseguro que són molts més dels que puguin pensar, la bicicleta o el patinet elèctric no seran una alternativa. Avui són més aviat una moda urbanita.

He vist en aquests dies a persones que es diuen d'esquerra, alguns de les quals s'autodefineixen comunistes, condemnar aquest moviment perquè diuen que està infiltrat pel partit de Marine Le Pen, alguns fins i tot s'atreveixen a dir que està dirigit. La ignorància sempre ha estat mala cosa. És mare de l'estupidesa, la falsedat i el comportament reaccionari; aquest al que alguns diuen combatre per acabar per caure en allò que condemnen.

Aquest és un moviment, com tot el que té feble organització, estructures líquides i és políticament divers -amb treballadors i petits autònoms d'esquerra, de dreta i migpensionista, que és el que gairebé tothom és en aquest món ideològicament tan confús-, i amb lideratges molt febles, canviants i, per descomptat, no unànimement reconegut des de dins.

No ha de sorprendre, per tant, que hi hagi al seu interior elements lepenistes. El que sí hauria de sorprendre és que l'esquerra francesa i els sindicats majoritaris, el acollissin amb desconfiança, quan no abruptes desqualificacions, sobretot quan molt majoritàriament està compost per treballadors. És clar que si portes desenes d'anys practicant el discurs de classe mitjana i mirant cap a ella per buscar el vot, potser no coneguis res dels interessos i necessitats immediates de la classe a la qual en el passat deies representar. És cert que a última hora els melenchones, les Segolenes Royales i fins als molt social-liberals Hollandes es van sumant oportunistament a un tebi suport del que abans van condemnar, no sigui que acabin en un clot electoral més gran del que ara són.

De la miopia de l'esquerra i bona part dels esquerrans i comunistes espanyols em sorprenc menys. Els conec millor. El seu discurs és més o menys aquest: hi ha gent de Le Pen, li han lliurat la direcció del moviment (el que és tan estúpid com pensar que aquest partit ultradretà està disposat a arriscar la seva il·legalització, donat el caire que van prenent els esdeveniments de l'incendi social a França, sobretot quan Marine Le Pen intenta donar un vernís de respectabilitat i moderació al seu partit d'extrema dreta). El que no se'ls ocorre a aquestes ments clarividents és que si abandones i rebutges a un moviment que neix d'un aa demanda popular i fins de classe, el buit d'influència que tu deixes pot ser emplenat parcialment per un altre. És de primera cartilla de marxisme.
Aquest és el tipus de gent que confon les seves posicions partidàries amb les de tot un moviment, el que és propi dels que es troben a les xarxes socials, sense un mínim de formació política, imparteixen classes de la seva ignorància i no participen dels moviments populars perquè recelen d'ells i temen el rebuig dels mateixos, en lloc de guanyar-se el seu respecte pels seus posicionesy seu compromís.
Que hi hagi qui s'atreveixi a dir que les armilles grocs s'oposen a les ecotaxes i als impostos per sostenir l'Estat del Benestar, que els impostos indirectes (IVA, impostos sobre els combustibles, ...) històricament han estat una mesura reaccionària i desigualitària , i han estat precisament els governs francesos de la crisi els que han anat desmuntant, és mostra d'una profunda estupidesa i d'un revolucionarisme tan de curta volada que aquí el podrien comprar el PP o Ciutadans i que a França el aplaudiria rabiosament Macron. Precisament el mateix Macron que va eliminar l'impost a les grans fortunes, que ara planeja abaixar els impostos a les grans empreses i que ell mateix afirma amb orgull que és el president dels rics Hi ha major ofensa a la classe treballadora que algú que fa això tracti d'arruïnar mitjançant ecotaxes i pujades brutals dels carburants? Em temo que algun d'aquests giliprogres si es declara l'estat d'emergència a França i comença una repressió molt més brutal que la que hem vist aquests dies, acabarà aplaudint. Al cap ia la fi, alguns d'ells condemnen la violència exercida per una part dels manifestants, com si els grans canvis socials es fessin amb batucades, posar-se un nas de pallasso i fer assegudes en què et folren a hòsties. El que la mesura de l'Estat francès sigui una autèntica acció violenta i declaració de guerra contra la classe treballadora... això ja. Ells ho canviarien a les urnes Ja!
A on arribi el moviment serà cosa tant del propi moviment, com de la correlació de forces en aquesta lluita, com de la traïció de l'esquerra francesa. No sóc optimista sobre això, sóc conscient que és un moviment immadur, centrat en la immediatesa, però estic convençut que de les experiències de les lluites, dels seus avenços i les seves derrotes la classe aprèn molt més que d'esperar asseguda al fet que la inexistent avantguarda es creï un dia amb tant cretí que la compon i vingui amb les taules de la llei a salvar-la.
De totes les aportacions de les lluites de la classe treballadora, que avui no poden ser més que autònomes i parcials, perquè aquesta avantguarda es nega a néixer i prefereix oscil·lar entre les temptacions parlamentàries i la nostàlgia de Don Pepe, una de les més positives seria la liquidació política de l'esquerra per extenuació i barroeria. Només amb una nova generació de militants, que no activistes, pot sorgir el necessari instrument del que avui no té.

