L'AVANTPROJECTE QUE NO AVANÇA


El Consell de Ministres va aprovar el tretze de maig de 2011 l'avantprojecte de llei de Cures Pal·liatives i Mort Digna, una norma que pretenia aclarir els drets dels pacients en situació terminal i les obligacions del personal sanitari que els atén. La llei consagra els drets a renunciar a un tractament mèdic i l'ús de sedacions terminals i tot a costa d'escurçar l'agonia i accelerar la mort. El text també reconeix el dret del pacient a que, en l'etapa final de la seva vida, es preservi la seva intimitat i la de la seva família, i que estigui acompanyat ja que se li permeti rebre l'auxili espiritual que sol·liciti d'acord amb les seves creences. La llei estableix que, almenys en la fase d'agonia, el malalt podrà passar-la en una habitació individual.
Aquest avantprojecte va quedar pendent de ser refrendat pel Parlament Espanyol, però no es va aprovar. El desembre de 2018 es va ultimar la llei de mort digna a petició de Ciutadans, que tampoc està aprovada per la obstrucció del Pp, i seguim doncs sense aquesta llei ni la de cures pal·liatives. Esperem que el nou govern que es a punt de constituir-se - sembla - posi fil a l'agulla, però de moment se n'aniràn de vacances i al septembre ja veurem... Mentrestant....


... Ja he explicat en més d'una ocasió que quan el Ministeri de Sanitat o el mateix Govern diuen que els fumadors els costen diners, simplement menteixen, ans al contrari, aporten molts més diners a l'Estat que els no fumadors. Els que realment costen i molts diners al Ministeri de Sanitat a part de la mala planificació i desgavell dels seus Hospitals, autèntiques màquines de malbaratar, són els vells als qui de manera artificial se'ls allarga la vida en unes condicions deplorables i indignes en la majoria de dels casos, tot això per allargar una vida que no té solució i a base de calmants i tractaments pal·liatius aconsegueixen que enmig de sofriment inútil visquin uns anys més, o també fent en més d'una ocasio de conillets d'indies.
La Carmencita va entrar al parc Tauli, estava molt constipada, tenia algunes dificultats respiratories i 76 anys, el metge que l'atenia va errar el disgnostic i per tant el tractament, de manera que en qüestió de quinze dies sense saber perquè se'n va anar a l'altre barri, més groga que els Simpson del mal que li varen fer al fetge. "Me l'han matat em deia la seva filla" i tenia tota la raó. Posarà una denúncia? - li vaig preguntar - Perquè?, aquests són una secta, corporativisme pur i s'ajuden entre ells, no hi ha res a fer. I és trist però és així.
Si es cert el que han denunciat alguns metges, a la Gran Bretanya alguns Hospitals tiren pel camí directe amb els malalts terminals, per estalviar - diuen. Sense oblidar al ministre japones que va dir que els vells vivien massa anys. que s'haurien d'anar apartant car costàven massa diners.
Es sol dir que el primer que perds en entrar en un Hospital és la dignidad, i diuen també que de la mateixa manera que els errors dels arquitectes es tapen amb flors, els del metges es tapen amb terra. Un final ràpid, el que abans en deien morir-se de repent, és el millor que ens pot passar. Ara! no hi ha pressa, com deia el pare, pel que fem ja estem bé aquí, i es què, això de morir-se és un conyàs i per més voltes que hom li doni, no sap trobar-li cap dignitat al darrer acte.

DIUEN...DIUEN...DIUEN...DIUEN...


Sandra Homdedéu i Francitorra és una barcelonina llicenciada en Geografia de 31 anys que quan realment estreny la calor sol buscar refugi en alguna gèlida sala de cinema. Per descomptat, la peli és el de menys. Es tracta tan sols de deixar, durant un parell d'hores, de suar com un pollastre, fins i tot sabent que a l'abandonar el cinema la calor li resultarà encara més asfixiant que quan va treure l'entrada.
Va sortir de marxa un dijous amb unes amigues i, com de costum, totes es passaven l'estona amb un ull posat en l'app que utilitzen per lligar. Aquella nit es va reunir Sandra amb un calb suat que sense intercanviar cap paraula va intentar, res més veure-la, embolicar-la en un aparatosa abraçada d'ós. Feia olor de suor barrejat amb colònia barata, és a dir, a tigre. Després de desfer-se com va poder de tan repugnant espècimen, va tornar a reunir-se Sandra amb les seves amigues i va acabar bevent bastant més del compte.
Matinar per arribar a la botiga on treballa de dependenta fins que li surti una feina una mica millor. Ressaca monumental. Jornada interminable. Clients, més que desagradables, cruels. L'encarregada, insuportable. Set. Desesperació. Set. Ganes de tirar-se per un penya-segat o volar en el pròxim vol a... Mèxic... a Tailàndia... a...
En arribar a casa extenuada, exhausta, l'esperava el seu piset convertit en una sauna que no podia ni apagar o si més no graduar. Suava fora mida; li faltava aire. Va aguantar mitja hora abans de sortir corrents cap al cinema més proper. Es va quedar roque només acomodar-se a la butaca. A causa de l'intens fred encara que ella en fos consent d'això, la suor es va transformar en pell de gallina. I ja somiava.
Somiava que estava amb Virgili en l'últim cercle de l'infern, el de notoris traïdors com Judes Iscariot o Bruto, que en comptes de patir els turments de foc, purguen cap per avall recoberts de gel, que també crema, i com. No cal cap Freud per explicar que l'origen de tan estrany somni es devia al fet que portava Sandra dues setmanes immersa en la lectura de la Divina Comèdia o que el que li remetia al gèlid cercle dels traïdors era l'aire condicionat.
Ara bé, es barrejaven sense solta ni volta en el seu somni escenes, turments i personatges de diversos cercles superiors de l'infern. Que si arbres que sagnen, pares que devoren als seus fills, diables repartint càstigs a fuetades o amb forquilles candents ...
A poc metres dels traïdors atrapats en aquest immens llit de gel, corrien d'un costat a un altre els rufians i seductors en doble fila contraposada en direcció contrària, flagel·lats sense pietat per cornuts dimonis. És clar que aquest no era el lloc que els corresponia en el magistral esquema de Dante, que els havia situat al cant XVIII i no el XXXIV, el dels traïdors, que era l'últim que havia llegit Sandra. Però això no va ser el que més li cridava l'atenció, sinó un grup compost de dotze individus -nou homes i tres dones que, a causa de que els encegaven uns pals que els travessaven els ulls, deambulaven, a pas lleuger, gairebé al trot entre les flames i el gel, entonant en veu baixa a l'uníson una mena de lletania.

-I aquests qui són ?, li va preguntar Sandra al poeta.

-Aquests no haurien d'estar aquí, encara no. Jo diria que s'han colat i que són, en tot cas, els únics voluntaris que hi ha hagut mai a l'infern.

-Què diuen?

-No tinc ni idea. Sona a 'DUI' o alguna cosa per l'estil, que no vol dir res; però vés a saber. Esperava m'ho digués vostè.

La propera vegada que van passar al seu costat va poder Sandra desxifrar l'única paraula que repetien sense parar dels dotze mentre corrien sense rumb sortejant rufians, seductors i, ai, traïdors. Era aquesta:

-Diuen... Diuen... Diuen... Diuen... Diuen... Diuen... Diuen...

I així ho va comunicar Sandra al poeta en el precís segon que es va despertar a la butaca morta de fred.


