El mar de blat que fa quinze dies verdejava ja és groc, gairebé a punt per segar, les espigues ufanes apunten cap el cel, altes com feia anys no les veia. "Pel juny la falç al puny" deia el refrany popular i així ho recordava en un parell d'episodis a la novel·la "Amor Particular", de quan tenia vuit anys en un estiu passat a Santa Maria de l’Estany:

"Amb la Maria, quan l'oncle anava a segar el blat al tros, li portàvem el dinar. Sota un sol de justícia caminàvem més d'una hora per un camí polsegós i allí sota una olivera que a penes donava ombra, dinàvem sempre el mateix, escudella, gra o cansalada, pa més aviat sec i la bota de vi calent i agre que l'oncle duia sempre a sobre.
Un dia que la Maria no es trobava gaire bé, vaig anar-hi tot sol.
Després de dinar. L'oncle em va dir:
- Vailet, fot el camp cap el poble que està a punt de ploure i t'agafarà la tempesta.
- Però si fa sol - fou la meva contesta -
- Fes-me cas, ¿veus aquelles boires que venen de la banda de Santa Maria d'Oló?.
- Si! però son molt lluny.
Va somriure sorneguer dient-me sense dir-ho que - aquests de ciutat no en sabem res de la natura -
- Creu-me i fes-me cas, ves-te'n o t'agafarà la pluja.
No sens l'olor del vent humit i la flaira de terra mullada que ens arriba?
Aleshores ho vaig notar, és una olor extraordinària que t'entra pel nas - per a on sino - i es percep en tots els sentits.
- Sí que ho sento ara - li vaig dir - Teniu raó, me'n vaig.
A mida que m'anava acostant cap l'Estany el cel s'anava ennegrint i l'olor a terra mullada, aquell aire humit ple de sensacions era més perceptible.
I la vaig veure, per primera vegada vaig poder veure on començava la pluja. Davant meu, a uns vint metres - més o menys - les grosses gotes s'incrustaven dins el terra polsós del camí marcant una perfecta línia horitzontal que avançava ràpida cap a mi.
No duia paraigües ni el volia, vaig deixar que la pluja m'envoltes i calés en tot el meu cos mentre aspirava a fons i agraïa el seu contacte.
Vaig arribar xop a can Guardia, però satisfet. Havia vist començar la pluja per primera vegada i havia notat el seu efecte reparador i fresc.
La tia i la Maria en veure'm arribar mullat com un peix no compartiren els meus pensaments, però tampoc es que rondinessin gaire. Les dones contemplen amb més benignitat les petites bajanades de la mainada.
Encara no m'havia acabat de canviar de roba que la tempesta ja havia passat, el sol brillava de nou i una lleugera boirina producte de la evaporació embellia el paisatge, tot feia olor de net, a nou."

"Un dels fets extraordinaris, de fet el més especial de tots, es produïa a finals de Juny, quan el blat era segat pels segadors amb la falç, l'esclop i el barret de palla i les garbes siluetejaven els camps, anàvem tota la colla de vailets gairebé fins a Moià a peu per la carretera a esperar l'arribada de la màquina de batre. Ens arribàvem fins Magadins Nou, que d'una vella masia, ara s'ha transformat en un restaurant. Allí esperàvem i escortàvem la màquina fins a l'entrada del poble. Aquells homes i la seva màquina, per a nosaltres, eren com éssers vinguts d'un altre planeta, tenint en compte que eren èpoques de poc viatjar i gent com aquella que anava per tot arreu, exercia sobre nosaltres una extraordinària fascinació.
Després, veiem com feien els pallers. Els homes amb barret de palla, ulleres i un mocador a la cara, talment com si fossin bandolers. La màquina que amb un soroll eixordador anava llençant palla pel tub, i mentre uns recollien el gra en sacs, els altres amb les forques li anaven donant forma al paller, fins arribar a dalt. L'olor profunda del blat espellussat, la pols, la calor li donaven un to gairebé épic a la seva feina, i no ho era de fàcil fer un paller, requeria la seva técnica.

I així, era rera era, poble rera poble, cada més de Juny, amarats de suor, tirant de bota de vi. Negres com el carbó de tantes hores sota el sol, i unes mans fortes de venes marcades i dits gruixuts. De treballador, d'home de la terra.
Fou un bon estiu aquell a Santa Maria de l'Estany. Un estiu d'aquells que no s'obliden."