INVOLUCIÓ

Tot Europa està en plena invo­lució. El que s’ha viscut aquests darrers dies a França amb les manifestacions de les armilles grogues n’és una proba ben evident. Ha estat –i sembla que continuarà– un esclat de violència que ha sorprès els mateixos convocants. Certes escenes han superat les imatges del Maig del 68, per posar de manifest una insatisfacció que troba en la violència desfermada l’expressió d’un malestar inequívocament revolucionari. I França, històricament, ha liderat sempre totes les temptatives revolucionàries a Europa. En aquest cas, Marine Le Pen i Mélenchon beneeixen a la ve­gada i amb entusiasme la contestació social, carregant a Macron la responsabilitat dels ­aldarulls i les destrosses. Un populisme creixent treu profit de la conjuntura i coincideix per damunt de barreres ideològiques en l’objectiu d’enderrocar el sistema. Són pocs els que saben què hi ha realment en l’origen de la contestació actual; el que importa és la voluntat de posar en qüestió el sistema en el seu conjunt, ocupant ­carrers, destrossant mobi­liari urbà, enfrontant-se amb la policia, etcètera. França lidera, però els altres països europeus viuen fenòmens popu­listes que trasbalsen les bases del sistema emergit de la Segona Guerra Mundial. Sense cap mena de vergonya, nous mo­viments es reclamen continuadors d’ideolo­gies que van portar a la guerra i a la mort milers i milers de persones. A Itàlia una onada de nos­tàlgia ultradretana i antieuropea sacseja l’estabilitat institucional. Països nòrdics es plantegen mesures que es­garrifen la sensibilitat democrà­tica. A Anglaterra, el Brexit fa trontollar els ­ciments de la democràcia històrica. ­Polònia, Hongria i altres països de l’an­tiga Europa de l’Est recuperen llenguatges i mesures que els havien portat a la ­divisió interna i a la confrontació suïcida. Europa viu un procés d’involució an­tidemocràtica contra la qual s’hauria d’oposar la força de la unitat dels partidaris de fer descansar en la llibertat, el pluralisme i la tolerància les bases de la convivència. Ara per ara, sembla que interessi més denunciar el que el populisme pot representar que l’esforç seriós de fer-hi front. Denunciar i, a vegades, amb les mateixes armes que els populistes empren. És més fàcil exhibir sentiments que construir pautes unitàries de comportament democràtic. La involució no és discutible; és aquí. Es veu, es constata, no s’amaga. El que no es veu ni es constata és la resposta. Perquè la resposta no ha de ser la d’anar a bufetades pel carrer, ni dedicar-se a insultar els votants temptats pel populis- me involucionista. Per aquesta via només fracassarem. Sempre hi guanyen els que és aquí, al carrer, a l’escenari de la violència, en el simplisme demagògic, on es volen moure. Encara que no agradi, és en les institucions on s’ha de guanyar la partida. No sembla que sigui per aquesta via per on es vulgui anar. El “tots contra tots” sembla ser més atractiu que l’“entre tots i per a tots”. Segur que sumar voldrà dir renunciar, però dividint no hi ha futur. Tot es redueix lamentablement a mirar cap a horitzons passats. I el passat no enganya: ho sabem. És, en tot cas, en el futur que es pot buscar l’esperança. I, per fer-ho, hi ha moltes ­eines, molta voluntat; i, també, molta ­necessitat! No n’hi ha prou amb denunciar el populisme que torna, cal fer-hi front des del compromís integrador que aplega les veus múltiples de la democràcia pluralista. Els involucionistes no volen respectar; la seva força és la intolerància. No debatem en el seu camp! - Miquel Roca i Junyent