Aquest article pertany a la sèrie de ficció Espècies Urbanes, l'autor és John William Wilkinson i que es publica els diumenges a la pàgina web de La Vanguardia.

IDIOCRÀCIA


Idiocràcia és una pel·lícula nord-americana de l'any 2006. Després d'un experiment militar fallit, l'oficial Joe Bawers (Luke Wilson) i la prostituta Rita (Maya Rudolph) desperten cinc-cents anys endavant en el futur, en un món distòpic en què la selecció natural ha afavorit als més idiotes, a causa que es reprodueixen més. Això ha resultat en una humanitat estúpida i ignorant, de manera que Joe descobreix que és l'home més intel·ligent del planeta. Aviat es converteix en un pròxim conseller del President dels Estats Units, l'excèntric Camacho (Terry Crews)... Crec que la distòpica societat que descriu la pel·lícula Idiocracia, ja és aquí, s'ha anticipat 500 anys a la data fixada en la pel·lícula. Només cal llegir la següent notícia:

"Donald Trump ha tornat a donar un vergonyós exemple de dos dels seus mals més evidents: la seva falta d'empatia i el seu desconeixement dels principals conflictes internacionals. Això sí, el president dels EUA, com el que sent ploure. Sense immutar-se.
Anem al seu Despatx Oval, a la Casa Blanca. El magnat va rebre dimecres a diferents persones supervivents de casos de persecució religiosa a tot el món. Assegut a la butaca, es va deixar envoltar per aquestes víctimes. Entre els diferents visitants hi havia membres de la minoria yazidí, que professen una fe preislàmica hereva del zoroastrisme, les arrels es remunten 2.000 anys abans de Crist. Al capdavant, Nadia Murad, Nobel de la Pau el 2018, la dona que ha revelat al món com els membres de l'Estat Islàmic han violat, torturat i assassinat als membres de la seva comunitat.
L'activista, que en l'atac a la seva vila va ser torturada i violada repetidament pels jihadistes i que ha perdut a 18 membres de la seva família, tractava de demanar ajuda al republicà perquè hi hagi entre les autoritats kurdes i les iraquianes, que són les que ara es barallen a la seva terra, un cop que s'ha donat per vençut a l'ISIS. Fins que aquesta batalla no acabi, els yazidíes no tindran un lloc segur al que tornar, insisteix Murad a un Trump que ni la mira a la cara. Aquesta és la conversa completa:
Murad insisteix: el seu poble no és gran, tot just mig milió, i té el dret de tornar a casa. Ara viu la diàspora, 95.000 membres només a Alemanya. "No puc anar a casa meva i viure en un lloc segur, que em tornin la meva dignitat, i no és només pel ISIS", emfatitza, demanant a Trump la seva mediació. Li recorda que no volen ser refugiats, però que no s'atreveixen a tornar sense garanties després de la qual sofert. "Van matar a la meva mare, als meus sis germans...". Primera relliscada de Trump: "On són ara?", Pregunta. Una anonadada Murad respon: "Els van matar". Sap que té una oportunitat excepcional i aprofundeix en el seu cas -encara que sempre és parca en paraules en parlar de la seva odissea personal-: "Estan en una fossa comuna a Sinjar i jo estic encara lluitant per viure de forma segura", insisteix.
Després del seu "si us plau, feu alguna cosa", rep de rèplica del president un "jo conec molt bé la zona" i una promesa de mirar amb calma l'assumpte. Murad li dóna les gràcies i, queda clar, no està preparada per a la pregunta que ve a continuació: "I tu tens un Nobel?". Sí, òbviament. "És increïble. I per què et van donar el Nobel, llavors?". Davant d'un senyor que clarament no coneix el seu problema ni s'ha assabentat de qui és i què li ha passat, la jove li explica que ningú fins que ella va parlar va poder explicar el que feia el ISIS i posar els yazidíes al mapa. Trump li deixa anar un "així que et vares escapar" que gairebé sona més a sospita sobre la supervivent. Amb gest d'angoixa, Murad insisteix en el seu relat: no saben, per exemple, on són 3.000 dones i nens de la seva comunitat. "Déixam veure-ho, anem a veure-ho", conclou la conversa.
No és l'únic mal gest que va tenir del president dels EUA en aquesta audiència. Com es veu al vídeo que obre aquesta notícia, també va rebre a un portaveu de la comunitat rohingya, aproximadament un milió de persones que professen l'Islam al mig de la majoritàriament budista Birmània, perseguits fins a la mort i l'èxode pel seu govern. Quan un refugiat rohingya li va preguntar directament sobre el pla per ajudar a la seva gent, Trump va respondre: "On és això exactament?".

L'estadista, de nou fent de les seves. Recomano encaridament visionar IDIOCRACIA (la podeu trobar a  MOVISTAR+gravacions) a Trump en la seva estultícia segur que li encantaria. Parafrasejant Marx; Groucho, creguin-me: es realment un idiota.

FaceApp: ENS ESPIEN PER LA CARA?


La popularitat aconseguida en els últims dies per FaceApp, l'aplicació per a smartphones que analitza mitjançant intel·ligència artificial la foto d'un rostre i projecta com podria ser de vell (o de nen, o de diferent gènere, entre d'altres filtres), és només comparable a la polèmica que ha generat al voltant dels riscos a la privacitat que implica el seu ús.
La veritat és que certes possibilitats que els desenvolupadors plantegen en les condicions d'utilització del servei generen certa preocupació en els més interessats en la privacitat. ¿Puja totes les fotos? ¿Guarda còpies? ¿Accedeix a les dades personals? Són algunes de les preocupacions més escoltades d'aquesta app, fundada per una companyia russa. Així que davant l'enrenou generalitzat, els responsables de la firma van decidir publicar la següent declaració, de la qual es van fer ressò mitjans com TechCrunch.

Sorpren que el personal es sorprengui de que hi hagi qui está emmagatzemant i utilitzant les nostres dades, aficions o gustos, fa temps que ho estan fent amb total impunitat totes les grans companyies. Recordo fa cinc anys que en comptes d'anar a Lanzarote varem contemplar la possibilitat d'anar a Madeira, doncs be, tot va ser mirar alguna adreça d'internet cercant informació sobre l'illa, per a continuació entrés on entrés, a qualsevol digital em sortia informació i offeriments sobre Hotels a Madeira.
El que passa es que ara aquest procés d'espionatge s'ha sofisticat, i tenim una serie d'aparells alguns models de televisor, els mòbils, o els assistents de veu que escolten i emmagatzemen les nostres converses o reflexions en veu alta. Moltes aplicacions gratuites estàn connectades a l'altaveu del mòbil, ho podeu comprobar si aneu a configuració. Semblava una teoria de la conspiració si no fos que hi ha massa testimonis que poden donar fe d'aquest sistema d'espionatge, Jordi Basté i altres en poden donar fe com ho comentàven avui a Rac1.
Es diu que quan alguna cosa et surt gratis, en aquest cas les aplicacions, el negoci ets tu, vaja, les teves dades, el nou or del segle XXI, i té la seva lógica, tenir tota aquesta informació permet a les grans companyies orientar tota la seva publicitat, personalitzar-la, i als Governs i empreses controlar al màxim als seus ciutadans i empleats. Recordo una escena de 'Minority report' en que Tom Cruise va pel carrer i en passar per davant d'un aparador, aquest canvia el producte que estaba oferint adequant-lo als algoritmes del perdsonatge de Cruise: La pel·lícula és de l'any 2002, pero ja ens avançava el que ens està succeint ara. 
No només a la Xina, a Madrid hi ha una estació d'autobusos que ja  té instal·lat el control facial dels ciutadans, i compte, aqui se sap, pero ves tu a saber a quants llocs s'ha instal·lat sense que n'estem assabentats. En teoria, si no tens res a amagar, no t'ha d'importar que t'espïin o escanegin el teu rostre, et diran que és per el teu bé, per controlar més bé als terroristes, etc etc, però no ens hauriem de deixar enganyar, ens estan controlant i no sabem fins on poden arribar i qui considerarà si alguna actitud o comportament nostre pot ser considerat perniciós per l'Estat.
Ens espien i podriem considerar que no té importància, que com deia és pel nostre bé, pero ¿ens espien per protegir-nos o per controlar-nos i perjudicar-nos?, i això si que en té, i ens hauria de preocupar.

