Els temps que vivim són testimoni del creixent desvergonyiment dels nostres representants públics. Líders d'aquí i d'allà es treuen antigues caretes per conquistar al seu públic amb actituds que depassen els límits que el decòrum havia marcat en un altre temps. I encara que el preu de tanta desvergonyiment acabi sent la pèrdua de confiança en institucions i mecanismes que són fonamentals per assegurar una vida digna, alguns perceben en aquestes actituds mostres de transparència, llibertat i autenticitat.
Els actes d'aquests representants semblen viure d'acord amb una societat que es mostra cada vegada més desvergonyida, dedicada com està a la subversió de qualsevol límit que freni la lliure expressió de excentricitats individuals que són considerades valuoses pel simple fet que són d'algú.
Davant tan dinàmica situació, els conservadors sospiten que el camí del desvergonyiment no és, en absolut, un camí cap a la llibertat, sinó l'abonament per a la seva destrucció. Com sabien bé certs pensadors del passat, aquests dos ideals del pensament conservador que són la llibertat i l'excel·lència necessiten l'establiment de límits, és a dir, de fronteres que, perquè no siguin excessivament opressives, han de sorgir de la nostra pròpia educació moral. 
I allà on hi ha bona educació, hi ha vergonya, sent com és aquesta el sa indicatiu de la proximitat amb allò del que un ja no està legitimat a riure. És a dir, allò del que un no pot burlar perquè és una cosa que aquest nosaltres del que formem part considera sagrat.
Per aquest motiu, segons Diògenes Laerci, el filòsof antic Licón -també apreciat per Erasme de Rotterdam- es preocupés d'ensenyar la vergonya als seus deixebles, o que Plató hagués tingut molt clar que els joves havien de participar al costat dels adults en les festes de la comunitat, perquè aprenguessin l'evident ridícul dels que no saben gaudir sense perdre els papers. Per aquest motiu Jean Austen -potser la més astuta i sàvia de les escritoras- mostrés uns personatges que bé podien haver complert amb la màxima de tota institució seriosa que vulgui romandre; màxima que podría recitar modificant aquesta dita popular que diu que "es pot tolerar el pecat però no l'escàndol". On els nostres progressistes veuen hipocresia i falsedat, el conservador localitza el sa respecte públic que necessita tota comunitat, que ha de ser al seu torn conscient que, en estar formada per éssers humans, els seus membres són -sense cap dubte- contradictoris i imperfectes en el més profund del seu ésser. Fins i tot aquest gran alliberador dels instints que va ser Freud sabia bé dels sans límits que requereix tota convivència que pugui considerar-se civilitzada.

 Precisament per tot això, i en aquests temps de llicència, transparència i excentricitat, uns pocs vam seguir reivindicant el valor de la vergonya. Aquest sentiment més potent que moltes raons i que ens recorda la necessitat de seguir respectant els límits saludables que una vegada van ser anomenats "bones maneres". Són aquestes bones maneres les que constitueixen, no només la llavor de la convivència, sinó el camí cap a aquesta condició d'esperit que fa possible la grandesa humana.

 LA SOCIETAT DESVERGONYIDA
JORDI FEIXAS - lavanguardia