Aquest escrit de Carlos Zanon sobre la cloenda del Judici del procés, el trobo exemplar, no si pot afegir ni treure res, és una anàlisi acurada i apolítica, nomès m'he permés de cambiar la imatge del dibuix clàssic dels judicis per aquesta on Junqueras sempla pilotar al trenet amb tots els seus companys al darrere. Vist per sentencia!

LA CONSPIRACIÓ DELS PACÍFICS

Després de 52 setmanes la Causa Especial 3/20907/2017 arriba al final. Més presència política avui: Laura Borràs, Jaume Asens, Gabriel Rufián i fins Meritxell Budó, que pel que sembla ha deixat per unes hores tant la fabricació de còctels molotov com les classes de càlcul i prestidigitació. Sensació de final de curs -Madrid assolellat, abraçades, últims rituals de bany, cafè, cigarret-, però també la certesa que res no acaba aquí, que tot és, serà el mateix, pitjor. Només cal que un to de mòbil sigui el I got you, babe, de Sonny Cher, perquè aparegui Bill Murray. Ningú s'ha assabentat de res. Ni per què acusava ni de què es defensava ni què havia fet ni què havia de dir que havia fet ni per què s'enfadaven uns i per què es defensa un Estat quan li vacil·len. És el que passa quan vius al Fifa World Player. Tu confecciones els equips, vens, compres, organitzem partit, jugues, ganes i ganes. Món virtual. Assolir la independència com es guanya una Champions. Curar-te un càncer a base de bon humor. Som els millors. Ja ho va dir Guardiola: amb que ens aixequem aviat i treballem no hi ha qui ens pari. El món ens mira. Yes, we can.
Alleugeriment, cansament però també tristesa i frustració. Res s'ha arreglat perquè hi ha gent en una i altra trinxera que no vol que s'arregli. Els encausats a l'espera ja de sentència són aquí per decisions jurídiques i també per foc amic. Molts dels estrategs del escarment i alguns del momentum wagnerià sembla que volen -espero que sense la crueltat d'confesár-ho- a aquests tipus a la presó. ¿Han sentit allò dels danys col·laterals? Doncs això. El que succeeix i s'ha vist avui per si algú ho havia oblidat és que aquests danys col·laterals tenen fills, néts, parelles, famílies, amics i un mos de vida que ningú els va a restituir.
Han passat moltes coses en aquests dos dies. Moltes més de les que podia semblar. Però la física quàntica continua instal·lada a Catalunya. Les defenses han fet en la seva gran majoria un bon treball. En un judici penal es jutgen fets. No el que es diu que es fa sinó el que es fa. Quan es mostren els fets que conformen aquesta veritat -el Govern de la Generalitat no va fer res del que deia que feia-, una veritat que va a ajudar a una sèrie de ciutadans a tenir una sentència justa, -a "poder esperar la sentència a casa meva", ha dit Dolors Bassa-, de seguida arriba el foc amic en forma de tuit incendiari que et parla de judici farsa, d'aquí estem instaurant la república, amenaces macarres si Barcino cau en mans mores o mira què xula m'està quedant la Guàrdia Pretoriana. ¿Irresponsabilitat? ¿Estratègia? ¿Alienació? Qui sap. Això sí, amb això tenim a Sonn&Cher al màxim a les 5.59h. els mil pròpers matins. I en aquesta segona fase quàntica, la Fiscalia, i els salvapàtries fregant-se les mans. Ens aquests, per als que els fets no són la realitat per a ells. Sinó la conspiració que hi ha sota aquests fets, la conspiració dels astuts, dels pacífics, els quals es vanten de ser justos, llestos, guapos, demòcrates i víctimes. El tercer estadi cau del nostre costat: nosaltres vam guanyar fins i tot en les derrotes. Coses de ser el poble elegit. Si ens absolen, els espanyols són tontos: els hem enganyat. Si ens envien a galeres, els espanyols són cruels i despietats que condemnen a innocents. Si hi ha condemnes prêt-â-porter, els espanyols són tontos, cruels, despietats i, de passada, estiuegen a Marina d'Or, ciutat de vacances. 
Al matí, la feina dels advocats és impecable. Han estat molt per sobre del nivell de Fiscalia que ha semblat totes aquestes setmanes un club de grans jugadors que en el seu dia van jugar amb Cruyff i Neeskens. Fora de forma, tot era massa ampli, massa eteri, massa desesperant. Probablement el fet trossejar en quatre ha anat en contra d'un millor treball. Això i el tractar de demostrar la violència, l'existència de Llucifer i que l'home mai va ser a la Lluna en només 52 sessions i 50.000 folis era una proesa per a qualsevol.
La tarda es deixa les últimes paraules dels acusats. Sol tractar-se d'un tràmit en què aquests tenen dret a concretar alguna cosa que la seva defensa no va deixar clar o va oblidar o per dirigir-se directament al tribunal, sense tecnicismes. A vegades es demana disculpes, de vegades s'invoca la innocència, de vegades el reu es dispara un tret al peu tot sol i, moltes altres, és l'advocat qui li agradaria disparar el tret al seu client als dos peus.
Però en aquest judici aquestes últimes paraules tenen més transcendència. I els acusats ho saben. Gairebé tots esgoten el seu quart d'hora. Oriol Junqueras entra fred en el partit i sembla que allò ja no va amb ell. Exhibeix el primer poeta. Petrarca, poca broma. Torna a dir que és religiós. Jo ja començo a pensar en l'Iran quan ell sigui president de la Generalitat. Després amb altres acusats arriben Espriu, Maragall i Sòcrates, que no és poeta però el volem igual. Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull realitzen un exercici de autoimmolació que no crec que les seves defenses celebrin amb cava en arribar a casa. Algun es trenca enmig de l'al·locució, l'emoció s'encomana al lletrat Jordi Pina, i també al escoltar-los, una pena afegida a la seva, és que ja només parlen per als seus, una fèrria connexió emocional amb la seva gent que aïlla a qui no s'ha penjat un llaç groc a la solapa. Carme Forcadell, Dolors Bassas, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart realitzen les seves últimes paraules amb el punt just d'emotivitat, honestedat i d'apel·lació a un tribunal que ningú demana que sigui just però sí, responsable. 
En les properes setmanes serà difícil trobar gent més sola davant d'una responsabilitat, que el jutge Marchena i la resta de la taula.