ÚLTIMS ESCRITS:

LA CAGASTE MOIX LANCASTER


L'edició francesa de la revista Marie-Clarie ha publicat una polèmica entrevista a l'escriptor i presentador de televisió Yann Moix en la qual afirma que és «incapaç» d'estimar a una dona de més de cinquanta anys. I a l'escriptor bocamoll li ha caigut la del pop.
Moix indica així mateix que, en el seu lloc: «Prefereixo els cossos de dones més joves, això és tot. Punt i final. El cos d'una dona de 25 anys és extraordinari. El cos d'una de cinquanta no ho és en absolut».
L'autor remata les seves paraules afegint que es decanta en les seves cites per fèmines asiàtiques, en particular coreanes, xineses i japoneses. «És potser trist i per a les dones amb les que alguna cosa, però el tipus asiàtic és prou ric, gran i infinit com per no sentir-me avergonyit».
Els comentaris han causat un gran enrenou a les xarxes socials, i a França l'han crucificat. Algunes dones han optat per burlar-se de les seves paraules. Com Marina Fois, una coneguda còmica francesa que està a punt de fer 49, que ha afirmat al seu compte de Twitter que només li queda «un any i 14 dies per anar a dormir» amb el novel·lista, pero n'hi ha moltes que s'han enfilar per les parets i li han dit de tot i més.
Francament, no entenc l'enrenou, el Sr. Moix ha expresat en una entrevista la seva opinió sobre les dones, i hi té tot el dret, no se si us sona alló de la llibertat d'expressió que tant es reclama. Altra cosa es que es compertaixi la seva opinió, malgrat el que diu es bastant obvi: quan ell diu: «Prefereixo els cossos de dones més joves, això és tot. Punt i final. El cos d'una dona de 25 anys és extraordinari. El cos d'una de cinquanta no ho és en absolut», és una obvietat obvia que no es té perquè compartir pero és una realitat palesa, i Moix té tot el dret a dir-ho, altra cosa és que la seva opinió agradi a les senyores que s'han acarnissat amb ell, encara que no totes, Milena Busquets li va dedicar un escrit deliciós, de fina ironia, altres en canvi s'han encabronat.  Com diu la Júlia, no sobre aquest tema - compte - sino en general sobre coses com aquestes que passen: finalment acabarem tots guillats de massa peixats i avorrits que estem. El senyor Moix, en el pecat hi té la seva penitencia, segur que ja li faran pagar amb escreix les seves declaracions las 'femmes' de la Brigada feminista. La cagaste Moix Lancaster...

24 comentaris:

  1. Es obvi, és com mirar el cos d,un home de 25 o un de 50 no? Un està per tirar cohets (avui si baja) i l,altre està per un discretet carinyo que pots apagar el llum que gastem corrent perquè si.. :D

    ResponElimina
  2. És broma eh.. els cinquanta no es una mala edat encara per un home ni per una dona crec.

    ResponElimina
  3. és una obvietat obvia, i obviament el problema rau en si ho dius, no en que ho pensis.

    ResponElimina
  4. els 50, els 60 i fins i tot els 70, depén de com envelleixi cadascú o cadascuna. La Cate Blanchett en té 49 i está impresionant, més que de més jove.

    ResponElimina
  5. De fet aquest senyor ha dit el que molts pensen, una cosa que avui no és gaire políticament correcta, jo també trobo que fa més patxoca un senyor de quaranta que un de vuitanta. Un altre tema rau en què en el conjunt d'una persona hi convergeixen molts aspectes, més enllà del físic. De fet ell no es deu haver mirat al mirall, trobo que és lletjot. Malauradament el físic té un pes i com vaig llegir en alguna ocasió, la bellesa no cal demostrar-la i la joventut té aquest component de bellesa que sovint quan érem joves i acomplexats no van saber valorar. El meu marit, per exemple, diu sovint, de bon rotllo, que sempre ha desitjat ser un 'viejo verde', he, he. De fet hi ha un acudit que diu que de jove cerques el príncep blau i acabes per viure amb un vell verd. Doncs, mira, el Macron aquest se la va buscar grandeta... No ens enganyem, per goig que facis als cinquanta o als seixanta la vida passa i ja no en tens trenta, en tot cas tampoc té gaire importància, aixó, li passa a tothom. Un altre tema és que cap geperut es veu el gep, si això ho hagués dit Paul Newman encara però amb aquest careto...

