La paraula àgora apel·la a la visió d'un país en el qual totes les posicions es reconeixen fins arribar a consensuar el comú denominador. L'àgora contrasta amb la visió de Catalunya com a temple, que és la que ha dominat en aquests anys de Procés. Una visió mística de la nació, que, inevitablement, exclou els que no la comparteixen. Una visió que imposa dilemes, santifica unes posicions i demonitza altres. En oposició a l'experiència emocional d'adhesió (i d'exclusió) pròpia del temple, hi ha la visió escèptica i integradora de l'àgora. Pasqual Maragall ho repetia: "Catalunya és una àgora, no un temple".
En els últims anys, l'intercanvi respectuós i franc entre els catalans no ha estat possible. El país ha quedat bloquejat per la lògica del blanc o negre, per l'èpica de les manifestacions, l'estridència del conflicte, el triomf del propagandisme, l'apoteosi de la il·lusió, la febre nacional, la por dels que se sentien envaïts pel tsunami emotiu, l'onada simètrica de les contramanifestacions, la cristal·lització de la bipolaritat, l'extremada i implacable duresa policial, la república retòrica, la glacial resposta jurídica de l'estat, la suspensió de les institucions, l'empresonament preventiu dels líders i el cercle viciós del ressentiment: tots contra tots. Catalans contra catalans, Catalunya contra l'Estat, l'Estat contra Catalunya... En aquestes condicions no era possible l'àgora català. La teologia de les identitats s'ha imposat.
Ara portem uns llargs mesos dominats per un estrany tedi. D'una banda, persisteix la ferida commovedora que encarnen els presos, a punt d'afrontar la fase oral del judici. L'emoció, però, té contrapesos: ERC ha expressat clarament la consciència dels límits de l'independentisme. Hi ha un govern de la Generalitat que no està a l'altura de la història de la institució i que desconcerta fins als seus votants. Hi ha indicis de dubte, en l'àmbit independentista. Però encara no hi ha indicis d'autocrítica. Menys hi haurà quan el judici s'inflame de nou els cors.
A la vorera oposada, liderada per Ciutadans, persisteix un antagonisme estrictament combatiu, que nega a l'independentisme fins i tot la raó de ser, insensible a la sort dels presos, determinats a destruir ponts més que a construir-los. Un antagonisme que no ofereix sortides al problema, molt al contrari: contribueix a mantenir els bàndols, a reforçar els temples patriòtics, a aprofundir el xoc d'identitats, com si la regeneració catalana només fos possible amb l'aixafament absolut i sense misericòrdia dels independentistes. És evident que aquesta visió condemna Catalunya al combat insomne, ja que l'Estat pot reprimir l'independentisme però no extirpar-lo. No només no desapareixerà sinó que seguirà sent la minoria política més forta, mentre no es produeixi un canvi de paradigma que permeti als independentistes instrumentals (que no sabem quants són, però han estat determinants) triar altres possibilitats de reintegrar-se al consens catalanista del mínim comú denominador.
Tot això trigarà molt, però. El clima s'inflamarà durant el judici; i a l'horitzó espanyol, hi ha indicis de duríssima reacció uniformadora (Vox com a pivot ideològic del futur). Però, si tenim entre tots el seny (i la fortuna!) d'evitar que aquesta crisi política desemboqui en la repetició de les típiques orgies fratricides de la història d'Espanya, segur que van a crear-se les condicions per a la recuperació de l'àgora català. De moment, en un context de desassossec, polaritat i turbulències, el catalanisme, sense pretendre convertir-se en alternativa ni en oposició a res, podria encarnar per als catalans de totes les tendències la metàfora del Virolai de Verdaguer: un port de salvament, un port de salvació. ANTONI PUIGVERD - lavanguardia.