"Sabré que m’he fet vella, vella de veritat –no unes quantes arrugues, la consciència cada vegada més afilada del pas del temps o una creixent dificultat per trobar les claus de casa– quan ja no tingui ganes de llegir. Llavors sabré que tot s’ha acabat, que tot està perdut.
Sempre passa. Ningú llegeix fins al final. Suposo que arriba un dia que ja no volem més històries, potser perquè pressentim que la nostra s’està acabant, o perquè ens hem tornat egoistes al tornar-nos més fràgils, o probablement també per falta de forces, perquè ja no hi veiem bé, perquè llegir requereix un esforç que al nostre cos ja no li dona la gana de concedir-nos." - Milena Busquets.

Aquesta refelxió que fa Milena, m'ha tocat de ple, dec ser doncs vell, atès fa ja temps que he perdut les ganes de llegir, concretament novel·la, encara que pel que he llegit d'altres és bastant normal a certa edat, potser perquè ja he llegit suficient, o perquè no hi ha res que desperti el meu interès. No pretenc pontificar en el sentit de que ja està tot escrit, que no hi ha res de nou i el que se m'ofereix em orodueix una sensació de 'deja vu'. No és cert, ni just manifestar-ho, però el que si queda clar és que he perdut l'interes per llegir...

Continúa Milena Busquets en el seu article: La meva àvia, una lectora extraordinària, va deixar de llegir quan li van diagnosticar parkinson. La meva mare, que era una d’aquelles persones d’una altra època que abans de complir els 20 anys ja ho havien llegit tot, va continuar llegint (P. D. James i novel·les policíaques, però també autors que jo llegia enlluernada i que ella redescobria. Jo, jove, estúpida i petulant, mai seguia les seves recomanacions culturals, però ella les meves les seguia sempre i a sobre me les agraïa) fins un parell d’anys abans de morir. Va continuar veient cine i sèries amb passió, però va deixar de llegir. Potser té a veure amb el fet d’haver sigut editora durant tota la seva vida; la majoria dels editors només acaben llegint el que publiquen, no tenen temps per a més...

 ...aquí torno a ser disfuncional, ates poc miro la televisió, llevat de partits de futbol o tennis que tinc en certa manera com a companyia i més que veurel's els escolto, però d'aquella mena de manera com pots escoltar un CD de funky de Cool&the Gang, escoltar sense escoltar. De cinema veig alguna pel·lícula de tant en tant, pero prefereixo posar-ne de serie B, de ciencia ficció o catástrofes que no requeirexn gens d'atenció ni fixació i que en certa manera serveixen com a música de fons sense necessitat d'implicar-se en el su visionat.
Miquel Cartisano em va regalar 'el dia del Wattusi', que tenia moltes ganes de llegir-la, i no he pogut, vaig llegir el pròleg i sis o set pàgines de la novel·la, i aqui ho vaig deixar, és que no puc seguir, així de senzill. De fet, vaig deixar de llegir novel·la en acabar de llegir 2.666 de Bolaño, i ja fa temps. No se si és cosa de vell o de gran, però si sé que no sóc l'ùnic, a altres els hi sentit dir el mateix que em passa a mi, i ves a saber, a lo millor aquest estat es reversible i qualsevol dia torno a llegir de nou, de fet, al pare li va passar quelcom semblant i a partir dels 80 va tornar a llegir bastant fins que ja no hi veia bé, i tot i aixó, recordo que llegia amb una lupa fins que ja ho va deixar del tot. 
Pot ser que, per edat o per convicció m'estigui Bartlebytzant a marxes forçades: 'ho sento, preferiria no fer-ho' deia l'escrivent de Melville. Dit aixó, el que sembla clar, com diu Milena, és que ningú llegeix fins al final...