ENSINISTRAMENT ESCOLAR

¿Ha oblidat potser l'escola actual aquell caràcter repel·lent que presentava en el segle XIX, i  fins i tot en el segle XX, quan encara domava els esperits i els cossos per a les dures realitats del rendiment i de la servitud, tenint a gala educar per deure, autoritat i, austeritat, no per plaer i per passió? No hi ha res més dubtós, i no pot negar-se que, sota les aparents sol·licituds de la modernitat, molts arcaismes segueixen marcant la vida de les estudiants i dels estudiants. No ha obeït fins avui l'empresa escolar a la preocupació dominant de millorar les tècniques d'ensinistrament perquè l'animal sigui rendible?
Cap nen traspassa el llindar d'una escola sense exposar-se al risc de perdre; vull dir, de perdre aquesta vida exuberant, àvida de coneixements i meravelles, que seria tan joiós potenciar en lloc d'esterilitzar i desesperar-la sota l'avorrit treball del saber abstracte. Que terrible notar aquestes brillants mirades sovint entelades! Quatre parets. L'assentiment general convé que allà un serà, amb consideracions hipòcrites, empresonat, obligat, culpabilitzat, jutjat, respectat, castigat, humiliat, etiquetat, manipulat, mimat, violat, consolat, tractat com un fetus que pidola ajuda i assistència.
De què us queixeu?, objectaran els promotors de lleis i de decrets. ¿No és la millor manera d'iniciar als pipiolos en les regles immutables que regeixen el món i l'existència? Sens dubte. Però per què els joves acceptarien durant més temps una societat sense alegria ni avenir, que els adults ja només es resignen a suportar amb una acritud i un malestar creixents? 

Raoul Vaneigem 
Avís a escolars i estudiants, 
traducció de Juan Pedro 
García del Campo,
Debat, Barcelona, ​​

NO ÉS PAÍS PER A VELLS


L'alcaldable Elsa Artadi, no es va tallar ni un pel al recordar que Maragall ja era laboralment actiu no ja quan ella encara no havia nascut, sinó quan els seus pares encara no s'havien conegut. Crida l'atenció que, en un moment de particular exacerbació de la correcció política, en què és arriscat fer broma sobre persones i col·lectius per multitud de raons, hi hagi una certa barra lliure a fer befa dels 76 anys de l'alcaldable d'ERC a Barcelona, Ernest Maragall. I no tan sols Artadi, sinó tambè a les xarxes.
A Artadi li van caure retrets, cert. Fins i tot per part de la gran rival de Maragall, l'alcaldessa Ada Colau, que es va afanyar a remarcar que l'edat no ha de ser mai un factor discriminatori. Però ho és. La joventut es considera un valor intrínsecament positiu en un país en què és virtualment impossible trobar segons quines feines a partir dels 45, i en què els polítics i intel·lectuals d'edat avançada, més que referents, són considerats generalment una nosa.
No passa així en altres latituds, on les canes i les arrugues són sinònim de credibilitat i serietat. Dos dels principals valors que hauria de tenir un polític, per cert. El que passa amb Ernest Maragall és que aparenta físicament ser més vell del que és i verbalment també, no ajuda gens la seva manera dispersa i gançonera de parlar, i el retard tecnològic que arrossega és palès, parlava de surfers l'altre dia referint-se en realitat als skaters i els seus monopatins, i porta molts anys a l'ajuntament, tants que quan em vaig casar al 1970, ell ja hi treballava d'analista informàtic. No és país per a vells deien els germans Cohen a la pel·lícula amb el pentinat impossible de Bardem. Doncs no, però Elsa Artadi, es podia haver estalviat el detall de mal gust de recordar-ho. És pot ser jove e idiota i mal educat, no cal esperar a ser gran.

