De la mateixa manera que el segle XX va haver de esmenar uns quants dels errors del segle XIX, ara ens toca a nosaltres al segle XXI intentar esmenar els del XX. Un dels més flagrants és l'alegre lliurament que se li va brindar a l'automòbil sense tenir en compte -o sense voler veure- el seu costat negatiu. D'això es van ocupar els publicistes, que van convertir el cotxe en un irresistible símbol de llibertat.
Als Estats Units, sobretot després de la II Guerra Mundial, construïen ciutats senceres que ara es denominarien car friendly. Tant és així que fins i tot van traçar els carrers sense voreres, ja que tothom es desplaçava en el seu vehicle particular. S'anava al banc, es menjava en un restaurant de menjar ràpid o es veia una pel·li en un cinema a l'aire lliure, sense necessitat de baixar del cotxe. Tan amples eren els carrers, que mai costava aparcar el cotxe. Però al mateix temps no paraven de pujar els nivells de contaminació o els monumentals embussos que arribarien a convertir-se en la creu diària de milions de conductors. Per no parlar de l'escandalosa sinistralitat viària.
Malgrat que els abarrotats i tortuosos cascs vells de les ciutats europees no estaven dissenyats per a la presència de cotxes, camionetes o camions, aviat van ser envaïts i conquistats per aquests intrusos sobre quatre -o dos-rodes que no feien -ni fan- sinó ocupar l'espai que hauria de pertànyer als vianants, a més de contaminar l'aire i ensordir-nos amb el rugir dels seus motors.
Fins al crac del 2008, gairebé ningú s'atrevia a ficar-se amb la totpoderosa indústria de l'automòbil, que es creia massa gran i poderosa per caure. Mes quan un es troba aturat o si treballa i no guanya ni per pagar un lloguer, ben poc atractiu li resulta posseir un cotxe, que més que símbol de llibertat li sembla una esclavitud més a evitar.
Cada vegada són menys les persones que poden pagar la inversió en temps i diners que requereix treure el carnet de conduir. Amb un precari contracte temporal, seria una temeritat comprar un cotxe a terminis. La suma de despeses de combustible, assegurances, impostos, aparcament, manteniment, possibles multes i un llarg etcètera, espanta fins i tot els més necessitats de disposar d'un vehicle privat per desplaçar-se a la feina, com lamentablement és el cas de molts.
Per tot això, no hem tingut més remei que recórrer a la bicicleta, aquesta entranyable màquina que al seu dia va ser atropellada per els cotxes. Ha tornat amb molta força i l'acompanyen cada vegada més artefactes amb els quals la gent es desplaça per la ciutat, ja que les grans -i no tan grans- urbs han declarat la guerra contra els cotxes.
Una cosa similar està passant amb el plàstic, un material molt útil però que se'ns ha escapat de les mans. Com així també ha passat amb el tabac, el menjar escombraries, les tovalloletes humides, les pesticides, l'amiant, els residus nuclears, els combustibles fòssils... Hem de repensar la idoneïtat de seguir usant tants materials que sabem nocius. I igual que ara està passant amb l'automòbil, la solució la trobarem en el passat.
Molt abans que els contenidors destinats al reciclatge van venir a disputar l'espai metropolità amb els cotxes i les motos, ja existien eficaços sistemes per a això. Es classificaven les ampolles -o casos- de vidre com retornables o no retornables; en cas afirmatiu, s'abonava al client una petita quantitat per cada cas buit retornat al comerç.
Els aliments s'embolicaven en paper d'estrassa o de diari, sovint en forma de cucurutxo. El menjar no venia envasat en capes i més capes de plàstic, ja que no hi havia. I cada comprador ficava la compra en un cabàs o en una bossa de lona o teixit similar que portava amb si de casa.
En els restaurants i bars no servia aigua mineral embotellada, sinó de l'aixeta, en una gerra o una garrafa, i el mateix el vi, que solia procedir d'una de les moltes cellers. Per molt que costi de creure, ningú caminava pel carrer amb una ampolla d'aigua mineral a la butxaca, per això hi havia les fonts.
Si treball ens costarà netejar totes aquestes escombraries del segle XX, que els agafin confessats a la gent del segle XXII, a qui els tocarà desfer-se de les nostres muntanyes de contaminants desfets. El que convida a pensar que tant la supervivència de la nostra espècie com així mateix la del nostre planeta no serà fruit d'una boja acceleració cap a un futur que s'albira cada vegada més desastrosa, sinó en un retorn a una existència més en harmonia amb la natura. Molts dels nostres joves ja ho tenen clar i, per fortuna, el futur els pertany. - JOHN WILLIAM WILKINSON - lavanguardia.com. Només li ha faltat esmentar els patinets electrics que ja comencen a proliferar. De fet, del que es tracta és de viure en sobrietat, com ho feiem antes.