Sovint penso que la gent, les persones, no tenim realment consciencia certa que ens hem de morir, funcionem i ens movem per la vida com si haguessin de ser eterns, potser per culpa de l'ambició i deries variades que ens fan actuar d'aquesta irresponsable manera. Sobre la mort reflexiona amb lucidesa en aquest article el ginecòleg Santiago Dexeus, curiós que qui es dedica a portar la vida al món, reflexioni sobre la mort, potser perquè segons diuen, nomès nèixer ja comencem a morir.

"Sé que semblarà bastant sinistre el que pot continuar, després del ­títol contundent. Tot i això, no hauríem d’oblidar que aquest episodi, al qual arribarem indefectiblement, mereix la nostra consideració, ja que ­possiblement actituds tals com la vulgar ­supèrbia que sol acompanyar discutibles èxits personals, si acceptéssim la transitorietat de la nostra existència, desapareixerien.
La nostra actitud en societat seria molt més empàtica i tolerant amb els defectes aliens, que hauríem de pensar que po­drien ser com els propis, i en cap cas no motivar-nos la burla o el menyspreu.
En el terreny polític, estic segur que po­sicions aparentment irreconciliables, si els protagonistes pensessin en el judici molt més equànime que els seus seguidors es formularien després de la seva defunció, advocarien per actituds molt més dialogants.
Ressuscitar no està entre les nostres possibilitats, però sí que podem i hem d’evitar situacions que per motius diversos fan exclamar, els que tenen la desgràcia de patir-les, preferiria morir. El suport total i complet, de vegades, no és la cu­ració, desgraciadament, però almenys aporta al pacient sensació de benestar emocional, en comprovar i agrair un humanisme totalment exempt d’interessos bastards.
No puc imaginar i menys acceptar que personal sanitari, quan sospiten o coneixen el final fatalment irreversible d’un pacient, mostrin un desinterès sobtat, que el malalt, patològicament sensible, percep amb veritable tristesa.
Puc assegurar que l’exercici de la medicina m’ha convertit en un professional especialment respectuós en aquells casos en els quals la nostra ciència mostra les seves limitacions. Considero un deure d’ètica professional manifestar-ho a la persona que ha confiat en nosaltres, sol·licitant la seva autorització per consultar el seu problema amb un altre gi­necòleg de nostra o de la seva confiança; en aquesta última possibilitat, l’escollit ha de gaudir d’un reconegut prestigi pro­fessional.
En qualsevol cas, l’únic que els éssers humans sabem del cert és que morirem. No sabem quan, ni com, ni on, ni qui es trobarà al nostre costat, però c om a metges sí que estem obligats tant a ajudar a viure bé com a morir bé a aquell que estigui al nostre costat." - Pensar en la mort - Santiago Dexeus.