MENTIDA LA VERITAT


“Repetir frases filosóficas burdas en las redes no es hacer filosofía” - L'argentí Darío Sztajnszrajber, tot un fenomen de la divulgació filosòfica, presenta el seu nou llibre a Madrid. Després de mitja vida dedicat a la docència, un professor argentí de Filosofia que agradava d'usar mètodes heterodoxos perquè la matèria "generés erotisme, desig, ganes d'enganxar-", va rebre un encàrrec d'una de les seves alumnes de postgrau. Ella treballava en una cadena de televisió de recent creació i li va proposar desenvolupar un programa sobre filosofia (Mentida la veritat, que té ja 52 capítols). "Aquí va ser quan va esclatar tot", explica Darío Sztajnszrajber (Buenos Aires, 1968) a la Casa d'Amèrica, a Madrid, on, després llevar-se la jaqueta el periodista descobreix que porta una samarreta negra vorejada amb un coll blanc, com si fos un aixecacolls. L'home que ha tret la filosofia de les aules i generat un boom filosòfic a l'Argentina parla del seu llibre supervendes, Filosofia en onze frases (Ariel), on, de Sòcrates a Marx, proposa a través d'una trama novel·lesca un viatge ( "o una deconstrucció ") per la història de la filosofia.

Pregunta. Las instituciones, tanto en España como en Argentina, parecen querer enterrar la filosofía. Sin embargo ¿siente que la gente tiene hambre de esa materia?
Respuesta. Sí. La filosofía empieza a tener mayor difusión y circulación fuera de los formatos institucionales tradicionales, en los márgenes. Es interesante esa vuelta.
P. Cuando habla de márgenes entiendo que habla de redes, de Youtube, de Twitter… ¿Pueden de verdad estos canales ser un baluarte del pensamiento emancipador? Parecen más bien la concreción de una hegemonía.
R. Obvio, obvio, lo que a mí me pasa es que yo no quiero restringir la filosofía a un único lenguaje. Tu pregunta surge porque permanentemente me preguntan por la relación de filosofía y redes. No es el único lugar ni el mejor. Es parte del proceso ver de qué modo en las redes puede generar su ocasión. Si hacer filosofía en las redes es repetir frases filosóficas burdas, no es filosofía. En formatos como Twitter, poner un ensayo en dos millones de tuits no es filosofía. Hay que encontrar cómo provocar desde su propio lenguaje. Hay que retomar lo originario. La filosofía no se hace preguntas para encontrar respuestas. Las hace para cuestionar las respuestas establecidas. No resuelve problemas, los crea donde se nos dice que no hace falta.
P. De las 11 de su libro, ¿cuál diría que es su frase favorita?
R. Mmmm…. Diría que la de San Agustín: “Ama y haz lo que quieras”. Es como muy extraña; si no se sabe el contexto diríamos que propone una sociedad posmonogámica (risas). Y es lo contrario, claro. Pero esa frase sacada de contexto... En realidad es un poco el juego del libro: explicamos la frase en su contexto, luego rompemos ese contexto.
P. ¿Y la que mejor define el mundo actual?
R. Las últimas cuatro. “Todo lo sólido se desvanece en el aire”, de Marx, que nos instala en la modernidad. O sea, no hay nada dónde aferrarse, es difícil entendernos en un mundo tan frenéticamente cambiante. La de Nietzsche, claro: “Dios ha muerto”. Que más que a Dios apunta a un fundamento que ordene la realidad. Y si no hay fundamento también estamos a la deriva. Y esa deriva puede ser emancipadora. Nos hace pelearnos contra lo que otros erigen.
P. Luego estaría la de Jacques Derrida: “Nada hay fuera del texto”.
R. Claro, es entender que nuestra experiencia subjetiva siempre depende del lenguaje. No solo somos lo que narramos sino que somos narrados por otros. Y por último la de Foucault: “Donde hay poder hay resistencia”, que nos obligan a diseñar resistencias que no sean funcionales al poder. Porque muchas veces es el poder el que necesita crear resistencias para poder seguir expandiéndose. Si la resistencia está al servicio del poder, hay que repensar cómo escapar a la lógica del poder.
P. ¿Pero se le ocurre alguna resistencia que en este mundo no sea útil al sistema?
R. Hoy la filosofía de género es un puntal. Marca una vanguardia. Creo que es como una síntesis de estas últimas cuatro frases. Tiene mucho de Derrida, de Foucault, de Marx y de Nietzsche.
P. Pero en el sentido de que todo poder crece, se expande, contra una resistencia, ¿no cree que la ideología de género pueda servir al poder?
R. Creo que es la que más logra desmarcarse. Y hay una intención de pensarse en su lugar en la obra de Judith Butler o Paul B. Preciado. Me parece que hay una invocación a salir. Pero el tema es cómo defines poder. Foucault habla del poder que está en todos lados, presente en las situaciones más micro, más inmediatas. Pelear contra el poder es pelear contra uno mismo y contra esta necesidad de estar abierto a la reinvención permanente de lo que uno cree que es. En ese sentido la filosofía de género propone una deconstrucción tan radical que nos arroja a una incertidumbre muy grande. Y ahí puede escaparle al poder.
P. Parece inevitable pensar que hoy es más complicado que nunca escapar del sistema, de lo impuesto, de lo hegemónico. No solo en cuestiones de control social, sino en los propios hábitos de pensar.
R. Son clave. Los formatos. En filosofía está de moda la palabra dispositivo. En el sentido de disponer, ordenar. Esos dispositivos son previos. Foucault se pelea contra la idea del poder como represión, y propone la idea de poder como normalización. ¡Es eso! Veníamos pensando que uno sabe lo que quiere y el poder te deja o no realizarlo. ¡No, en ese “yo sé lo que quiero” el poder ya actuó! Por eso, Foucault, cuando desnaturaliza el deseo sexual, pone el dedo en la llaga. Es en ese lugar donde uno no creería jamás que se le impone un dispositivo de construcción. Creo que esos formatos están muy instalados. El impulso de los medios de comunicación en eso es muy fuerte. Ellos instalan formatos y son bienvenidos porque de algún modo ordenan y tranquilizan. Siempre es más tranquila una vida donde uno sabe qué está bien y qué está mal. Cuando uno entiende que además de bueno es malo, que además de amigo es enemigo, pues se problematiza.

