Els fets són tossuts, diu un conegut refrany. I totes les eleccions que se celebren des de l'inici del Procés ens ho acaben recordant. Plou, troni o faci vent, el nacionalisme català resisteix, demostrant que forma part de la constitució material d'Espanya i que no es pot prescindir-ne per dirigir democràticament el país. Així ve sent des de les eleccions del 15 de juny de 1977 fins al avui. El triomf de la moció de censura, de la qual es complirà un any, va ser l'última prova del que estic dient.
Per això és un error intentar ajustar els comptes amb el nacionalisme català a través dels tribunals de justícia. En l'època de Franco es podia fer. A l'Espanya, Estat membre de la Unió Europea, no és impossible, però sí molt difícil. Es tenen més recursos per exercir el dret a la defensa. Els tribunals poden decretar la presó provisional contra Oriol Junqueras o poden imposar un desterrament per temps indefinit a Carles Puigdemont, negant-se a acceptar la decisió del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein sobre l'extradició sol·licitada pel jutge instructor Pablo Llarena. Però no poden impedir que Junqueras i Puigdemont, des de la presó o des de l'exili, siguin elegits diputats al Parlament Europeu, perquè hi ha un nombre suficient de ciutadans que els trien com els seus representants. Un nombre que no ha decrescut, ni és previsible que ho faci en el temps en què és possible fer prediccions.
Des de la nit d'aquest diumenge la pretensió d'ajust de comptes a través del Tribunal Suprem va haver de enfrontar-se amb un obstacle del qual vinc advertint des de fa temps. Els tres diputats que han estat elegits avui, acabaran tenint la immunitat parlamentària que tenen tots els diputats europeus. La tindran a partir del moment en què siguin proclamats diputats electes, que és una cosa que necessàriament haurà de produir-se en unes setmanes. No hi ha cap Tribunal espanyol que pugui impedir-ho. I si el Tribunal Suprem intenta fer-ho, el final serà humiliant per a ell i per al sistema d'administració de justícia del que és el màxim exponent.
El que el Tribunal Suprem no ha volgut fer respecte dels cinc parlamentaris espanyols que van ser elegits el 28A, ho haurà de fer ara respecte dels tres parlamentaris europeus que han estat elegits el 26M. Huarà de posar en llibertat a Oriol Junqueras, no podrà ordenar la detenció de Puigdemont i Comín quan vagin a la Junta Electoral Central a prometre la Constitució i haurà de tramitar el suplicatori al Parlament Europeu i aturar el judici fins que el Parlament decideixi.
Haver optat per la via judicial per fer front a un problema de naturalesa tan exclusivament política, com és el de la integració de Catalunya a l'Estat, va ser un error per part del Govern de la Nació, que no hauria d'haver permès al fiscal general de l'Estat que actués de la manera com ho va fer. Però ha estat també un error de l'Audiència Nacional i del Tribunal Suprem, que, sense ser cap d'ells el jutge ordinari predeterminat per la llei, van acceptar actuar com si ho fossin, fent pràcticament impossible trobar una sortida jurisdiccional raonable. No es va haver judicialitzar mai l'assumpte, però, d'haver-ho fet, haurien d'haver estat l'Audiència Provincial de Barcelona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els òrgans encarregats de fer-ho.
Fins al moment semblava que l'error no tenia cost de cap tipus. El Tribunal Suprem actuava amb la seguretat que el Tribunal Constitucional no s'atreviria a desautoritzar-. A partir de demà, s'obre un horitzó europeu, parlamentari en un primer moment i eventualment judicial després, en què el Tribunal Suprem deixa de tenir la primera i última paraula.
L'elecció de Junqueras, Puigdemont i Comín situa el judici del 'cas Procés' en un camí de nova vía. És el que pot passar quan, en el marc d'una comunitat jurídica com és la Unió Europea, es pretén substituir la política pel procés penal. - Javier Pérez Royo - eldiario.es