Fuente: dprezat. 

Flickr. París: Rue de Rivoli
Por Marat - labarricada
imatges de Brussel·les i Paris, aquí

RESSACA POST ELECTORAL 3.12.18

Després de les eleccions d'ahir i en plena ressaca post electoral, tots els partits diran que han guanyat, cadascun a la seva manera, encara que el que queda clar és que qui més vots ha aconseguit ha perdut i qui menys ha guanyat, i els ciutadans andalusos han perdut.
Amb una participació del 46,5% només hi ha alguna cosa a fer: donar gràcies a algún déu que el que estigui davant de la nova democràcia sigui només Santiago Abascal, i no un Salvini, un Le Pen, Trump o Bolsonaro, Perquè s'hagués convertit en l'emperador d'Andalusia entrant a Sevilla muntat en el seu cavall. Desafortunadament a Andalusia s'ha produït el que ja va succeir abans a França, Itàlia, Polònia, Hongria, EUA o el Brasil. La gent està tremendament desmotivada de la política a l'ús i s'ha cansat, i aquesta deriva permet a alguns individus entrar en l'escenari polític, com de costum aquí anem sempre tard, peró finalment ja ens hem homologat amb la resta de països Europeus.

Els 36 anys de govern socialista, el cas dels ERES, han passat en aquestes eleccions com a segon plat, ja sabem que en aquest país la corrupció no es penalitza massa. L'efecte rebot del Procés, omnipresent en tota la campanya, han estat en gran part la causa del desastre de Susana Díaz, els assessors per cert s'han lluït. Si Mariano Rajoy va tenir la culpa del creixement de l'independentisme, aquest ha incentivat la reacció de la ultradreta, i la conseqüència és un cop més, més desigualtat, més pobresa, més feixistes i més xenofòbia, masclisme i violència. I és només el principi, esperem que de moment Pedro Sánchez no avanci les eleccions, no seria el més adequat i esperem també que VOX tingui dificultats en trobar gent per ocupar els càrrecs polítics d'aquests 12 diputats que ni ells mateixos s'esperaven. VOX és un partit els dirigents del qual caben en un taxi, i encara que tingui molt finançament extern i tota la simpatia d'Aznar no té estructura de partit gran, i crear-la no és fàcil.
Aquí del que es tracta, és d'aturar l'ofensiva global de l'extrema dreta atiada per Steve Bannon i els seus; és una operació d'assetjament i enderrocament del bipartidisme en tota regla que cal aturar si o si, ens va la supervivència de les poques llibertats de les que encara gaudim, i sembla que hi ha molts andalusos que no ho han entès. Una vegada més el poble sobirà s'ha equivocat a l'hora de votar.