"Foucault, con su 'Donde hay poder hay resistencia', nos obliga a diseñar resistencias que no sean funcionales al poder."

P. Volviendo a la ideología de género, ¿cómo cree que está el movimiento en Argentina, donde las mujeres luchan por poder abortar?
R. Está muy pregnante, está generando una diseminación no solo en lo macro sino en lo micro, que me parece lo más importante, y a la vez, excede la proclama específica por la pelea por la mujer, y casi se ha vuelto una representación de una nueva forma de hacer política: excede lo tradicional y sin embargo tiene una representatividad inédita. Propone un modo más despersonalizado, un desidolatramiento. El feminismo marca un quiebre. Busca la horizontalidad. En Argentina decimos que la mujer es ciudadana de segunda porque no puede decidir sobre su propio cuerpo. Esto genera una reacción en el conservadurismo, que teme al feminismo no por su propuesta sobre la mujer, sino porque desbarajusta la identidad toda. Y es que cuando inicias una deconstrucción de la identidad sexual terminas deconstruyendo la identidad étnica, la nacional… ¡la idea de nación tradicional hoy resiste menos que la de identidad de género! El movimiento de género es esperanzador para los que creemos que hoy la apertura es el único camino a una política de la imaginación.
P. Sin embargo no hay ninguna mujer entre los autores de las 11 frases de su libro.
R. Bueno, están pensadas más como frases que desde los autores. También es un muestrario de lo que es la historia de la filosofía como una historia de sujeción o imposición. Sí se trabajan autoras como Simone Veil, o Hannah Arendt. Ella tenía una frase magnífica sobre el Holocausto, pero decidí no meterme en ese tema tan amplio...
P. Así que no metió ninguna mujer.
R. Bueno, está Dios (ríe), que no sabemos de qué género es.

Interessant entrevista al País a Dario Sztajnszrajber, a partir d'ara Darío, pel seu cognom impronunciable, a qui caldrà seguir per haver revolucionat el concepte de la filosofia. (VÍDEO)

