NO ÉS PAÍS PER A VELLS

L'alcaldable Elsa Artadi, no es va tallar ni un pel al recordar que Maragall ja era laboralment actiu no ja quan ella encara no havia nascut, sinó quan els seus pares encara no s'havien conegut. Crida l'atenció que, en un moment de particular exacerbació de la correcció política, en què és arriscat fer broma sobre persones i col·lectius per multitud de raons, hi hagi una certa barra lliure a fer befa dels 76 anys de l'alcaldable d'ERC a Barcelona, Ernest Maragall. I no tan sols Artadi, sinó tambè a les xarxes.

A Artadi li van caure retrets, cert. Fins i tot per part de la gran rival de Maragall, l'alcaldessa Ada Colau, que es va afanyar a remarcar que l'edat no ha de ser mai un factor discriminatori. Però ho és. La joventut es considera un valor intrínsecament positiu en un país en què és virtualment impossible trobar segons quines feines a partir dels 45, i en què els polítics i intel·lectuals d'edat avançada, més que referents, són considerats generalment una nosa.

No passa així en altres latituds, on les canes i les arrugues són sinònim de credibilitat i serietat. Dos dels principals valors que hauria de tenir un polític, per cert. El que passa amb Ernest Maragall és que aparenta físicament ser més vell del que és i verbalment també, no ajuda gens la seva manera dispersa i gançonera de parlar, i el retard tecnològic que arrossega és palès, parlava de surfers l'altre dia referint-se en realitat als skaters i els seus monopatins, i porta molts anys a l'ajuntament, tants que quan em vaig casar al 1970, ell ja hi treballava d'analista informàtic. No és país per a vells deien els germans Cohen a la pel·lícula amb el pentinat impossible de Bardem. Doncs no, però Elsa Artadi, es podia haver estalviat el detall de mal gust de recordar-ho. És pot ser jove e idiota i mal educat, no cal esperar a ser gran.