Em deia Miquel l'altre dia en un comentari, que Borges li agradava molt però que no l'emocionava, que va acabar de llegir el Aleph i es va quedar fred. Mario Bunge en aquest article abunda d'aquesta impressió, la falta d'empatia del poeta.

 "Tothom admira l'obra de Borges. Se'l cita avui tan sovint com abans es el citava a Paul Valéry, un altre poeta cerebral. El motiu és que Borges era extremadament culte, intel·ligent, imaginatiu i enginyós, i escrivia com els àngels (com es diria en anglès). Gairebé tot el que va escriure és interessant, particularment per als intel·lectuals. Però també hi ha qui pensa que a Borges li va faltar alguna cosa. Què? Tinc la gosadia de proposar que no tenia empatia: que no simpatitzava amb els seus personatges. Proposo aquesta idea amb gosadia perquè no tinc credencials literàries perquè sóc conscient que estic fent psicologia de butaca. Crec que Borges admirava, temia o menyspreava a la ment. Però alguna vegada es va compadir d'algú o estimar a algú a punt de sacrificar alguna cosa? Si hem de jutjar per personatges, Borges no els va tenir llàstima ni va estimar apassionadament a cap persona. En efecte, cap dels seus personatges és entranyable. Almenys, jo no voldria ser amic de cap d'ells. 
Ens riem de Don Quixot i de Sancho Panza, però també ens encarinyem amb ells. No apreciem al Doctor Bovary, però ens fa pena. També ens fa llàstima el Coronel a qui ningú escriu, de García Márquez, encara que no l'admirem. Qui llegeix poemes, contes o novel·les no busca informació ni gimnàstica intel·lectual. Busca emoció, sorpresa o diversió. Borges em sorprèn, interessa i admira, però no m'emociona. En canvi, el francès Le Clézio, el danès Peter Hoegg, el brasiler Jorge Amado, el portuguès José Saramago, l'indo-canadenc Rohinton Mistry, l'albanès Ismail Kadaré, la sud-africana Nadine Gordimer, el nigerià Wole Soyinka, l'egipci Naguib Mahfouz, l'australià Peter Carey, l'espanyol Miguel Delibes, el nord-americà. Kurt Vonnegut i molts altres m'emocionen més de sorprendrem i divertir-me. Que això és l'art ardent i perdurable: la seva capacitat d'emocionar. Crec que Borges va ser més porteny "piola" (astut) del que li hauria agradat ser. Per si no ho sabien els lectors, el 'porteño' piola d'aquells temps era menyspreador i perdonavides, feia ostentació de pell dura i d'intel·lecte superior, era escèptic i cínic. Si ho sabré jo, que vaig ser 'porteño' gairebé la meitat de la meva vida. Tant ho vaig ser, que en la meva joventut elogiava a Borges, a qui respectava intel·lectualment, per ser el millor escriptor anglès en llengua castellana. Si la meva hipòtesi fos veritable, explicaria per què l'obra de Borges admira però no commou. Va ser escrita amb l'escorça cerebral, sense participació del sistema límbic. És freda i distant com una escultura moderna o com la música atonal. Em corregeixo: així veig jo l'obra de Borges. Admeto que altres puguin sentir-la de maneres diferents, potser per identificar-se amb l'autor o amb algun dels seus personatges. Per esbrinar la veritat caldria fer una investigació experimental de l'apreciació estètica de l'obra de Borges. ¿S'animen? Jo tampoc". MARIO BUNGE