REPOBLAR L'ESPANYA BUIDA



Lluny de ser una anomalia històrica, la progressiva despoblació de l'Espanya rural pot considerar-se un episodi més d'un fenomen que s'ha produït al llarg de la història -per les raons més diverses- en gairebé qualsevol racó del món. Una altra cosa és com frenar, aturar o revertir-ho.
Juntament amb les plagues, les catàstrofes naturals, l'aïllament geogràfic o un col·lapse econòmic, són les guerres els més eficaços generadors de terres despoblades. Però en casos extrems com els de Txernòbil o Fukushima, no cap la possibilitat de repoblar la zona afectada, almenys no durant diverses generacions, però en altres circumstàncies, per molt adverses que siguin, sí que es pot trobar la manera de donar vida nova a que sens dubte no és més que un moribund.
Espanya, terra d'interminables conquestes i reconquestes, s'enfronta de nou amb el repte de frenar la progressiva despoblació del seu interior, però també amb el de repoblar-lo. Abans de lliurar-se als encants de la fatalitat, però, faria bé en repassar la seva pròpia història. Sense anar més lluny, en la mateixa època que Odessa i Nova York s'anaven omplint d'immigrants arribats de tot arreu, es poblava zones espanyoles, sobretot Sierra Morena, amb gents procedents d'Alemanya o Suïssa. Els seus descendents segueixen allà. Però aquest és tan sols un de molts altres casos similars.
Així que, si els urbanites cosmopolites no volen saber res de Terol o Sòria, que són dues de les principals províncies de l'anomenada Espanya buidada, que vagin a habitar-la polonesos, senegalesos, equatorians o xinesos; cristians, musulmans, mormons o animistes; agricultors, fusters, mestres d'escola o poetes. Hi ha lloc i oportunitats per a tothom. O les hi haurà si així ho desitja el Govern.
Però a més de contemplar grans inversions en infraestructures, comunicacions, logística, descentralització o incentius econòmics i laborals, la qual cosa també caldrà és el resolt compromís de dur a terme el projecte a llarg termini i fins a les últimes conseqüències, com així mateix ingents quantitats d'imaginació , mà esquerra i il·lusió. Això i una campanya publicitària a l'altura de les que tant temps porten venent-nos alguna que altra moto. Llevat que algun afortunat trobi una mina d'or a, diguem, Calanda, o petroli a Badajoz. Llavors un altre gall ens cantaria a la bellíssima Espanya buidada.


Mesures a (re) prendre per a 
la repoblació de l'Espanya buidada
JOHN WILLIAM WILKINSON
(fragment)lavanguardia.com

SOM MASSA I MASSA IGNORANTS


Li he sentit dir que "som massa i massa ignorants" - Sí, som descaradament massa. El debat sobre la superpoblació va estar molt en auge en els anys 80. Si en aquests moments necessitem planeta i mig per al manteniment del que necessita la humanitat, quan siguem 9.000 milions necessitarem dos planetes. Aquest món funcionaria infinitament millor sent molts menys.
Si tots fóssim moralment com Sant Francesc d'Assís, intel·lectualment com Goethe i econòmicament com Joan Martínez Alier, un economista ecològic que ha estat durant molts anys com a catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, podríem ser 10.000 milions perfectament. Però hi ha massa Trump pel món, massa ignorants, ambiciosos, acumuladors, esclaus de la cobdícia i l'ambició, aquest és el problema. (fragment)

Aquest és un petit fragment de l'entrevista que li ha fet la vanguardia al naturalista Joaquin Araujo, que val la pena llegir, per la seva visió naturalista de la vida i el seu entorn.

EL PRIMER POLITÒLEG


Expliquen que al recentment traspassat Alfredo Pérez Rubalcaba, el molestava que el titllesin de Maquiavèlic. No és l'ùnic, sovint es qualifica, sobretot en política, a una persona perversa, recaragolada de maquiavèl·lica en referència a Maquiavel, i qualsevol que hagi llegit el Príncrp de Maquiavel, s'adonarà que per dir-ho d'alguna manera Maquiavel no era gens maquiavèl·lic en el sentit que se li vol donar, ans al contrari. Shakespeare, crec que és a Macbeth deia allò de "la història explicada per un idiota ple d'ira i de fúria" i d'aquests sí que en tenim uns quants i ben qualificats exemplars que són els que titllen  a algú de maquiavèlic.
Maquiavel possiblement va ser el primer inventor del relat, el primer politóleg de la història, però no sóc capaç d'entendre l'ús  pervers que es dona a la paraula maquiavèlic, potser perquè els qui ho diuen no han llegit mai a Maquiavel, o l'han llegit malament.