EL CATALÀ AL PATI DE L'ESCOLA


Menys del 15% de les converses als patis dels instituts són en català. Plataforma per la Llengua prepara una campanya de cara a la tardor per "recuperar-lo". Només el 14,6% de les converses als patis dels instituts de les zones urbanes són en català. És el resultat de la investigació que ha presentat avui Plataforma per la Llengua que apunta també la xifra arriba al 24,3% si s'inclou primària. Es tracta d'un estudi realitzat en 50 centres educatius dels 35 municipis més poblats de Catalunya (40 públics i 10 privats; i 25 de primària i 25 de secundària).
El president de l'entitat, Òscar Escuder, ha indicat aquest dijous que "els patis són un dels punts principals d'interacció i lleure entre infants i adolescents" i que per tant, "es poden detectar quins instruments consideren més útils i adients per a comunicar-se entre ells, quina és la seva llengua comuna espontània". 
El català perd la partida fins i tot a les zones majoritàriament catalanoparlants segons l'estudi. Fet d'incògnit, el treball estipula que a la primària el català ocupa el 35% de les converses -14,6% a la secundària-, i pel que fa al professorat de l'ESO, el 27,8% -més d'un de cada quatre- s'adreça en castellà als alumnes, "de manera que no respecta la condició de llengua vehicular del català, com marca la LEC", ha dit Escuder. 
Aquests resultats són "desfavorables" pel català: a l'estudi, només un dels 50 centres analitzats presenta un 100% d'ús del català (és de primària), mentre que l'ús d'aquesta mateixa llengua en 16 centres ha resultat ser del 0%: nou de secundària i set de primària.
Pel que fa al professorat, l'ús del català al pati és molt diferent: el 87,6% dels mestres a l'escola es dirigeixen en català a les criatures, i és un 72,2% els que ho fan a l'institut. Sigui com sigui, l'estudi apunta una tendència a la baixa dels centres de secundària enfront dels de primària del gairebé 90% de es escoles, on es passa a poc més del 70% dels instituts. 
Sosté l'organització que «el mètode més adequat per a aconseguir una observació fidedigna és l'observació d'incògnit, que implica que els subjectes d'estudi no saben que s'observen els seus comportaments lingüístics». «Si el subjecte d'estudi és conscient que s'estan observant els seus hàbits lingüístics, és molt probable que no actuï de manera natural», argumenta la Plataforma per la Llengua per defensar la seva forma de procedir.

Aquest informe és el vuité que fa la Plataforma per la Llengua, l'informecat2019. i no diu res que poguessim intuir, més aviat confirma el que es sospitava, que l'idioma del pati de l'escola i del carrer de la mainada és el castellà majoritariament.
No és aquesta noticia la que ha cridat la meva atenció, potser per sabuda o intuïda. Plataforma per la llengua, és una entitat no Governamental creada el 1993 a partir del Col·lectiu l'Esbarzer, un grup de joves vinculats al teixit associatiu de la Vila de Gràcia de Barcelona que volien millorar la situació del català. Els seus integrants provenien principalment del món coral, de l'excursionisme i de la cultura popular i tradicional. Pero mireu el tractament maliciós que dona a la noticia el digital de 'El Mundo'

Torra permite espías en los recreos para comprobar si los niños hablan catalán - @VMondelo Barcelona Viernes, 19 julio 2019 -  Una ONG subvencionada se introdujo "de incógnito" en 50 colegios y vigiló el "comportamiento lingüístico" de alumnos y profesores. Un infiltrado en el patio fingía desconocer el español y el catalán y tomaba nota desde un rincón...

O sigui, manipulem la informació hi hi posem a Torra pel mig. NO és la primera que s'ha fet aquesta investigació d'aquesta manera i els motius adduits per la plataforma per la llengua semblen raonables, «Si el subjecte d'estudi és conscient que s'estan observant els seus hàbits lingüístics, és molt probable que no actuï de manera natural», argumenten.
I crec tenen raó, encara que una altre questió seria l'ética sobre aquesta manera de fer l'enquesta que es discutible i aleatoria, però els de el Mundo han tirart pel dret: Torra permite espias en los recreos... ja tenen el titular anti català del dia. I después parlen de victimisme, però és que som l'ase dels cops.

QUAN ÉREM CENT PER CENT HUMANS


Des que la memòria es calcula en gigues, em sento cada dia més inútil i veig els meus congèneres més maldestres - Imma Monsó - lavanguardia

"Fa dies vam saber que Barcelona ha estat agraciada amb un superordinador de 200 petaflops, un megaordinador únic capaç de processar 200.000 bilions d'operacions per segon. Des que la memòria s'explica en gigues i el rendiment de la intel·ligència es calcula en flops em sento cada dia més inútil - explica Monsó - i veig els meus congèneres igualment més maldestres. Exemple, un fragment de conversa escoltada recentment: "sí, home sí, aquesta on també actua el flac aquest tan maco...". "¿James Stewart?", diu el un altre, i prossegueix: "Llavors ja sé a quina pel·lícula vols dir... la que ell està amb aquesta actriu dels ulls blaus i ...". "Llegeix Remick!", diu la del costat. "Sí, ¿el títol és alguna cosa com... 'autòpsia d'un crim'?"."Anatomia d'un assassinat!", diu l'altre, que ja l'ha trobat al cercador. Aquest tipus de conversa que funciona per vagues aproximacions i tira contínuament del mòbil és cada vegada més comú, i no precisament en e l geriàtric sinó entre gent mitjanament jove amb una memòria mitjanament sana (potser per poc temps: el que no es fa servir s'atrofia).
Quan érem cent per cent humans també delegavem. Però ho fèiem en altres congèneres. Vaig conèixer a una parella en què ell representava la intel·ligència i ella la memòria. Ell explicava, associava i relatava amb gran agudesa i, quan arribava a una dada que la seva memòria havia considerat prescindible, l'hi preguntava a ella. Fins i tot quan li recitaven la carta de postres podia preguntar, per exemple: "Adela, m'agraden a mi els mochis?", Doncs no li semblava a ell rellevant tenir al cap aquesta dada. Es compenetraven de meravella.
Una sincronia semblant explica Ignacio Ramonet a Fidel Castro: biografia a dues veus, encara que en aquest cas es tractava de dues memòries, una portentosa (la de Fidel) i l'altra molt precisa (la del seu amic l'historiador Álvarez Tabío), que el ajudava a puntualitzar tot tipus de dades. "A quina hora vaig arribar jo a la grangeta Siboney la vigília de l'atac al Montcada?", Preguntava Fidel. "A aquest hora, comandant", responia Pere. "Com es deia aquell segon dirigent del Partit Comunista de Bolívia que no volia ajudar al Che?", Preguntava un. "Fulano", contestava l'altre.
Quan érem cent per cent humans, si no podíem delegar en altres humans més memoriosos o més llestos, buscàvem en els llibres. Era una recerca laboriosa, de vegades lenta, i potser per això mateix no solíem després oblidar el que havíem buscat. Si la dada no estava en els llibres, però ens semblava que d'un moment a l'altre anàvem a recordar-ho, podíem passar hores rebuscant en la nostra memòria. El dèiem "tenir-lo a la punta de la llengua", una altra expressió que aviat estarà en vies d'extinció. Quan estiguem permanentment connectats ningú necessitarà realitzar la proesa de recordar. A no ser recordar sense ajuda es converteixi en un nou esport olímpic".

