“Aquest planeta mai ha tingut tants sociòpates i idiotes al poder". Entrevista a Aki Kaurismäki, de Gregorio Belinchón - No hi ha un cineasta europeu com el finès Aki Kaurismäki (Orimattila, 1957), que des de 1980 porta fent pel·lícules sense baixar gens ni mica la qualitat del seu cinema. Compromès amb els més febles d'aquesta societat -com els sense sostre, els refugiats o els aturats-, amb un estil auster en plasmació d'emocions i marcat en l'ús dels colors i l'espai, Kaurismäki ha rebut per aquests mèrits la Medalla d' or del Cercle de Belles Arts, un honor que prèviament va recaure en Jordi Savall, Salman Rushdie i Michael Haneke. O Luis Buñuel, com va apuntar en el discurs d'introducció Juan Miguel Hernández León, president de la institució, un referent del surrealisme del qual ha begut Kaurismäki.
En els últims anys, Kaurismäki s'ha convertit en un clarivident analista de l'actualitat social i política, tant a la pantalla, com mostra L'altre costat de l'esperança, com en les seves declaracions: "El poder està en mans del capital, que està conduït per idiotes. El món està en les pitjors mans possibles. Vaig a posar-me seriós encara que això comporti caure en la tristesa. El problema dels refugiats no ha fet més que començar. Quan era nen confiava a Europa. Avui és una vergonya per a Europa que no es faci cas a aquest drama. Les potències proven les seves armes a Síria i Putin així ho ha confirmat. aquest planeta mai ha tingut tants sociòpates i idiotes al poder. el president Eisenhower va dir que calia evitar la unió entre el capital i la indústria armamentística, que és exactament el que avui passa ".
El director va assenyalar amb les seves paraules a l'ONU: "El principal problema és el Consell de Seguretat de l'ONU i el poder del veto allà dels EUA, perquè la resta són uns pallassos. El noranta per cent de la població vol viure , plantar el seu hort, criar els seus fills, i no pot. el deu per cent restant són aquests sociòpates que tenen el poder. la Unió Europea també té la culpa per prioritzar l'economia, i per tancar la porta a aquesta gent, convertint a Síria en un camp de concentració. Cal fer una revolució, fer fora la Xina, Rússia i EUA del Consell i que la resta prengui les decisions i deixi clar que fins aquí ha arribat la guerra. Aquesta i qualsevol altra. quant tinguin la tecnologia per enviar a coets a aquest deu per cent a Mart, jo estaré encantat de pagar la meva part". I va rematar amb un acudit marca de la casa: "És una pena que els ianquis que tenien aquesta gran tradició d'assassinar els seus presidents l'hagin perdut. Ho feien amb els bons, i no ho fan ara amb els dolents. Prefereixen matar bombardejant gent del carrer que està, per exemple, comprant en un mercat de l'Orient Mitjà". Dit tot l'anterior, va elevar el to: "Però aquesta no és una reunió per rendir-nos. L'esperança mou muntanyes i sense l'esperança només ens queden els bars. Anem a un bar".
Amb la seva cigarreta elèctric a la mà, Kaurismäki va recordar la seva primera aproximació al surrealisme: "Als 16 anys vivia en un poble molt petit al centre de Finlàndia. Allà van obrir un cinefòrum. Jo sabia que m'anava a agradar el surrealisme, no em preguntin per què. però vaig arribar tard a la projecció -que era una sessió doble de Nanuk l'esquimal i l'edat d'or- i el meu cervell va començar a centrifugar. Allò no s'assemblava en res al surrealisme, però era una pel·lícula fantàstica. vaig descobrir la meva error quan va començar l'edat d'or. i la vaig gaudir, ia més amb aquesta doble sessió vaig descobrir els límits del cinema. Encara avui segueixo arribant tard a tot. Ho faré al meu propi funeral i no importarà, perquè no hi haurà ningú. Jo mateix cavaré la meva tomba".
En els últims anys, Kaurismäki s'ha convertit en un clarivident analista de l'actualitat social i política, tant a la pantalla, com mostra L'altre costat de l'esperança, com en les seves declaracions: "El poder està en mans del capital, que està conduït per idiotes. El món està en les pitjors mans possibles. Vaig a posar-me seriós encara que això comporti caure en la tristesa. El problema dels refugiats no ha fet més que començar. Quan era nen confiava a Europa. Avui és una vergonya per a Europa que no es faci cas a aquest drama. Les potències proven les seves armes a Síria i Putin així ho ha confirmat. aquest planeta mai ha tingut tants sociòpates i idiotes al poder. el president Eisenhower va dir que calia evitar la unió entre el capital i la indústria armamentística, que és exactament el que avui passa ".