Si es vol conservar una ciutat que està acostumada a viure lliure, més val governar amb el suport dels seus propis habitants, i no d'una altra manera. -


COM CONSERVAR LA CIUTAT CONQUERIDA

Com a model, tenim als espartans i als romans. Els espartans van crear tant a Atenes com a Tebas un govern oligàrquic, encara que en les dues ciutats van ser després enderrocats. Els romans per la seva banda, van destruir Càpua, Cartago i Numància, però no les van perdre. No obstant això van voler conservar Grècia d'una manera semblant a la dels espartans, és a dir, deixant-la lliure i permetent-lis les seves pròpies lleis, però no van poder aconseguir-ho, de manera que es van veure obligats a destruir moltes ciutats d'aquella província per a no perdre-la. Perquè, en veritat, no hi ha un altre mitjà més segur per mantenir una possessió que el de destruir-la. Així que qui s'apodera d'una ciutat acostumada a viure en llibertat i no la destrueix només pot esperar que aquesta el destrueixi, perquè, en cas de revolta, s'escudarà sempre en el nom de la llibertat perduda i en el de les seves antigues institucions que mai s'obliden per molt temps que hagi passat, i encara que hagin estat molts els beneficis obtinguts.
Malgrat tot el que faci o s'intenti prevenir, mentre no es disgregui i dispersi als seus habitants mai s'oblidaran d'aquest nom i d'aquestes institucions, i els tornaran a esgrimir en tant es presenti l'ocasió. Així ho va fer Pisa després de més de cent anys de domini Florentí. Tanmateix, quan les ciutats o províncies estan acostumades a ser governades per un príncep, encara que la seva estirp hagi desaparegut, com estan per una banda habituades a obeir, i de l'altra, ha desaparegut ja l'antic príncep, són incapaços d'escollir entre ells a un de nou i de viure lliures. A més, com solen trigar a empunyar les armes, amb gran facilitat un altre príncep els pot vèncer i sotmetre'ls. Però en les repúbliques hi ha més moviment, més odi, més desig de venjança, i mai obliden l'antiga llibertat, per això, el millor en aquest cas és destruir-les o viure allà.

la pregunta és: que en té de maquiavèlic Maquiavel?

LA VACA PENKA, LA UE I LA DESINFORMACIÓ


Pot ser que la vaca búlgara Penka sigui, a contracor, la més famosa de tot Europa. El serial d'aquesta remugant va començar un dia de la primavera del 2018 quan, embarassada, va creuar a la veïna Sèrbia. Després de dues setmanes pasturant per prats fora dels límits de la UE va ser trobada i retornada a casa. Aquí és on tot es va torçar.
En les seves ànsies de llibertat, Penka va oblidar els seus papers veterinaris a la seva granja de Kopilovsti i ara era un animal il·legalment importat. Calia sacrifica-la per complir amb la normativa europea. Allò era una mina per als tabloides euroescèptics britànics, que van veure en el drama de Penka un exemple de la burocràcia inoperant de Brussel·les. Fins i tot Paul McCartney va demanar clemència. Al final, Bulgària va decidir perdonar-li la vida.
A pocs dies per al 26 de maig, la Unió Europea admet que no ha "trobat una solució". "Aquest tipus de narratives són les que ens fan mal. És molt fàcil criticar la burocràcia, però ningú explica perquè hi és. La UE ha de vetllar per la qualitat de la carn que consumeixen els nostres ciutadans ", expliquen fonts del Parlament Europeu sota condició d'anonimat. No és que la història no fos certa -o absurda-, però és una anècdota usada a Brussel·les per exemplificar la desinformació interessada que, segons ell, circula sobre la UE. Un problema vist amb molta inquietud per les institucions, convençudes que les notícies falses són una arma utilitzada (principalment) per Rússia per torpedinar el projecte europeu. Més encara quan les eleccions europees "més decisives des de la seva fundació" estan a la volta de la cantonada i els euroescèptics podrien fer la seva gran desembarcament. Un vot desmobilitzat per les notícies falses seria el seu millor aliat.
A la UE li preocupa la desinformació -terme que prefereix al de fake news, més popular però també més polititzat-, però a poques setmanes per a la nit electoral del 26 de maig admet que no ha "trobat una solució". L'onada de notícies falses amb signatura russa sorgida després de la revolució a Ucraïna el 2014 va despertar els primers temors a Brussel·les, que el 2015 va començar a monitoritzar el fenomen. Però s'ha hagut d'esperar fins a finals del 2018 perquè aprovés una sèrie de mesures per intentar impedir la seva expansió. "Hem arribat tard", reconeix una font europea.