No deixa de ser curiosa la capacitat del cervell d'recordar pel seu compte. Quantes vegades intentem recordar el nom d'una persona o un lloc i no ens surt, ia l'estona el cervell va processant pel seu compte i zas ... apareix el nom. Cal pensar també que, abans, recordàvem de memòria molts números de telèfon, aspecte que ja no és així, tot just si ens sabem el nostre, ho hem confiat tot al mòbil.
Un últim exemple. Any 1955. Banc espanyol de crèdit de Sabadell. Un senyor, un empleat sosté a la mà dreta un munt de lletres de canvi i rebuts, un a un va ordenant al seu ajudant: carregal en compte, torna'l, carregal però truca perquè ingressi avui  mateix, etc. Aquest senyor es sabia de memòria els saldos de tots els seus clients, era com una preqüela dels ordinadors actuals. I tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja engolides pels flops i petaflops. És el progrés, diuen...

QUI HA DEIXAT ANAR UN TIGRE AL PATÍ?


El populisme no només contamina a polítics sinó també a jutges, fiscals i reguladors. L'expresident del Barça, Sandro Rosell, va estar dos anys a la presó per finalment ser absolt. Algú en algun moment li ha de reconèixer alguna compensació que, en tot cas, no servirà per a tornar-li tot aquest temps perdut. Si fem l'exercici d'intentar posar-nos en el seu lloc podrem sentir aquest ressentiment contra un sistema que t'ha atropellat.
¿Què hem fet malament tots aquests anys perquè una societat que caminava cap a la modernitat i que era cada vegada més garantista amb els drets de les persones hagi acabat finalment desenvolupant maneres de comportament en alguns dels seus responsables que es porten per davant a un bon nombre de ciutadans? La resposta sembla evident. El maleït populisme, que molts creuen que és un virus que afecta només a part de la classe política, ha acabat penetrant en amplis espais del veïnat com si fos un calabobos, contaminant a hores d'ara tant al tertulià espontani del bar de la cantonada com a reguladors, fiscals i jutges. Algú s'ha preguntat per què el jutge o el fiscal que es van encarregar de engarjolar a Rosell no han respost en cap moment dels seus actes, ni han assumit la més mínima penalització.
Com és possible que la Comissió Nacional del Mercat de la Competència llanci a l'aire una proposta que colpeja directament a la butxaca de milions d'accionistes, sense prèviament escoltar a les parts i sospesar tots els termes de la seva decisió? Diu José María Marín, president de la CNMC, i, excepte per aquests petits detalls, un professional irreprotxable, que les empreses energètiques han de fer "menys soroll ambiental" i presentar-li els seus arguments. El soroll ambient el provoca no els nens que criden sinó que ha deixat anar un tigre al pati del col·legi. I si encara no tenia els arguments, més raó per no aventurar sense més una mesura que ha costat ja milers de milions d'euros.
Una cosa semblant passa amb la Fiscalia que "estudia" imputar a tot el consell de BBVA pel cas Villarejo. Només l'anunci per part de la Fiscalia de la possible imputació del consell d'una entitat de mida del BBVA pot causar un cost reputació de gran abast tant per al banc implicat com per bona part del sector. I tot per a què? Qualsevol amb un mínim de preparació, i als membres de la Fiscalia se'ls suposa, sap que un consell d'administració és un òrgan col·legiat mancomunat i que totes les seves decisions estan necessàriament recollides en actes. Abans d'anunciar una possible imputació, ¿no era millor haver requerit les actes per veure si el consell havia tingut algun paper en la contractació del comissari Villarejo? Hagués estat el més prudent si no fos perquè la prudència és ara un valor en desús en una societat en la qual comença a prevaler el soroll sobre la reflexió i on els judicis sumaríssims als carrers comencen a desplaçar a la decisió motivada.
El jutge Andreu, deixeble avantatjat de Garzón, va fer del cas Bankia un fulletó, asseient al banc dels acusats a tres desenes de consellers amb acusacions veritablement poc fonamentades, però que han actuat com una màquina de picar carn. Veurem en què queda, però el que és segur és que si Andreu s'ha equivocat marxarà de rositas.
Un jutge del contenciós decideix suspendre la demolició d'un col·legi, sense res que l'avali, perquè està en el seu criteri personal. I un altre suspèn una mesura política com la moratòria de multes a Madrid Central trepitjant la línia que marca la distància entre l'Executiu i el Judicial. I no passa res perquè s'han desenvolupat unes zones d'impunitat que condueixen directament a la irresponsabilitat. Fins i tot a un àrbitre de futbol quan s'equivoca se'l fica a la nevera. I el mateix li passa a un professional de la medicina. Ha arribat el moment d'exigir un mínim de responsabilitat a tots aquests elements que amb la seva actuació construeixen els pilars de la nostra convivència. No pot ser que aquells que han de donar exemple de mesura estiguin permanentment mirant a la càmera. - vist a Expansión

LA NOSTRA VERGONYA


Un noi marroquí de 25 anys mort en un CIE de València. Tot apunta a un suïcidi. Un altre noi mort en un centre de menors a Almeria. Va morir lligat i asfixiat, contingut per sis guàrdies jurats. Endavant Andalusia denuncia violència i abusos en aquest centre. Peio Sánchez, rector de l’església de Santa Anna de Barcelona, que acull al temple alguns dels joves migrants que vaguen pel Raval, afirmava en un reportatge a El Periódico. "A alguns els estan prostituint, estan deteriorats, físicament i mentalment, molts prenen drogues, estan realment molt atabalats i ho passen molt malament, les màfies se n’aprofiten". 
Tot això està passant als nostres carrers, dins de les nostres fronteres. Nens i joves que troben la mort, la malaltia i l’explotació. El maltractament institucional només alimenta el racisme en la població, ja que les vides dels migrants semblen valer molt poc. Tan poc que poden tancar-se en centres en pitjors condicions que les presons, on la humanitat es queda a l’altre costat de la porta. Tampoc ajuden els mitjans que poc difonen aquestes noticies que sempre acaben en segon o tercer terme dins la graella del dia a dia. Ser migrant no és un delicte. Ser un país racista és la nostra vergonya, perquè tinc la sensació que no fem prou tots plegats, que podriem fer més. No n'hi ha prou en penjar un llençol que resi 'Volem acollir', hauriem de fiscalitzar més al Govern, i exigir-li més dedicació i respecte per aquests nois que pensàven haver arribat al cel i s'han trobat l'infern de la nostra indiferència.

