De totes les històries de la Història, deia Gil de Biedma, la més trista sens dubte és la d'Espanya, perquè acaba malament:
 Como si el hombre,
 harto ya de luchar con sus demonios, 
 quisiera terminar con esta historia, 
 de ese país de todos los demonios. 

Madrid és una olla a pressió, la dreta ha pujat la temperatura i el Govern ha hagut de treure la vàlvula per alliberar el vapor. Pablo Casado, que té tanta pressa que corre el risc d'ensopegar, s'ha passat la setmana pujant l'aixeta del gas. Vincular el Procés amb ETA i acusar Sánchez de seguir l'agenda batasuna és un disbarat, però fa temps que en aquest país el de menys és la veritat, i la resta, poc importa. I tot aquest escalfament té el seu origen en la taula de partits, on el Govern va acceptar que hi hagués un relator. Un relator no és un mediador, i els noms a l'agenda eren polítics veterans. Es tractava de buscar algú que fes de notari d'aquestes trobades i ajudés a treure conclusions. No obstant això, Casado va omplir d'insults a Sánchez igual que demà aspira a omplir el centre de Madrid.
Com que la memòria és fràgil com la porcellana de Sèvres, ningú ha recordat que José María Aznar no va tenir cap inconvenient a elegir el bisbe Juan Maria Uriarte com a mediador en les converses amb ETA durant la treva entre 1998 i 1999. Fa vint anys no es va escoltar als dirigents del PSOE parlar d'alta traïció ni recuperar el terme felonía. Al PP se li han sumat Cs i Vox en la seva croada, i la capital bull.
En les últimes hores, alguna cosa s'ha trencat en les relacions entre el Govern de Sánchez i els independentistes. El Consell de Ministres va ser tens, i les paraules de Felipe González advertint que no calia que ningú intermediés a la crisi catalana encara ressonaven a la Moncloa. El president va entendre que ERC i PDECat amb les seves esmenes a la totalitat als pressupostos no semblaven interessats a mantenir l'agenda.
Carmen Calvo va dir en acabar la reunió que el Govern no accepta el marc de diàleg proposat: "Ho hem intentat". Mentrestant, a la Generalitat no acabaven d'entendre què ha passat. Han marejat tant, que aquesta vegada l'aspirina la van a necessitar ells. Marius Carol - lavanguardia.

 Davant d'aquest desori, un no pot evitar recordar les paraules d'Estanislau Figueres el primer president de la malmesa primera república espanyola, abans de marxar a l'exili, que no per iterades són d'actualitat: Señores, voy a serles franco, estoy hasta los cojones de todos nosotros. L'endemà, l'home va agafar un tren i se'n va anar a França, sense ni tan sols arribar a presentar la seva dimissió.