Quaranta nou persones assassinades a trets per pertànyer a una mateixa comunitat, i més de cinquanta ferits. Uns atacs retransmessos en directe en xarxes socials amb les càmeres que portaven els terroristes. Persones corrent terroritzades, ferits, familiars que desconeixen on han quedat els seus, terroristes fugint. ¿Us és familiar la descripció?. Si pero a la inversa, atès no estem davant d'un atac terrorista d'Isis. Els atacs han ocorregut en dues mesquites durant l'oració de divendres, i les víctimes són musulmanes, els atacants, homes blancs, i ha passat a les nostres antípodes: la petita i desconeguda Nova Zelanda. País tranquil i sense grans enrenous polítics, a remolc en molts temes d'Austràlia, on se suposa que és l'ùltim lloc del planeta on es podia produïr una desgracia així.
Si bé els casos personals de radicalització extragrupo segueixen sent impossibles d'evitar, aquest atac posa de manifest una vegada més que centrar el focus d'estudi en una sola tipologia de terrorisme, l'anomenada gihadista, és equivocat, simplista i estigmatitza. Les radicalitzacions no responen realment a una ideologia concreta. La ideologia és l'excusa, la narrativa, el missatge instrumentalitzat per agrupar i cohesionar individus al voltant d'una causa que, sovint, només representa els interessos personals dels líders, no dels que serveixen de peons. Segons l'atacant, es va radicalitzar en veure la quantitat d'immigració que hi havia a França.
De fet, llevat que és a la inversa, no hi ha res de nou en aquest atac a Nova Zelanda pel que fa al desenvolupament, les armes o la manera d'actuar, llevat que els terroristes de Christchurch han afegit mitjans al retransmetre en directe els tirotejos de la massacre. I és que tots som potencials víctimes d'aquests atacds en qualsevol lloc, les radicalitzacions no entenen de credos, orígens o religions. Els motius són variats i sovint alimentats per interessos majors, que no poden controlar ni els Governs ni la ciutadanía.  
Com sol succeïr en aquests casos, les autoritats de Nova Zelanda s'han afanyat a prohibir les armes semi automàtiques, ho han fet a sangs calentes (la pitjor manera de legislar) i la primera ministra, Jacinta Ardern, ha qualificat l'atac d'atemptat terrorista amb una "violència sense precedents". Tot de manual, fins i tot Salvini ha condemnat a la seva manera els atacts dels terroristes.
La pregunta que suposo es fa tothom és, ¿que pot portar a un noi de 28 anys, aparentment normal a cometre una barbarie com aquesta?. No ho sabem, malgrat ho podem intuir, de fet no és nou, només que ara tenim la difusió en difrecte de la barbarie, com si es tractés d'un videjojoc més, però aqui la sang i els morts són reals, aquesta és la diferencia, una diferencia que potser els què tenim una certa edat ho tenim molt clar, però els més joves no se si ho tenen tant, i els atacants de Christchurch eren joves, fastigosament joves.