    ResponElimina
  6. Tampoc m'explico com hi ha noies joves i maques que s'aparellen amb vellots, més enllà de què poden tenir diners i poder i fama, és clar. Una cosa és tenir un rotllo i, l'altra, casar-s'hi de forma estable.

    ResponElimina
  7. Crec que aquest senyor ja devia saber que faria soroll, de fet, jo, fins que no he llegit això no n'havia sentit a parlar, la veritat. Deu ser allò de què 'que parlin de mi encara que sigui malament', així potser vendrà més llibres i tot..

    ResponElimina
  8. Amb la JÚLIA en el comentari últim. Está molt claret..

    ResponElimina
  9. si Júlia, pero que una dona jove vagi amb un vell es considera normal, molt més normal que si és a l'inrevès, que una dona gran vagi amb un noi jove.

    ResponElimina
  10. Jo tampoc el coneixia Júlia, es veu que és tambè presentador de TV, trobo que te ulls i cara de gripau, i segur que amb aquest enrenou vendrà més llibres.

    ResponElimina
  11. Cada vegada menys, Francesc, això també està canviat. Un altre tema és que et tolerin que siguis grandeta i vagis amb un jove però has de tenir aspecte de barbie, com la Macron. Una cosa és una dona jove amb un home gran o una dona gran amb un noi jove i, una altra, un vell o una vella amb un jovenet o joveneta, aquest ha estat un tema que sempre ha generat un cert rebuig i molta brometa, a la literatura i a la cançó popular hi ha molts exemples. Fixa't com es lloa que una als cinquanta o seixanta 'faci goig', el físic té un gran pes, l'aparença, vaja. Pel que fa a la gent del cinema com la Blanchet o qui sigui, els hauríem de veure quan s'aixequen de dormir, aquí ens arriben passats pels maquillatges i els filtres, de vegades n'he vist en persona i no és el mateix. Però, com diu el sonet d'Argençola, barroc -el barroc és l'art de l'aparença-:

    o os quiero confesar, don Juan, primero,
    que aquel blanco y color de doña Elvira
    no tiene de ella más, si bien se mira,
    que el haberle costado su dinero.

    Pero tras eso confesaros quiero
    que es tanta la beldad de su mentira,
    que en vano a competir con ella aspira
    belleza igual de rostro verdadero.

    Mas ¿qué mucho que yo perdido ande
    por un engaño tal, pues que sabemos
    que nos engaña así Naturaleza?

    Porque ese cielo azul que todos vemos,
    ni es cielo ni es azul. ¡Lástima grande
    que no sea verdad tanta belleza!

    ResponElimina
  12. barroc pero punyent i encertat Argençola. Per cert, la dona de Macron sembla una nina de porcellana, gairebè no gosa ni moure's per no descomposar-se.

    ResponElimina
  13. Pues a mí el pare -Santiago- es quien me rompe más que nadie el corazón.

    ResponElimina
  14. Ahí no pinta nada Santiago, creo, de todos modos, el era de antes, y estaria totalmente de acuerdo con Moix. Lamentablemente hace 3 años que murió.

    ResponElimina
  15. Libertad para ofender,no se si eso se puede considerar como libertad.Hasta aguanto la provocación,pero no es este el caso.Es pura ofensa,no le estaría mal un cierre,una contraofensiva,se lo merece hasta que pida perdón en plaza pública y con sambenito.

    ResponElimina
  16. Tampoco ofende, dice lo que es obvio para él, y en el fondo para cualquiera, lo que puede ofender es que lo diga no lo que dice. Entiendo que no tiene que pedir perdón por decir una obviedad, aún que sea su obviedad.

    ResponElimina
  17. Irrelevante tu aclaración. El hecho de haber vivido tantos años siendo consciente de su propia degradación exime a Santiago de cualquier reprobación. Ese fue su mayor castigo. Lo que hiciera mal, si es que lo hizó, ya lo pagó. Tú le juzgas. Yo no.