L'HEROI NACIONAL PARLA


"(El Mundo) Risto Mejide Roldán es un presentador de televisión, publicista y escritor español que se dio a conocer como jurado del concurso Operación triunfo en 2006. Tuvo mucho éxito entre sus últimos proyectos destaca como jurado del programa Got Talent España de la cadena Telecinco, y en Cuatro como presentador de Chester y Todo es mentira.
La semana pasada fue entrevistado en El hormiguero y anunció una nueva "laguna dorada", que según él, puede convertir en millonario a cualquiera en 3 o 4 meses. Mejide animó a que todos los españoles se lanzaran a aprovechar esta asombrosa oportunidad antes de que los grandes bancos lo silenciaran definitivamente.
Y, efectivamente, minutos después de que terminara la entrevista, CaixaBank llamó para evitar que la entrevista de Risto fuera emitida, pero ya era demasiado tarde." SIMPLYSUD.COM
Aquest anunci surt als digitals de Público i el diario.es a la columna de la dreta, el primer de tots. El titular és cridaner:: EL HÉROE HACIONAL HABLA,  inclòs a la foto adjunta.
No sé fins a quin punt els digitals nomenats són conscients de la publicació d'aquest anunci, és a dir, si cobren per inserir-lo, o apareix de motu proprio de la mateixa manera que els de ad-sense en els blocs.
No és la primera vegada, he vist més o menys el mateix tipus d'anunci amb Amancio Ortega a Russia Today (rt.com)
i òbviament l'anunci és fals, dissenyat per enganyar incauts de guanyar diners fàcil en molt poc temps.
El que no entenc és com es deixen inserir aquest tipus d'anuncis en digitals, sabent que es tracta d'un engany, ja que poden portar a la confusió de la gent de bona fe en creure que l'oportunitat de negoci és certa al publicar-la en un mitjà diguem-ne seriós.
No se si hauria intervenir-la Fiscalia o algú del Govern com el defensor del poble, per acabar amb aquesta anomalia. No sóc periodista, però suposo que per a un professional, investigar si va dir o no dir Mejide el que diuen que va dir a l'Hormiguero seria un treball d'investigació relativament fàcil. Aquí ho deixo per si ho va dir, o no...

AI, CARMENA!


L’ex-alcaldesa de Madrid Manuela Carmena, pregonera de les festes de la Mercè d’enguany, ha reafirmat avui les polèmiques declaracions d'ahir en què vinculava l’auge de Vox amb el procés independentista català. ‘Prendre decisions contràries a la naturalesa de la llei és negatiu. El referèndum il·legal va generar un nacionalisme espanyol exacerbat’, ha declarat en una entrevista a RAC-1. I ha dit que els presos polítics no són presos polítics. ‘En absolut’, ha respost. ‘Crec que quan hi ha hagut un incompliment de l’ordenament hi ha d’haver conseqüències i les conseqüències poden ser penals. No s’han vulnerat drets humans, van actuar contra la constitució i això comporta una responsabilitat’, ha afegit, bo i criticant la presó preventiva en aquest cas i en tots els casos en què s’aplica. 
Ahir Carmena ja va dir: ‘Aquesta pretensió de la declaració unilateral d’independència de Catalunya o el referèndum en unes condicions que mai s’hauria d’haver donat ha perjudicat Catalunya i Espanya. No tinc cap dubte que Vox és una conseqüència en part d’aquest procés. Sabent el dany que fan aquests processos, fem tot el que puguem per col·laborar en la solució’. Avui ho ha reiterat. I no s’ha volgut posicionar sobre si hi va haver un delicte de rebel·lió i ha evitat dir també si una sentència com més lleu possible milloraria la resolució del conflicte. ‘Com a ciutadana sí que crec que és important –com a persona que defensa el diàleg- que el diàleg s’ha de fer sempre de manera independent quean hagi una sentència en un sentit o un altre’.

No cal dir que la xarxa ha començat a cremar i a clamar contra aquestes declaracions de Carmena. Els hiperventilats processistes ja l'estan crucificant, quan Carmena ha dit un munt de obvietats lògiques i atinades en el que és la seva opinió, ja que tan es critica que la gent no pugui opinar, ella ho ha fet dient el que creu, i que - compte - senyors hiperventilats procesistes, una opinió que comparteix més de la meitat dels catalans. Com tambè ha dit que no és justa la dilatada presó preventiva, que compartim gairebè tots.
El principal tema de discrepancia amb la opinió de Carmena és si són o no presos polítics, i mira que és senzill, són polítics presos preventivament, perquè van organitzar un referendum il·legal, i varen estar a punt de proclamar una república secesionista de manera unilateral, el que passa és que es varen ginyar i la república va durar 7 segons. I aquests hiperventilats processistes, en comptes de ficar-se amb Carmena, sense respectar la seva llibertat d'opinió i expressió, el que haurien  de fer és demanar de passar comptes als passarells que els varen enganyar amb la falsa República, als mentiders impunes que están a Brusel·les o a Lledoners, llevat dels Jordi's que no s'enten que fan a la garjola o Carmé Forcadell, tres casos en que si podriem parlar de presos polítics, presos per les seves idées, car sinó no s'entèn.
La intolerancia no ajuda a arribar enlloc, i l'entorn procesista és excessivament intolerant amb tots el qui no pensen com ells (que som molts) i excessivament tolerant i complaent amb els qui els han pres el pel quan deien que aixó de la República era bufar i fer ampolles i alló de lligar els gossos amb llonganises, etc etc.  Recordar tambè als senyors processistes que qui ens roba no és Espanya sinó el clan Pujol, Millet, Montull i algún altre patriota.
Recordar també un aforisme de Fuster: "Qui està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l'ideal. Totes les doctrines comencen amb uns martirs i acaben amb una inquisició." - Ho tornarem a fer - diuen -  compte amb els il·luminats, són molts perillosos.
Ai Carmena, en quin embolic t'has posat per ser franca i sincera.

CONFIDENT DE SECUNDÀRIA


L'imam de Ripoll que va orquestrar l'atemptat de Barcelona, ​​Abdelbaki és Satty, va fer de confident del CNI (el servei d'intel·ligència espanyol) fins al mateix dia de l'atemptat a la Rambla de la capital catalana, el 17 d'agost, on van morir 13 persones.
Segons ha informat en exclusiva el diari Público,  el cap de la cèl·lula gihadista se seguia comunicant amb la intel·ligència espanyola mitjançant el mètode de "bústia morta", tal com expliquen des del mitjà digital espanyol. Aquest sistema el va crear Bin Laden, segons relaten des de la recerca de Público.
El rotatiu digital ha tingut accés a diversos informes confidencials i en correus electrònics que certifiquen la pertinença és Satty com un dels informadors del CNI. Alguns d'aquests documents van ser trobats el 16 d'agost de 2017 a Alcanar, on diverses bombones de butà van fer esclatar la casa on hi havia diversos membres de la cèl·lula que inicialment pretenia atemptar amb artefactes explosius a la capital catalana.
El govern espanyol va negar en diverses ocasions que es Satty, a qui haurien captat mentre estava empresonat a Castelló i que va morir en l'explosió d'Alcanar hagués estat un dels seus confidents. De fet, fa uns mesos la fiscalia de l'Audiència Nacional també ho va negar.

Aquest cas podria tenir el mateix tractament que el del post anterior sobre Borrell i el seu espionatge a les ambaixades catalanes a l'estranger, però és diferent, porquè aquí hi ha hagut conseqüències greus, 13 morts, víctimes innocents de l'atemptat terrorista promogut per Abdelbaki és Satty a la Rambla de Barcelona i a Cambrils el 17 d'agost de 2017.
És Satty no era un confident de secundària, com ho expliquen a Público, i aquí no val el negar-ho per part del Govern, per tant el Govern, l'anterior Govern, ha mentit i la Fiscalia de l'Audiència Nacional també, i això hauria de portar conseqüències punibles per a uns quants, si fos Espanya (que no ho és) un Estat democràtic.

