La interpretació segons la qual l'actual Eslovènia va obtenir la seva independència mitjançant la violència no té cap fonament real i denota ignorància dels fets. La via eslovena cap a la independència estatal va ser extremadament pacífica. Eslovènia es va emparar en el dret constitucional a l’autodeterminació i en un referèndum en què el 88,5% dels ciutadans van decidir viure en un país separat. Malgrat que l’estat iugoslau i la cúpula militar ja havien rebutjat tota possibilitat de diàleg i de resolució política de la crisi en les relacions entre els pobles i les repúbliques de la Iugoslàvia socialista, Eslovènia va continuar cercant un acord sobre la desintegració del país de manera pacífica. Malauradament, totes les repúbliques tret de Croàcia van rebutjar la proposta. Finalment, la Conferència de Pau sobre Iugoslàvia de la tardor del 1991 impulsada per la Comunitat Europea i el reconeixement internacional d’Eslovènia per part de països europeus i d’altres continents a principis del 1992 van confirmar l’actitud pacífica i democràtica d’Eslovènia davant la independència.

En el cas de la crisi catalana, el problema és d’índole política i només es pot resoldre des de la política i entaulant un diàleg franc, tolerant i argumentat

A Eslovènia, la guerra li va ser imposada. L’exèrcit iugoslau va atacar el país l’endemà de la proclamació de la independència, el mes de juny del 1991. L’agressió va durar deu dies i, desgraciadament, es van perdre 76 vides: 19 eslovens, 45 soldats de l’exèrcit iugoslau i 12 estrangers. L’autèntica profunditat de les desavinences entre nacions i repúbliques, que ja havia fracturat l’estat compartit abans de la independència d’Eslovènia, es va manifestar amb una violència militar de proporcions inaudites en altres repúbliques iugoslaves.

Totes aquestes víctimes mortals i els danys morals i materials són el balanç tràgic de la ceguesa política i de la negativa de l’estat iugoslau i la cúpula militar a abordar un problema polític important des de la política i el diàleg. L’experiència d’Eslovènia amb l’arrogància política iugoslava és instructiva i posa de manifest que els drets de les nacions que volen exercir el seu dret a l’autodeterminació de manera democràtica no es poden reprimir mitjançant la violència policial o militar.
Atesa la seva experiència, Eslovènia va donar suport al dret dels catalans a decidir sobre el seu futur democràticament i va condemnar la violència policial amb què l’anterior govern espanyol va voler reprimir aquest dret. També en el cas de la crisi catalana, el problema és d’índole política i només es pot resoldre des de la política i entaulant un diàleg franc, tolerant i argumentat amb el govern de Madrid, especialment en aquest moment, després del plebiscit català i abans que, a finals de gener del 2019, comencin els judicis contra els polítics i els líders de la societat civil catalans empresonats. La independència de Catalunya i el seu encaix a Espanya és una qüestió que han de resoldre els governs de Madrid i de Barcelona de manera democràtica, pacífica i responsable. La via eslovena, que va passar per exercir el dret a l’autodeterminació de manera pacífica, podria ser un bon exemple de com fer-ho. És un tema que vam tractar amb el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, durant la seva visita recent a Eslovènia.


MILAN KUCAN
Expresident d'Eslovènia 
ara.cat

La via eslovena va ser pacífica i la via catalana tambè ho és, però la eslovena tenia el suport del 87% de la població mentre la catalana nomès tenia (no se si ara el té) el suport del 47%. Aquesta diferencia és molt important i Torra i els seus ho haurien de tenir en compte.