Se'ls veu d'una hora lluny tot i la seva escassa estatura. Segur que hi ha joves que els prenen per nans, ja que ni ella ni ell -encara que ell li treu uns centímetres a la seva dona, aquesta l'iguala gràcies a calçar sabates amb talonets igualitaris- sobrepassen amb prou feines el metre i mig. Expliquen que van créixer en temps d'escassetat en què era tan estrany trobar una persona alta com un company gros. El que passa és que el món ha canviat.
Solen sortir cada dia a passejar junts, agafats de la mà. Les camises que llueix ell estan tan ben planxades que només pot ser obra d'una acurada mestressa de casa orgullosa del seu lloc en la vida com, així mateix, del marit que camina al seu costat. Els seus noms són el de menys; tant es podrien anomenar Marta i Jordi com Paquita i Miquel, tant se val. Són gent 'del montón' que a força de molt esforç i poca tonteria van saber donar als seus tres o quatre fills totes les oportunitats que ells mai van tenir.
Malauradament, cap dels seus fills va saber aprofitar el fruit de tants sacrificis i treball. Si no fos per l'indestructible amor que els uneix, fa ja molt que a aquesta parella d'avis els hauria amargat l'existència l'interminable historial dels seus plançons de divorcis, separacions, acomiadaments, deutes, addiccions, embargaments, cops de sabre i disgustos i més disgustos de tot ordre, que és l'únic que els han tornat els seus fills i ara néts, aquests que van d'okupes o revolucionaris de pacotilla o vés a saber de què. Això sí, sempre queixant-se i sense enganxar segell.
Si en tenen prou els dos per anar tirant de la breu pensió de Miguel, és senzillament perquè és el que hi ha. I per això tant els ha costat fa poc pagar-li l'estada de la petita en una clínica de desintoxicació o prestar al fill gran uns diners perquè intenti salvar -una altra vegada- el seu petit negoci que de totes maneres seguirà amenaçant ruïna.
Marta i Jordi no són de molt parlar, ni falta que els fa. Es coneixen massa bé. En tenen prou amb saber que poden fiar-se l'un de l'altre. Però hi ha un tema que preocupa als dos per igual i que mai toquen, almenys no en veu alta, és a dir, quin dels dos morirà abans? I què serà d'ell o d'ella després? Cap dels dos contempla la possibilitat d'haver d'ingressar en una residència. Una vida frugal els ha brindat salut en la seva vellesa. Fa molt que van deixar de ser creients com sí que van ser a la seva joventut. No tenen por a la mort, sinó al com i el quan. En fi, ja no són més que un parell d'avis baixets bojos als que només els espera la fi, que tant de bo sigui plàcid, sense que cap dels dos sobrevisqui per molt temps a la desaparició de l'amor de la seva vida. Però ¿podran?, a algú li importa?

Aviat no quedarà ni un matrimoni d'aquests entre bojos baixets jubilats. Aquest article pertany a la sèrie de ficció Espècies Urbanes, l'autor és John William Wilkinson que es publica els diumenges a la pàgina web de La Vanguardia.