L'ESTIUEIG D'UN FIGURANT JUBILAT


Va ser al principi de la seva relació amb Dolors quan Miquel Bolufer i Tataret es va veure obligat a portar al canell esquerra una polsera groga feta d'algun innoble metall. Era a fi que ella el reconegués. I és que des de molt jove l'aspecte de Miquel ha estat tan anodí que ni la seva mare era capaç de dir "aquest és el meu fill", ja que cada vegada que es presentava davant seu, la pobra pensava que es tractava d'un estrany. I així amb Dolors i tothom.
Ara bé, va voler el destí que el que podia haver estat una desgràcia, esdevenir en un atribut que li proporcionaria a Miquel una tan llarga com reeixida carrera com a figurant. Primer, encara que mal pagat i a salt de mata, al cinema, la televisió i la publicitat, per després passar-se a ben remunerat figurant professional de la política.
Corria l'any 1986 i Miquel treballa com a extra -així ho deien els seus col·legues- en diverses pel·lícules que s'estaven rodant gairebé sense pressupost en els estudis d'Esplugues, quan un caçatalents que al·lucinava en constatar la seva capacitat de passar inadvertit li va proposar una feina que li anava a significar un tomb en la seva vida. El primer que havia de fer era treure's el passaport, ja que anava a viatjar a Munic amb el seguici del president.
Tindria ocasió des d'ara d'acompanyar al president en les seves anades i vingudes per mig món, incloent l'anhelada estada anual a Davos, on, gràcies a la seva polsera groga, va fer amistats, però sempre confessa que el viatge més grat de tots va ser aquest primer periple per terres bavareses. 'Aquelles gerres de cervesa! 'Els escots de les rosses cambreres! Al president li va caure la bava veient com els bavaresos lluïen amb tota naturalitat i a tot arreu els seus vestits tradicionals: el dirndl de les dones, el Lederhosen dels fornits homes.
Ja que tan sols havia de treure's la polsera perquè no el reconegués ni Déu, van començar a enviar-lo en autocar als mítings i kermeses patriòtics per tot el territori, ni que fos per fer embalum i devorar horripilants entrepans ressecs. Ha sortit en milers de telediaris sense que ningú s'adonés que sempre es tractava del mateix home. Feia molt que havia perdut el compte dels sopars de gala i presentacions a les quals ha assistit en qualitat de figurant, de vegades compartint taula amb gent molt important.
La segona residència a Calafell, en primer línia de mar, se la va comprar Miquel al 2012, i és aquí on ara gaudeix amb la seva família d'un merescut i plaent estiueig, ja que és el primer que passa en qualitat de jubilat. Tombat al costat de la piscina en una hamaca a l'ombra d'un castanyer, repassa Miquel amb delit l'extraordinària vida que li ha proporcionat no ser més que un del munt, un perfecte no ningú que ningú és capaç de reconèixer dues vegades, un dropo sense ofici ni benefici que no obstant això ha triomfat i ha servit al seu país. Somriu extasiat en recordar que en una ocasió li va dir el president que mereixia la Creu de Sant Jordi. Per descomptat, sabia de sobres el president que no es pot reconèixer la tasca d'una persona irreconeixible, però no per això deixava de ser un dels incomptables herois anònims de la pàtria.
També repassa, entre glop i glop de ratafia on the rocks, els pros i contres de la seva competitiva professió, o millor dit, ex professió. Reconeix que figurants n'hi ha molts, però que són ben pocs els que poden presumir del seu talent i entrega, que és precisament el que ha heretat d'ell el seu fill Miquel, que viu i treballa com un condemnat a Waterloo i en els saraus que es munten a Alemanya o Escòcia però que espera poder passar a principis d'agost una setmaneta amb els seus pares a Calafell.

La vida de Miquel ha estat com una pel·lícula, si. Tant de bo també ho sigui la del seu fill i la dels fills dels seus fills. Amén.

- L'estiueig d'un figurant professional jubilat - Aquest article pertany a la sèrie de ficció Espècies Urbanes, l'autor és John William Wilkinson i que es publica els diumenges a la pàgina web de La Vanguardia.

BORRELL NO ESPÍA, I SI HO FA, NO HO SAP


Els cables sobre les "ambaixades" catalanes ressusciten les sospites d'excessos contra el Procés. El Ministeri d'Afers Exteriors va tenir accés a informació reservada que els delegats de la Generalitat intercanviaven amb la seua Conselleria.
Els afectats asseguren que els seus correus han estat intervinguts i el Govern es limita a negar qualsevol "espionatge" sense més explicacions.
Set folis ressusciten el dubte de si el Govern ha tornat a traspassar la línia de la legalitat amb l'argument de defensar la integritat d'Espanya. Aquests set folis s'anomenen cadascú "Punt de situació", un tipus de "informació reservada", segons reconeix Exteriors, dedicats en aquest cas a traslladar informació sobre l'actuació de la Generalitat a l'estranger. El seu contingut inclou informació que un reduït grup de persones es va intercanviar per correu electrònic, d'acord amb la versió que han traslladat els afectats. Tots ells ocupen diferents esglaons del Govern independentista català.

No sé de que es sorprenden els falsos càndids del procés. Borell, en  nom del Govern fa el que ha de fer, el que fa qualsevol Estat per defensar-se d'un altre que, (cal no oblidar-ho) s'en vol anar, es vol separar unilateralment. Vigilar-lo, espiar-lo, per saber les seves intencions i així poder combatir-les. És de manual, i caldria que recordessin els falsos càndids, el cas de Margaret Tatcher que a continuació us explico:
"Fa ja uns quants anys, al Parlament Britànic varen interpel·lar Margaret Tatcher (que no era ni és pas sant de la meva devoció) demanant-li explicacions sobre una acció violenta amb el resultat de dos morts, que les S.A.S. havien fet a Gibraltar d’uns pressumptes militants de l‘Ira. La resposta de Margaret Tatcher fou concloent: el Govern de Sa Majestat Britànica no te serveis secrets i si en te no ho sap, puig són secrets. I aquí es va acabar la interpel·lació parlamentaria. Aixó tan obvi hauria de saber-ho els falsos càndids del procès que en comptes de criminalitzar Borrell, haurien de ser més curosos quan envien correus electrónics, parlen per telèfon o fan conferències com la del Jutge bocamoll, el de 'contigo empezó todo', oi Santiago Vidal i Marsal?, i sense oblidar-nos del xitxarel·lo de la Moleskine.

