DIUEN... DIUEN... DIUEN... DIUEN... DIUEN...


Sandra Homdedéu i Francitorra és una barcelonina llicenciada en Geografia de 31 anys que quan realment estreny la calor sol buscar refugi en alguna gèlida sala de cinema. Per descomptat, la peli és el de menys. Es tracta tan sols de deixar, durant un parell d'hores, de suar com un pollastre, fins i tot sabent que a l'abandonar el cinema la calor li resultarà encara més asfixiant que quan va treure l'entrada.
Va sortir de marxa un dijous amb unes amigues i, com de costum, totes es passaven l'estona amb un ull posat en l'app que utilitzen per lligar. Aquella nit es va reunir Sandra amb un calb suat que sense intercanviar cap paraula va intentar, res més veure-la, embolicar-la en un aparatosa abraçada d'ós. Feia olor de suor barrejat amb colònia barata, és a dir, a tigre. Després de desfer-se com va poder de tan repugnant espècimen, va tornar a reunir-se Sandra amb les seves amigues i va acabar bevent bastant més del compte.
Matinar per arribar a la botiga on treballa de dependenta fins que li surti una feina una mica millor. Ressaca monumental. Jornada interminable. Clients, més que desagradables, cruels. L'encarregada, insuportable. Set. Desesperació. Set. Ganes de tirar-se per un penya-segat o volar en el pròxim vol a... Mèxic... a Tailàndia... a...
En arribar a casa extenuada, exhausta, l'esperava el seu piset convertit en una sauna que no podia ni apagar o si més no graduar. Suava fora mida; li faltava aire. Va aguantar mitja hora abans de sortir corrents cap al cinema més proper. Es va quedar roque només acomodar-se a la butaca. A causa de l'intens fred encara que ella en fos consent d'això, la suor es va transformar en pell de gallina. I ja somiava.
Somiava que estava amb Virgili en l'últim cercle de l'infern, el de notoris traïdors com Judes Iscariot o Bruto, que en comptes de patir els turments de foc, purguen cap per avall recoberts de gel, que també crema, i com. No cal cap Freud per explicar que l'origen de tan estrany somni es devia al fet que portava Sandra dues setmanes immersa en la lectura de la Divina Comèdia o que el que li remetia al gèlid cercle dels traïdors era l'aire condicionat.
Ara bé, es barrejaven sense solta ni volta en el seu somni escenes, turments i personatges de diversos cercles superiors de l'infern. Que si arbres que sagnen, pares que devoren als seus fills, diables repartint càstigs a fuetades o amb forquilles candents ...
A poc metres dels traïdors atrapats en aquest immens llit de gel, corrien d'un costat a un altre els rufians i seductors en doble fila contraposada en direcció contrària, flagel·lats sense pietat per cornuts dimonis. És clar que aquest no era el lloc que els corresponia en el magistral esquema de Dante, que els havia situat al cant XVIII i no el XXXIV, el dels traïdors, que era l'últim que havia llegit Sandra. Però això no va ser el que més li cridava l'atenció, sinó un grup compost de dotze individus -nou homes i tres dones que, a causa de que els encegaven uns pals que els travessaven els ulls, deambulaven, a pas lleuger, gairebé al trot entre les flames i el gel, entonant en veu baixa a l'uníson una mena de lletania.

-I aquests qui són ?, li va preguntar Sandra al poeta.

-Aquests no haurien d'estar aquí, encara no. Jo diria que s'han colat i que són, en tot cas, els únics voluntaris que hi ha hagut mai a l'infern.

-Què diuen?

-No tinc ni idea. Sona a 'DUI' o alguna cosa per l'estil, que no vol dir res; però vés a saber. Esperava m'ho digués vostè.

La propera vegada que van passar al seu costat va poder Sandra desxifrar l'única paraula que repetien sense parar dels dotze mentre corrien sense rumb sortejant rufians, seductors i, ai, traïdors. Era aquesta:

-Diuen... Diuen... Diuen... Diuen... Diuen... Diuen... Diuen...

I així ho va comunicar Sandra al poeta en el precís segon que es va despertar a la butaca morta de fred.


Aquest article pertany a la sèrie de ficció Espècies Urbanes, l'autor és John William Wilkinson i que es publica els diumenges a la pàgina web de La Vanguardia.

2 comentaris:

  1. Ojo con el canto XXIII del Infierno; hay un fraile que se llama Catalano (sic), a ver si va a ser el de diuen, diuen, diuen...
    salut

    ResponElimina