Al cap dels anys, l’independentisme ja només gira entorn de la simbologia, la litúrgia, el sentiment, els llaços, les commemoracions, el judici. 
L’independentisme s’ha aprimat tant, políticament, que fins i tot el president de la Generalitat s’identifica davant de càmeres, amb una sinceritat estupefaent, amb un petit grup de CDR que l’escridassa.
El sentimentalisme independentista és obsessiu, circular, basat en una fe que ­havia nascut il·lusionada i ara és una fe ferida. Mentre la ferida supuri (i sembla que el Suprem hi vol contribuir generosament), tindrà adeptes, vots, força. Per a què servirà la força? Per continuar girant entorn de la ferida: explicar la ferida, atendre la ferida, exigir als rivals que empatitzin amb la ferida, rabejar-se en la ferida, clamar per la ferida. L’independentisme ja només és ferida.
Ara bé: aquell país nou ja tothom sap que no arribarà. Fins els més devots ho saben. Mentrestant, el sofriment emmascara la nuesa estratègica i això permet simular alegries com la que ha teatralitzat l’advocat Cuevillas. Mutat en polític encara pinta cels radiants. “Això és imparable, Catalunya serà independent abans que passin 8 anys”, ha dit en una entrevista al Diari de Girona (com un venedor que liquida els estocs immobilitzats del seu mercat ideològic a preu de saldo electoral).
Sortir d’aquest cercle i acceptar la realitat no seria tan difícil. No costaria tant explicar que els límits polítics i els resultats electorals del bloc independentista són els que són i que, per tant, és literalment un deliri persistir en tòpics republicans que la realitat desmenteix a cada instant amb sonoritat de bufetada.
Tothom sap que això és així. Acceptar-ho i rectificar el rumb per reiniciar una navegació pragmàtica no seria tan difícil. Molts votants independentistes ho agrairien, per més que l’escuma de les xarxes socials posés el crit al cel. És humanament comprensible que els líders de Soto del Real i de Brusel·les s’aferrin al seu paper polític per evitar que els votants independentistes tinguin la temptació d’abandonar-los en la dissort. Però podria donar-se un fet imprevist, que no surt al guió: una caiguda no espectacular, però significativa, del bloc independentista a les properes eleccions. Una caiguda paral·lela a l’emergència del bloc del mig, fins ara anèmic. No es pot descartar que els votants, tips de viure en un cercle groc, desautoritzin la conversió de la política catalana en una eterna quaresma de lament i cendra.
L’independentisme, de moment, encara és la força principal, però s’està quedant sense líders, sense banqueta, sense nord, sense brúixola, sense cap més objectiu que mantenir les brases emocionals. Perduda la flama política, l’independentisme ja només és un fervor. Un fervor de Catalunya que fa pensar en aquells versos de Jorge L. Borges: “...más conmovedor todavía / es aquel brillo desesperado y final / que herrumbra la llanura cuando el sol último se ha hundido” ( Fervor de Buenos Aires). - Antoni Puigverd. Poètic ell, (l'Antoni)
A mi, francament, tota aquesta lamentable història o histèria de l'independentisme, em remet més aviat a 'Humor amarillo' de telecinco, amb música de fons de Benny Hill. I si, ja sé que hi ha gent a la presó, en una injusta presó preventiva com la de Sandro Rosell, per aixó, i malgrat aixó la musiqueta de Benny Hill: España y yo somos así, señoria. Que esperaven? aquests de Madrid són tant o més beneits que els d'aquí, però tenen el poder, un poder que l'independentisme no té ni tindrà mai.