    ResponElimina
  18. tu le loas, yo no le juzgo sino que le justifico, además, el no llegó a ser consciente nunca de su degradación, ese fue uno de sus problemas al envejecer. Además, es que no he entendido que tiene a ver él en este comentario de Yann Moix.

    ResponElimina
  19. Dices que hay que perdonarlo,por ser obvio para él y dejas entrever que para los demás,pues no.Ahora me voy a la piscina,donde vere a muchos señores y señoras muy impedidas en su movilidad,algunas en sillas de ruedas,ese es el mundo real,para mi su belleza(que la tienen),está en el ánimo de acompañarme,para tratar de recuperar parte de su movilidad.No todos vemos a la mujer,como ese cerdo.No hay obviedad ni generalización.

    ResponElimina
  20. Batua l'olla!, hoy no entiendo nada, debo estar espeso, no es que haya que perdonarle, de hecho no hay ni que acusarle de nada, porque no ha dicho nada más que una obviedad obvia, que un cuerpo de una mujer de 50 años no es el mismo de una de 25, esto es empíricamente cierto. Se trata de la visión de Moix, de su concepto de la belleza y punto, y esto no debería ni condenarse ni justificarse. Lo ha dicho y ya está. Si lo he comentado es porque precisamente me sorprende el revuelo que han despertado en Francia estas declaraciones, un revuelo que ya no se si es porque la gente se la coge con papel de fumar, o es que van fumados.

    ResponElimina
  21. Todo lo que has escrito sobre tu padre y sobre todo una foto que publicaste, la del periódico, me indujo a pensar que tu padre era muy especial. En esa fotografía me dan ganas de acariciarle. Y al leer ayer tu post se me ocurrió pensar si él hace veinte, treinta, cuarenta, cincuenta o sesenta años, físicamente, me hubiera podido gustar. Tengo algún conocimiento para poder maginarme la evolución de un rostro en el tiempo tanto hacia delante como hacia atrás. Pero lo que no tengo es experiencia con los padres. Eso siempre me lo he de inventar. Además, se me olvida. Se me ha vuelto a olvidar que los poetas sois como nosotros. Que lo que escribimos, argumentamos y defendemos en nuestro trabajo no tiene por qué coincidir con la realidad.

    ResponElimina
  22. No, el problema és que no ha dit només que el cos d,una dona és extraordinari als 25, ha dit que en les dones de 50 en absolut és extraordinari, i no el crítico nomes dic que no es cert hi ha dones que mai seran extraordinàries ni als 25 ni als 50 generalitzar és el que provoca aquesta ofensa i es que aquest no és pot permetre una dona feta de 50 anys, aquesta és la realitat. Una Blanchet el planxa en dos segons en bellesa i en tot..d,altra banda he de dir que per mi la sinceritat és un punt molt gran però si es posa sincer que ho digui tot que digui que no troba dones de cinquanta anys extraordinàries no que no n,hi hagin O que totes les de 25 tenen un cos extraordinari..és com dir m,agraden els homes, no, tots els homes no m,agraden, ni a ell totes les dones de 25.. no ha estat encertat perquè no ha sigut sincer del tot..

    ResponElimina
  23. lo de Cate Blanchett és que es espectacular, més Juliette Binocche i moltes dones de 50 i més anys hi ha que fan molt de goig. Total que al babau com diu la Milena, li han fet un favor, encara vendrà més novel·les.
    El problema crec que és al reves, ha estat massa sincer, ha oblidat matitzar, que és el que has fet tu.

    ResponElimina
  24. Chiloé, olvide el tema de tus padres, claro, yo tuve la suerte de disfrutar del mio muchos años, piensa que desde que me casé, casi cada domingo iba a desayunar con él, y luego en sus últimos años que lo tenia en casa, cada dia desayunábamos juntos y veíamos el futbol juntos, eso si que era terrible porque pertenecía al selecto grupo de los culés del ai ai ai, de los que antes de empezar el partido ya decia: avui ens en foten 3, etc. Por cierto, de joven - dicen que se parecía a Gregory Peck.
    Ahora entendí tu comentario.

    ResponElimina