LECTURES OBLIGATORIES


La Junta d'Andalusia, on governen el PP i Ciutadans, amb el suport de Vox, ha retirat de les lectures recomanades de batxillerat 'Los girasoles ciegos', d'Alberto Méndez. Ho explica llucia Ramis a la vanguardia. 
'Los girasoles ciegos', és un llibre de relats sobre la repressió franquista ambientats en la Guerra Civil i la postguerra. I clar, no interessa que els joves coneguin la història del seu país, no fos cas que adquireixin esperit crític, faltaria més. El preocupant és que, en saber-se la notícia, proliferen els que diuen que, total, les lectures obligatòries no serveixen per a res, i que no hi ha millor manera d'odiar una obra que quan els teus professors et l'ensenyen. 
Aquest és l'únic llibre que va escriure l'autor, el va publicar Anagrama i el 2005 va guanyar el Premi Nacional de Narrativa i el Premi de la Crítica, un d'aquells llibres que sense proposar-s'ho va arribar gairebé immediatament l'estatus de "clàssic contemporani". El llibre va ser posteriorment convertit en una pel·lícula amb guió del propi autor i del gran Rafael Azcona.
Es pot llegir per entreteniment, per coneixement, i quan tots dos es combinen, sorgeix la passió. Però és difícil arribar fins aquí: si llegeixes, ets una rata de biblioteca. Si a sobre dius que llegeixes, ets un pedant. Si mai et acostarías amb algú que no llegís, ets un esnob. Per estimar alguna cosa, has de conèixer-lo. El desinterès provoca incomprensió, que deriva en rebuig, convertit en por i després en odi: en por cap a alguna cosa que és incontrolable per desconeguda; en odi perquè això dóna sensació de vulnerabilitat, interpreta el desconegut com una amenaça o l'enemic.
En comptes de conrear-se i estudiar la informació per sentir-se segur, l'ignorant es referma en les mancances, de les que es mostra orgullós. S'empara en les dades falses que s'ajusten a la seva veritat i en altres milers d'ignorants que menyspreen als pocs que no ho són.
El desinterès provoca incomprensió, que deriva en rebuig, convertit en por i després en odi. Res resulta més atractiu per a un adolescent que la prohibició, tant de bo 'Los girasoles ciegos' sigui de nou un best-seller, per l'efecte Streisand.
Com estic convençut de que els polítics actuals són pràcticament analfabets (em tronxo de riure cada estiu quan surten articles sobre quins llibres porten a la maleta o quan els veig passejar, arrossegant els peus, per la Fira del Llibre), pensaven alguns que no tocarien la cultura. Doncs no és cert, de fet la cultura en totes les seves vessants, és el primer que censuren els règims dictatorials.

ENIGMA A FLANDES


L'esperit del Tarangu i un sopar de musclos amb Van Impe. Un llibre que apareix després del Tour explica la trobada del campió belga amb un misteriós personatge que va dir que era Fuente 7 anys després de la mort del ciclista asturià
Lucien Van Impe, de 72 anys, i José Manuel Fuente, el Tarangu, mort el 1996, van ser contemporanis als 70 quan tots dos es van convertir en dos dels millors escaladors del món, tot i que rendits al poder d’Eddy Merckx i també de Luis Ocaña. Van Impe  va guanyar el Tour del 1976, Fuente va ser tercer en el del 1973, va guanyar les Vueltas del 1972 i 1974, i va ser segon en el Giro del 72.
Els aficionats flamencs al ciclisme ja esperen el llançament a les llibreries d’un llibre de suggeridor títol que apareix a finals de mes, just quan s’acabi aquesta ronda francesa. ‘L’home que va morir (va demanar el compte, va menjar musclos i després va desaparèixer), el Tarangu’, obra del periodista belga Filip Osselaer.

La trucada més estranya - Ossalaer ha anat rere la pista d’un misteriós personatge que el 2003, als set anys de la mort de Fuente, va trucar a casa del campió belga, s’hi va posar la seva dona i en una complicada barreja d’idiomes els va dir que estava per Flandes i que la nit següent els convidava a sopar musclos en un conegut restaurant de la zona. “Però si Fuente va morir fa uns anys”, va exclamar Van Impe, però va poder més la curiositat i es va presentar al sopar. Allà es va trobar amb una parella, un home de la seva mateixa edat, amb barba, i una noia belga, anomenada Lola, que va fer de traductora durant el sopar. Van Impe no es creia el que estava passant. El misteriós home, clavat a Fuente segons el seu testimoni, li explicava anècdotes de carrera que només ells dos coneixien. Per educació, Van Impe no va dir res de la mort del Tarangu. Va escoltar al·lucinat les històries. L’home va pagar els musclos, la beguda i va desaparèixer.

Nou contacte - Es van fer una foto i el misteriós personatge va abaixar la cara perquè no se’l reconegués. Van Impe va explicar la història a la premsa i durant mesos l’enigma va ocupar les pàgines dels diaris. Fa un any, el misteriós Fuente es va posar una altra vegada en contacte amb Van Impe, però aquest va rebutjar la invitació perquè després de la primera trobada va ser el centre de les burles en alguns llocs de Bèlgica.
No obstant, Osselaer, biògraf de Van Impe, va posar fil a l’agulla. El vell campió recordava que li havia dit que vivia a Benidorm, que havia volgut desaparèixer i que duia una nova vida.

La resolució sense aclarir - El periodista no ha explicat res de com ha resolt aquest misteri. Només ha explicat que ha viatjat a Alacant i també a Astúries, on s’ha entrevistat amb la vídua del veritable Fuente. ¿Com podia conèixer detalls esportius que eren personals de Van Impe i explicar històries que només ells dos coneixien? ¿Qui és aquesta persona?
Van Impe durant molts anys va lluitar contra la idea que l’envaïa. “Ha de ser ell. No pot ser cap altre”, malgrat haver mort uns anys abans. A finals de mes tot quedarà resolt i es descobrirà la identitat de tan misteriós personatge i la història d’un sopar que fa 16 anys que turmenta el guanyador del Tour de 1976.  
Fins a quin punt aquesta història és certa o no, se sabrà llegint el llibre d'Ossalaer, que ha aconseguit amb aquest avanç una publicitat extra per a quan surti a la venda.- Sergi López-Egea - elperiodico.cat/ca/



LA NOVA INQUISICIÓ



De manera lenta però constant, es va obrint pas un discurs que explica tots els mals actuals de la humanitat en base a l'univers d'internet. Fa uns dies, un estudi sentenciava que els adolescents accedien a publicacions pornogràfiques a través d'internet als 14 anys. Si canviem internet per les revistes de paper, és evident que no hi ha cap novetat en el tema. O és que nosaltres d'adolescents no vèiem revistes 'verds', que es deia llavors; un dels llocs era al saló de l'enllustrador on la revista anava dins d'un diari corrent o una revista diguem seriosa, o el mateix més o menys succeïa a la barberia, tot i que potser hauria de explicar-los als milenials que era un saló de limpiabotas o una barberia. Que ho busquin a Google.

I el mateix ha passat amb el enverinat debat de les fake news, com si la mentida fos un adveniment digital. ¿Ningú recorda ja les imatges fake de les armes de destrucció massiva que Colin Powell va mostrar en el Consell de Seguretat de l'ONU el 2003? O aquell 'cometes' d'Aznar a les edicions d'urgència dels diaris de paper sobre els atemptats de l'11-M: "ha estat ETA"? L'únic nou és que mentir a les xarxes és més barat i més eficient, en el sentit que es distribueix més de pressa la desinformació i amb menys costos. També és cert que hi ha menys filtres, l'absència digital del reconeixement a la figura dels editors és una tragèdia, però també hi ha més transparència i les moticies falses tenen cada vegada més ulls que les vigilen amb possibilitat de denunciar-les.

