El món de l'independentisme es troba encara a hores d'ara sumit en el desconcert del 27 d'octubre de 2017. El naixement, aquest cap de setmana, de la Crida Nacional constitueix una prova més de la confusió i les contradiccions que per desgràcia segueixen impregnant una part de l'independentisme, al qual li està costant horriblement adonar-se de l’ombrívol paisatge engendrat per aquella derrota, i tot per la obssessió de Puigdemont de no caure en l'oblit.
En els últims temps l'independentisme ha aconseguit demostrar, que es por fer el ridícul-ho més d'una vegada sense enrojolir. L'últim exemple és la CRIDA, que es una associació política i alhora una formació d'acció política, amb anim de desaparéixer, però que es registrarà com a formació política precisament per no desaparéixer, perqué el seu objectiu és la unitat, i ho fa creant un partit més dins del món independentista, que fan bona la profecia dels Monthy Pyton i l'enèsima facció del front judaic popular de Judea. Tot plegat, la Crida em remet al Crit de Munch, al crit d'un home, d'un sol home desesperat dese Waterloo, intentant no desaparèixer de la foto, de no caure en l'oblit.