El director va assenyalar amb les seves paraules a l'ONU: "El principal problema és el Consell de Seguretat de l'ONU i el poder del veto allà dels EUA, perquè la resta són uns pallassos. El noranta per cent de la població vol viure , plantar el seu hort, criar els seus fills, i no pot. el deu per cent restant són aquests sociòpates que tenen el poder. la Unió Europea també té la culpa per prioritzar l'economia, i per tancar la porta a aquesta gent, convertint a Síria en un camp de concentració. Cal fer una revolució, fer fora la Xina, Rússia i EUA del Consell i que la resta prengui les decisions i deixi clar que fins aquí ha arribat la guerra. Aquesta i qualsevol altra. quant tinguin la tecnologia per enviar a coets a aquest deu per cent a Mart, jo estaré encantat de pagar la meva part". I va rematar amb un acudit marca de la casa: "És una pena que els ianquis que tenien aquesta gran tradició d'assassinar els seus presidents l'hagin perdut. Ho feien amb els bons, i no ho fan ara amb els dolents. Prefereixen matar bombardejant gent del carrer que està, per exemple, comprant en un mercat de l'Orient Mitjà". Dit tot l'anterior, va elevar el to: "Però aquesta no és una reunió per rendir-nos. L'esperança mou muntanyes i sense l'esperança només ens queden els bars. Anem a un bar".
Amb la seva cigarreta elèctric a la mà, Kaurismäki va recordar la seva primera aproximació al surrealisme: "Als 16 anys vivia en un poble molt petit al centre de Finlàndia. Allà van obrir un cinefòrum. Jo sabia que m'anava a agradar el surrealisme, no em preguntin per què. però vaig arribar tard a la projecció -que era una sessió doble de Nanuk l'esquimal i l'edat d'or- i el meu cervell va començar a centrifugar. Allò no s'assemblava en res al surrealisme, però era una pel·lícula fantàstica. vaig descobrir la meva error quan va començar l'edat d'or. i la vaig gaudir, ia més amb aquesta doble sessió vaig descobrir els límits del cinema. Encara avui segueixo arribant tard a tot. Ho faré al meu propi funeral i no importarà, perquè no hi haurà ningú. Jo mateix cavaré la meva tomba".
Per acabar, va demanar una pregunta amb més humor, i el moderador li va preguntar sobre la constant presència dels gossos al seu cinema. "Si pogués fer una pel·lícula muda, la faria amb gossos, però l'audiència vol so. En els gossos podem confiar: In dogs we trust. No tant en déu. El cinema és un hobby car i als gossos no se'ls paga. A més , la meva dona els dirigeix i aquell dia els dóna més petons. El món seria millor si ho governessin els gossos, fins i tot les serps. Gràcies al polze no som animals. els vam deixar enrere, cert, però tampoc hem arribat a humans. Ni tan sols tenim bon gust, no servim d'aliment a ningú. Em pregunto què fem a la punta de la piràmide alimentària. en fi, espero que la meva pròxima pel·lícula es tituli Lassie, torna".
fragment del blog:descontexto.
No tengo mucha idea de cine, tampoco de perros, de los hombres si.
ResponEliminaEn algunos se puede confiar, te lo aseguro
salut
en pocos Miquel, en muy pocos.
EliminaD'homes, dones i gossos n'hi ha de moltes menes i fins i tot un mateix gos o home no és sempre igual, som capaços de coses bones i de coses dolentes, depèn del moment i de les circumstàncies. En moments com les guerres o les desgràcies de gruix surt el pitjor i el millor de la gent i no saps mai de qui t'has de refiar, els amics en ocasions traeixen i els enemics potser t'ajuden, això ho sabien bé la gent de la generació dels pares. Una persona pot ser molt bona amb la família i dolenta amb la resta de la gent i també a l'inrevés. I el gos més mansoi et pot mossegar quan menys t'esperes. Kaurismaki és un molt bon director i una persona amb idees però tot això dels gossos és una boutade. Precisament un dels nostre problemes humans és creure'ns menys 'animals' del que som en realitat i menystenir instints que perviuen, el tribalisme, els lligams amb les nostres manades, el sexe, el canibalisme -ni que sigui psicològic-...
ResponEliminaDe totes maneres Kaurismaki és refereix més a les classes dirigents polítiques que no pas a la gent del carrer, la ciutadania. Encara no som humans ens recorda sovint Eudald Carbonell, sinó homínids...
ResponEliminaNo me fiaría de los perros y mira que tengo cuadros al oleo de mi perrita "cuca",que ya murió después de darnos mucha compañía.Mientras que le des de comer y sus paseos,que bien.Hay que confiar en el hombre y sobretodo en el dinero,que nunca es tonto.No voy hacer caso de este tío,por Dios,sí que lo haré
ResponEliminadel creador de la nada de Zara,por decir alguno.No,no, el surrealismo está muy bien ,pero si lo ves sentado en una buena butaca comiendo palomitas.Estos nórdicos están locos,son felices en el Sur comiendo paella y gazpacho bien frío.
Una coplilla surrealista del Sur,antes de que la olvide:
ResponElimina"“Los pastores de Villaralto comen pan con leche pá almorzar,
y a la noche, leche y pan pá cenar”"
Tiene su gracia.
¿pá va acentuado en andaluz?
EliminaSi,pero con abierto,paaaa,como cuando te sabe a gloria
EliminaPara mí, son mas previsibles los perros que los hombres.
ResponEliminasi fa no fum, o ma o meno, són ambdós molt previsibles, llevat de Messi en llençar una falta.
Elimina