Expliquen a elperiodico.cat que La Sala Penal del Tribunal Suprem del Regne d'Espanya acaba de sentenciar que "el bitcoin no són diners". Ho ha dit a propòsit d'una estafa practicada amb la moneda digital, però la indemnització s'haurà de pagar amb "moneda de curs legal". Sort que no se'ls ha ocorregut dir que no es podrà pagar amb una moneda virtual, perquè per aquest camí acabarien demanant que el condemnat fos a cercar l'or al Banc d'Espanya. Cada dia, es realitzen milers de transaccions a tot el món amb bitcoins. Les monedes obtenen el seu valor en el canvi. Les físiques i les virtuals, sinó és que considerem que de fet, totes les monedes són virtuals en tant que són "representacions". En fi, que a internet i a les xarxes hi ha els mateixos mals que allà on pobla el gènere humà des de l'inici dels temps: estafadors, explotadors sexuals, mentiders, i Donald Trump, i també hi ha totes les grandeses encara que en menor mesura. Amb menys filtres, la qual cosa de vegades és millor i altres pitjor, encara que en aquest cas dels bitcoins, el més probable és que La Sala Penal del Tribunal Suprem del Regne d'Espanya no sàpiga exactament que és el bitcoin, o això sembla arran de la seva peculiar sentència. Segueixen les seves senyories estàtiques ancorades en el segle XIX, després de crist això si.

LURI, POMÉS I EL PA AMB TOMÀQUET


"El 9 de març de 2009 ens van asseure en una taula a Barcelona amb Salvador Cardús, Francisco Longo, Ferran Mascarell, Irene Rigau, Jordi Sánchez, Ernest Maragall i altres. Parlarem d'educació i vam menjar 'Pa amb tomàquet'. Guardo la recepta. El pa, sortit del forn 5 o 6 hores abans, ha de ser rodó, de mig quilo, de blat cuit en forn de llenya i no excessivament torrat, tallat a llesques de 1.3 cm. La molla de forats petits i continus-. El tomàquet, vermell, madur, lluent i de polpa compacta.
En aquell cas es va fer servir un oli d'oliva verge extra de primera pressió en fred d'olives de la Boella. Untades amb tomàquet les dues cares de la llesca de pa en forma circular fins a cobrir homogèniament tota la superfície. Després s'afegiren per aquest ordre, la sal i l'oli, abocat des del setrill. La canella, situada a 10 cm del pa, deixant caure un doll d'oli de manera lenta i contínua, no a ràfegues. Es serveix ràpidament. Ens van posar dues llesques de pa en dues tandes. La primera amb pernil ibèric de gla tallat a màquina, llonganissa de Vic, xoriço i llom ibèric, anxoves de l'escala i formatge manxec. La segona amb una truita de dos ous del dia anterior de gallines controlades de la Cerdanya i sobrassada de Mallorca. El vi, un Château Hélène, Per a mi, la Catalunya preprocesista, era això."

Aquest texte tan precis, és de Gregorio Luri al Subjetivo, i defineix molt bé la situació que es vivia a Catalunya abans del procés, lluny de la crispació d'ara. Dit aixó, de tant precissar, entenc o crec que comet alguns errors en la seva descripció sobre com preparar el pa amb tomàquet:

1.- El forn per coure el pa no és de llenya, és de sola, la llenya és un combustible que actualment a penes es fa servir per una questió de practicitat, i el forn de sola s'alimenta amb gas o electricitat, l'efecte és el mateix, escalfar la sola on es cou molt millor el pa. Hi ha alguns forns (morunos) on encara posen la llenya a dins per escalfar-lo, i después l'enretiren i hi couen el pa, -no se si està permés legalment-, pero té més inconvenients que avantatges.

2.- Sal no se'n sol afegir, el pa ja en porta, però aixó ja es una questió de criteri, com és una questió de criteri menjar pa amb tomàquet i pernil de gla, el tomàquet li treu gran part del seu sabor, millor menjar el pernil de glà amb pa amb oli en llesquetes petites de baguette. Proveu-ho i em donareu la raó.

3.- L'Oli verge no es de primera pressió, sinó de primera premsada.

4.- Amb el pa amb tomàquet, el vi s'hauria de beure en porró o en bota, encara que també és una questió de criteri.

5.- Sorprén que especifiqui 'pernil ibèric de glà tallat a màquina', entenc és molt millor tallat a mà si pot ser per un especialista.

6.- Ja és una questió personal i és molt difícil, però si sou capaços de trobar un forner que faci bé la xapata (crec que no n'hi ha cap en tot el principat), aquesta amb pa i tomàquet és igual o millor que el pa de pagés, en ser més alveolada i cruixent, així com la coca de pa de 'les Mallorquines' que déu n'hi do.

Sobre el pa amb tomàquet, en Pomès té un deliciós llibre que val la pena llegir i que us pot il·lustrar sobre el mateix. I Compte amb l'enllaç al final de l'escrit.

Salut!

CARNET DE VIANANT


Els conductors de patinets elèctrics s'han de sotmetre a controls d'alcoholèmia i de drogues com qualsevol altre conductor. Començarà a succeir després de l'estiu, quan s'aprovi el reial decret llei que la direcció general de Trànsit té ja preparat i que dotarà els patinets amb motor de personalitat jurídica de vehicle, amb tot el que això implica.
La consideració de vehicle per als patinets elèctrics obligarà a qui els condueixin a sotmetre's a la normativa general, pel que a més de tenir prohibit el consum d'alcohol per sobre dels límits establerts i el de drogues, tampoc podran simultanejar la conducció amb l'ús d'auriculars o del telèfon mòbil.
A més, s'imposarà la prohibició de circular per les voreres, tractant d'evitar d'aquesta manera la invasió dels espais reservats als vianants i, amb això, els atropellaments. Això vol dir que els patinets motoritzats hauran de circular pels carrils bici allà on els hi hagi i per la calçada quan no hi hagi aquests espais específics per a vehicles lleugers. Tot això sense detriment que els ajuntaments puguin establir espais reservats.
Una altra de les limitacions d'abast que introduirà el nou decret llei serà la limitació de la velocitat. Estarà prohibit que els patinets elèctrics puguin sobrepassar els 25qm/h, de manera que aquells que s'estan venent amb prestacions superiors incompliran la normativa. Perquè les policies locals puguin verificar que es compleix amb la regulació, els patinets han de portar un codi QR que els agents puguin revisar. En alguns casos, aquests vehicles han estat trucats per anar més de pressa, de manera que quan així es constati podran ser retirats de la circulació.
La direcció general de trànsit s'ha quedat curta, els patinets igual que les bicicletes o qualsevol element mòbil que circuli per la ciutat haurien de portar una matrícula com abans i tenir algun tipus d'assegurança.
A més, potser hauria de començar a plantejar-se la possibilitat de concedir i per tant formar el personal, el 'carnet de vianant', a veure si els ciutadans de a peu a prenen a conduir-se per la ciutat de manera responsable, circulant sempre per la seva dreta, respectant els semàfors i creuant els carrers pel pas de vianants, i no anar parlant tota l'estona pel móbil. L'ùnic que hauria d'estar autoritzat i no regulat és badar.
En aquest supòsit, els vianants no necessitarien portar matrícula, ja que se suposa van proveïts del DNI, però si seria interessant que igual que els conductors, motoristes i patinetistas passessin els controls d'alcoholèmia i de drogues. A més i per fer-ho del tot bé, seria interessant acoblar als esmentats vianants, intermitents, així com llum de fre posterior, per indicar quan anaven a canviar bruscament de direcció o aturar-se de cop. Ah! i aprofitant l'ocasió, ja que els vianants amb les seves sabates desgasten el sòl urbà i les voreres, algun 'impost de circulació de vianants' es podria crear. Tot això pel seu bé, és clar .., i aquí ho deixo.
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-