Un pla amb quatre pilars - La mesura principal d'elles ha estat el Pla d'acció contra la desinformació, aprovat al desembre amb un pressupost de cinc milions d'euros. Xavalla comparat amb els milers de milions que Rússia gasta a l'any en la seva guerra híbrida contra aquells que considera que entorpeixen els seus interessos. "És com David contra Goliat", admeten des de Brussel·les.
El pla té quatre pilars. El primer, reforçar amb més personal i eines a les unitats que es dediquen a monitoritzar i estudiar l'impacte de la desinformació, especialment els tres Equips d'Estratègia de Comunicació. A hores d'ara, només el dedicat a monitoritzar les notícies falses en els països de l'est -conegut com East StratCom Task Force- compta des de setembre amb pressupost propi d'un milió. És l'equip més nombrós, amb sis experts. Existeixen altres dues unitats, una dedicada als Balcans i una altra al Magrib, però el seu mandat és molt més opac. "En els Balcans, on hi ha països candidats a entrar a la UE, Rússia està duent a terme una gran campanya de descrèdit", aconsegueix a justificar una font pròxima. La idea seria contractar a onze persones més abans de les eleccions i a entre 50 i 55 en dos anys.
El segon seria la creació d'un sistema d'alerta ràpida per compartir dades i avaluacions a temps real entre els països membres amb intenció de reforçar la cooperació. Va començar a funcionar al març i, segons expliquen persones que han tingut accés a la plataforma, de moment és com un "fòrum" en fase de proves.
D'altra banda, la Comissió Europea vetllaria per a la implementació del codi de bones pràctiques que al setembre van signar plataformes com Facebook, Google, Youtube o Twitter de cara als comicis. Aquests gegants d'Internet s'han compromès a reforçar la transparència en la publicitat política i a prendre més mesures per a la detecció i bloqueig dels comptes fraudulentes i brossa. El codi és de compliment voluntari, encara que se sotmet a una revisió mensual, però Brussel·les ha advertit que, si en un any el resultat és "insatisfactori", podria prendre mesures de regulació.
En aquest sentit, la Comissió també va aprovar un paquet de mesures destinades a les fundacions i partits europeus. L'objectiu és garantir la transparència en el finançament de les seves campanyes a Internet i aplicar sancions a qui vulneri les normes de protecció de dades per influir en el vot. "Si es demostrés que un partit europeu s'ha aprofitat de dades aconseguides fraudulentament per fer campanyes de microtargeting, se li podria sancionar", afirma una funcionària europea. No obstant això, aquesta font assegura que aquestes sancions "no arribaran mai", ja que cal provar el vincle entre el robatori de dades i la formació europea (no nacional, ja que no tenen competències).
Finalment, la UE pretén conscienciar a tots els europeus a través de campanyes de sensibilització i donar suport a la creació de grups independents de verificadors d'informació. El pla és ambiciós, però compta amb limitacions importants. La primera és la pròpia definició de desinformació. Qui i com decideix el que és una notícia falsa? El risc de limitar la llibertat d'expressió és una línia vermella per Brussel·les. "No volem convertir-nos en el Ministeri de la Veritat", explica personal de la Comissió. D'altra banda, la UE no té competències en l'organització d'eleccions, de manera que part de l'èxit del seu pla depèn de la bona voluntat dels estats. Fonts pròximes a l'assumpte indiquen que els estats no es posen d'acord sobre qui han de ser els responsables de la lluita contra la desinformació. En un mateix grup de treball un país pot enviar a un expert en defensa i un altre a un analista de dades. No obstant això, indiquen que aquesta és la primera vegada que s'estableixen aquest tipus de contactes i que hi ha hagut una evolució "molt positiva" en forma d'estratègies, protocols i exercicis de ciberseguretat conjunts.
"La desinformació forma part de la doctrina militar de Rússia. El seu objectiu és crear una atmosfera de confusió i cinisme en què hi hagi tantes narratives diferents que al final no es pugui distingir què és veritat i què no. Així, soscaven els valors i la democràcia occidentals ", explica un membre d'un equip directament relacionat amb els esforços per combatre el fen
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS