Des de la infantesa percebia ja el lliscar de les hores, lliures de tota referència, de tot acte i de tot esdeveniment, el desglossament del temps del que no era temps, la seva relativitat. Per això hi ha la selecció natural de records, que és un espai temps intemporal en que és mantenen vius malgrat passin els anys.
Recordo amb perfecta claredat aquella tarda en què, per primera vegada, em va atrapar la pluja, perquè la pluja comença i acaba en algun lloc. 
Anava amb el meu tumilet baixant cap a casa l'avi, em vaig aturar un moment i veia com les gotes de la pluja davant meu, com una perfecta barrera anavent mullant el terra gota si gota també, i aquesta línia horitzontal s'acostava de pressa cap a mi. Jo era només una figura insignificant que es negava a mullar-se i vaig apressar-me carrer avall. El temps s'esvania al meu costat.



           GOTES DE PLUJA
.

Les gotes de pluja, s'encasten
tremoloses al vidre de la finestra,
deixo d’escriure i les observo.
Avorrit com estic, per un moment
han cridat la meva atenció.
M’aixeco i m’hi acosto,
el vidre més que atraure-les
els hi ha fet de para-xocs.
Després d’un instant en que,
quietes, es queden en suspensió,
llisquen vidre avall, deixant
un rastre de punts diminuts.
Ho fan poc a poc, ara a la dreta,
ara recte, ara a l’esquerra,
les irregularitats del vidre
els marquen el camí a seguir.
En arribar a baix de tot,
topen amb la superfície
del marc de la finestra,
on es desfan com les onades
perdudes d’una mar de butxaca,
en una platja inversemblant.
Sense saber-ho, les gotes de pluja
acaben el seu vacil·lant i curt viatge,
ingorants i ignorades, víctimes
innocents de la llei de la gravetat.
Avui peró, algunes d'elles
no ho han estat del tot soles,
puig al llarg del seu periple, jo,
l'avorrit, las he observat.

*  *  *