Al meu pare i als altres pollosos i famèlics com ell se'ls ha anomenat fins fa poc: els oblidats. Parlo aquí dels espanyols republicans que van malviure o sucumbir en camps de concentració francesos com el d'Argelers. Tots els van oblidar. Només el meu veí Paco Ibáñez es recordava d'ells. Paco, jo i alguns més, però no massa. El d'Argelès va ser un camp de concentració. Em nego a dir-ho d'internament, que és com ara alguns el defineixen.
Comprovar el descarat oportunisme electoralista, tocat amb txapela, lluint un llaç groc o manejant una corona davant la tomba de morts com el poeta Antonio Machado, em va descompondre el cos i em va provocar grans arcades. Juan José Ibarretxe, Quim Torra i Pedro Sánchez. Quin trio. Dos capellans tristos i un escolà que creu que ha inventat la missa. Com va dir una vegada, al Congrés, el diputat i cantautor aragonès José Antonio Labordeta, encarant-se amb els diputats del PP: "A la merda, cony". Senyors polítics: no ofenguin encara més als nostres morts. Ni els utilitzin per raons electoralistes. Ni profanin la seva memòria, perquè això va ser el que vostès, membres d'Esquerra Republicana de l'anomenada Catalunya Nord, van fer fa uns dies al sud de França.

Ara, alguns documentalistes diuen que han mostrat en les seves obres la realitat del camp de concentració d'Argelers, però s'equivoquen. Aquesta realitat ja la va explicar, i molt bé, el periodista Gabriel Trillas Blázquez, que va patir el camp que ens ocupa. I és a Sergi Doria a qui devem aquest impagable testimoni de l'horror, que forma part d'altres cròniques espanyoles dels anys 30, rescatades i agrupades per l'escriptor barceloní en el seu llibre 'Un país en crisi'. Fronts ardents i suors fredes. Entranyes esquinçades, embenats mullats, cossos tremolant, agonies i, al final, la mort. Només alguna manta compartida i diverses fogasses de pa molt disputades. Ni barracons, ni tendes de campanya. Només filats i forats a la sorra de la platja per a refugiar-se a ells. Merda humana en les ones i disenteria en els cossos desnodrits. I soldats senegalesos i marroquins donant cops de porra i puntades de peu. "Allez, allez". El comissari del camp era ros, però, sobretot, dolent. "Dolent, dolent, dolent". Les nits d'Argelès, explica Trillas, eren dramàtiques. Udolaba el vent i la sorra s'encastava als ulls. Com en una escena de l'Apocalipsi, els cavalls, solts i espantats, atropellaven a les ombres humanes mentre a la llunyania parpellejava el far de Port Vendres. El cinquè dia va ploure i tot va anar a pitjor. Seguien defecant a la vora del mar i encara no disposaven d'aigua potable. Alguns no van voler tornar al forat i es van endinsar en la mar. I ja no van tornar.
Trillas recorda a diversos companys morts. Un d'ells, Lucaci, li va dir que en el camp de concentració d'Argelès es moria sense retòrica, es moria de veritat. Lucaci va sucumbir i el seu rostre va adquirir un color verd, que el periodista mai va oblidar. - Arturo San Agustín - lavanguardia.com