QUI VIGILA ALS VIGILANTS?

"Just quan més necessitàvem al periodisme aquest va donar l'esquena a la gent, per aquest motiu moltes persones, especialment les generacions més joves, creguin de la mateixa manera a un fosc canal supremacista a Youtube que a l'article fonamentat en premsa tradicional d'un expert sobre el holocaust ". Daniel Bernabé, escriptor i periodista". (2019)

¿Quis custodiet ipsos custodes?, és una frase llatina que es pot traduir per qui vigilarà als vigilants? Inicialment pensada per a un assumpte tan prosaic en l'època com la custòdia de les dones per evitar la seva infidelitat, ha estat utilitzada posteriorment per a reflexions més afortunades, relacionades amb la separació de poders a l'Estat i els seus excessos a l'hora d'atribuir-se capacitats que per evitar algun mal acaben esdevenint en tirania. En la nostra cultura pop, Watchmen, el còmic d'Alan Moore, tornava a fer una volta a les preocupacions platòniques per com controlar els encarregats d'administrar l'ordre, en aquest cas superherois, que per la seva naturalesa extraordinària havien de regir-se per la virtut, no l'ambició personal, encara que aquesta excel·lència fos difícil de precisar portant-nos a conseqüències indesitjables.

Una cosa semblant vaig sentir al veure una agència privada de verificació informativa col·laborar amb la televisió pública en el control informatiu dels fets exposats pels candidats en el primer debat electoral a Espanya. La tendència -el de moda podria sonar irrespectuos- és que els mitjans es dotin de sistemes independents per a comprovar si les declaracions fetes pels polítics o les dades que esgrimeixen són certes o meres invencions interessades. En aquest cas es dirimia si una frase pronunciada per Pablo Iglesias en el debat era certa o falsa, una que venia a dir que a Espanya no es comptava amb un sistema progressiu d'impostos. La verificadora va dictar sentència: era una afirmació falsa.

El sorprenent és que per afirmar la suposada falsedat va realitzar una consulta d'autoritat a Fedea, una fundació de marcat tall neoliberal que, permetin-me l'exageració, definiria a un semàfor com un intolerable control estatal lliberticida. Sembla normal que aquests senyors considerin al sistema fiscal espanyol progressiu, que de fet ho és en la seva aspiració legal, però que a l'hora d'aplicar-lo atorga múltiples avantatges als més acabalats davant els que menys tenen.

A mi aquestes empreses privades de control de dades informatives no em desperten antipatia, ben al contrari considero que fan una bona feina desmentint rumors, mentides i manipulacions que s'han fet habituals en la política des de fa uns anys, coincidint, en principi, amb l'aparició de les xarxes socials i els sistemes de missatgeria instantània. El que sí que crec convenient és advertir el lector en pensar la frase que encapçala aquest text, en tenir en compte que com a empreses d'una banda necessiten del prestigi professional per dur endavant el seu negoci, però a més que com a negoci tenen interessos, línia editorial i necessitats empresarials.

En aquest sentit un altre parell de notícies s'han succeït d'una manera o l'altra relacionades amb el control de la informació, de la seva distribució especialment. La primera com Whatsapp ha tancat el compte de Podem adduint qüestions tècniques que com a excusa han resultat febles. La segona com Facebook ha eliminat diverses pàgines ultradretanes amb la col·laboració d'Avaaz, una ONG que promou l'activisme ciutadà. Mentre que sembla celebrable que es tanquin pàgines que inciten a l'odi, tancar un canal de comunicació d'un partit en plena campanya electoral resulta com menys alarmant. El que resulta significatiu i en el que ningú sembla reparar és que les decisions s'han pres per entitats privades absents de qualsevol control públic de les autoritats espanyoles.

La sensació és que amb l'epidèmia de rumors que ha inundat les xarxes comunicatives de mig món, determinades empreses, multinacionals, amb un enorme poder, s'han arrogat el dret a decidir qui pot o no publicar en les seves plataformes, tot això amb una opacitat i una arbitrarietat que haurien de començar a preocupar-nos. Sobretot quan els gegants de l'accés i distribució d'informació d'internet, com assenyalava la periodista Helena Villar, han declarat lleialtat a les agències de seguretat i intel·ligència nord-americana en les seves compareixences al Congrés dels EUA.

Qualsevol mitjà de comunicació té una línia editorial, que sol coincidir amb els interessos dels seus propietaris, més encara en un moment en què la crisi econòmica va colpejar amb especial virulència als periodistes que intentaven mantenir la seva independència ballant entre una informació coherent i la salut comercial de les empreses per a les quals treballaven. I aquest, el qual un mitjà sigui més progressista o conservador, el que respongui si és de finançament públic a la tendència a presentar de forma més amable els interessos de tal Estat, no ha estat mai el problema de fons. El nou problema comença quan Google penalitza a RT en el seu algoritme de cerca sota la socorreguda qualificació de notícies falses. Sobre la base de quin criteri no es penalitza a altres mitjans que van reproduir acríticament les mentides comprovades al voltant de la Guerra de l'Iraq, per exemple?

El primer d'ells és com els mitjans tradicionals van perdre la seva credibilitat no per mantenir aquesta línia editorial, sinó per mantenir unes relacions opaques amb el poder polític i econòmic que tard o d'hora els van portar a distanciar-se massa de la realitat quotidiana de milions de persones que havien confiat en ells. Mentre que en els moments més durs de la crisi, dels anys 2011 al 2014, els carrers de moltes ciutats s'omplien d'indignació, protestes i exigències de responsabilitat davant tal disbarat econòmic, molts mitjans es van dedicar a titllar a aquests manifestants de radicals agressius contraris a la democràcia, o pitjor encara, a programar ridículs programes d'entreteniment quan els carrers cremaven. Kapuściński, i cito de memòria, explicava a 'Crist amb un fusell a l'espatlla', com en els pitjors moments de les dictadures llatinoamericanes, mentre que les tortures i assassinats polítics eren moneda comuna, els mitjans es dedicaven a parlar de l'extraordinari mida d'una carabassa trobada a Oklahoma o de l'aventura amb final feliç d'un nen xinès que va quedar atrapat en una rentadora.

Just una democràcia, i aquí ve el segon problema més antic i més gran, que ha maniobrat per mantenir els ciutadans amb alts nivells de formació tècnics, però molt baixos nivells de formació cívica. La raó és senzilla: quan un sistema polític democràtic manté un matrimoni amb un sistema econòmic que crea desigualtat, necessita a individus ben formats en les tasques productives, però pèssimament conscients dels aspectes ètics de les seves societats. El trist, el realment dramàtic, és que la immensa majoria dels rumors que recorren les xarxes comunicatives serien fàcilment detectables per un adult mitjà si tingués una mínima habilitat per utilitzar un cercador a internet, però sobretot un mínim coneixement en lleis, història o economia, un mínim coneixement dels fonaments de la societat moderna.

Es diria que la democràcia liberal en renunciar a la il·lustració, en benefici de l'estabilitat del capitalisme, va sembrar la llavor per al seu propi funeral. Les solucions que s'estan donant només traspassen el problema de mans, privatitzant el dret a expressar-se i a poder distribuir efectivament el que expressa. Es diria que es pretén solucionar amb dades i sentències, cosa que requereix coneixements i contextos. Es diria que la veritat és tan sols un moment de la mentida.