És ben cert que la realitat supera sempre a la ficció, o gairebé sempre. Una dona britànica ha rebut una carta del seu promès 77 anys després que aquest l’escrivís. La carta ha estat recuperada d’un vaixell enfonsat a l’Atlàntic en la II Guerra Mundial. Si aquesta historia la poses en una novel·la o un conte et dirien que ets un exagerat, que és un fet inversemblant, que no és creïble, però la realitat és tossuda, molt tossuda.
"Fa 77 anys que un soldat britànic va escriure la carta d’amor que s’ha trobat a bord d’un vaixell que es va enfonsar quan navegava per l’Atlàntic en la II Guerra Mundial i que ara ha arribat a les mans de la seva destinatària. Phyllis Ponting, que té 99 anys, ara ha pogut saber que Bill Walker va plorar d’alegria quan es va assabentar per carta que ella havia acceptat la seva proposta de matrimoni.
Ponting és una àvia que té set nets, que s’ha casat dues vegades i que no dubta de la seva història d’amor de joventut, per bé que pensés que Walker no la va respondre mai. No va creure que el seu promès sobrevisqués a la guerra, ha explicat al programa de la BBC The One Show. “Hagués anat directament a casa meva”, va dir. “Ens hauríem casat. Em va estimar molt”.
La carta es va recuperar, juntament amb 700 més, del celler del mercant Gairsoppa en una expedició organitzada per rescatar les 48 tones de plata que transportava el buc, valorades en uns 25 milions d’euros.
Un equip del programa de televisió va lliurar a Ponting una còpia de la carta al seu domicili de Devizes, al sud-oest d’Anglaterra. “No puc creure que la carta estigués al fons del mar i que ara la pugui llegir”, va explicar després que reconegués la lletra del seu promès.
“Si tan sols poguessis saber que em vas fer molt feliç, carinyo”, va escriure Walker a la seva promesa per transmetre-li la felicitat que sentia amb el seu compromís matrimonial.
La carta original forma part de l’exposició Voices from the Deep (Veus de les profunditats), que mostra, al Museu Postal de Londres, les cartes que es van recuperar del Gairsoppa, enfonsat davant de les costes d’Irlanda el febrer del 1941 després que el van torpedinar.
Bien si le da aquello que ella siempre quiso saber, la respuesta a su amor.
ResponEliminaPor lo demás la historia no tiene final feliz, tan siquiera tiene final, y a mi me gustan los finales felices, porque me hacen falta.
Un abrazo
salut
FINAL FELIÇ, com no vagis a algun xinés, ho veig dificil.
EliminaSalut
Nos estamos cargando lo poético y misterioso que había aún en los naufragios.
ResponEliminaVidas e historias que cubrieron la fatalidad y las aguas, y que descansaban en el limbo de lo perdido.
Pero nosotros, con nuestro afán de chafardería, destripamos estas historias.
No tenemos remedio.
pero en este caso Rodericus, me parece bonito, de película de Frank Kapra.
ResponElimina...bonito y de justicia, si encuentran la destinataria de la carta, es de recibo entregársela.
EliminaMolt romàntic, són d,aquelles coses que penses això només passa a les pelis però no, afortunadament pel romanticisme son històries reals d, amors frustrats per una guerra, com molts d,altres deu haver que ignorem. Però si es cert que la majoria d,aquestes històries acaben malament la meva pregunta és si acabessin bé serien igualment de romàntiques?
ResponEliminaDoncs quasi segur que no, el romanticisme és per tot alló que podria haver passat pero no ha succeit, vindria a ser com l'amor platónic.
ResponEliminaSalut!
Com cantava l'Ovidi, maleïdes les guerres i aquell qui las va fer... Al menys l'home va morir enamorat i amb esperança, i la dona va refer la seva, en certa manera em recorda el final d'una de les meves pelis preferides, 'Tiempo de amar, tiempo de morir'.
ResponEliminaOH! I ES VA CASAR DUES VEGADES, i als 99 anys li arriba la carta...
EliminaJo més que romanticisme hi veig reflectit l'absurd de què generacions de joves hagin hagut de morir i estiguin morint en coses tan absurdes com les guerres. Costa molt que algú arribi a adult, encara més abans, i molt poc morir, quan es donen aquestes circumstàncies.
ResponEliminaUn torpedo y cambió el destino de dos personas, o no,lo que está claro es que la vida te da dos y más oportunidades,hay que aprovecharlas,pero se han de buscar.
ResponEliminaEn la telesocialista andaluza,Canal Sur,equivalente a la TV3 independentista,Juan y Medio tiene un programa vespertino,que hace de Celestina con los abueletes de 80 años y más.No sabes si reírte,si llorar(de alegría) o te lo tomas a cachondeo,cuando concierta un encuentro(no se, si sexual),entre dos que suman 160
años.Ya digo, oportunidades te da la vida.
Como curiosidad de romanticismo,la posible pareja se hacen preguntas,el abuelo siempre pregunta lo mismo(entre risas),quiere saber como es la "chica",en la cama.Ella de inmediato responde que muy "romántica"(jejejje,que bruja).La abuela siempre quiere saber,de la "paguita",del futuro amante(como debe ser,con los pies en el suelo).Tiene mucho éxito,por el número de emparejamientos.
he visto algunos cortes del programa este de Juan y Medio, los daban en ARUSYTIS.
EliminaQuienes tienen ciertos recursos piensan que lo más importante del mundo es el amor. El pobre sabe que es el dinero.
ResponEliminaSi CHILOÉ, dicen que el dinero no da la felicidad, quizás no, pero se le acerca mucho
ResponElimina